La regulació del mòbil al món: de limitar-lo dues hores al dia a prohibir l'accés a pàgines porno

Mentre el Consell Escolar de Catalunya debat amb la comunitat educativa aquests mesos de novembre i desembre sobre la regulació del mòbil, un debat que s'ha accelerat, en part, arran de la pressió dels grups primer de WhatsApp i després de Telegram que han fet milers de famílies per endarrerir l'ús del primer dispositiu fins als 16 anys, ja hi ha països que han optat per moure fitxa: Holanda i Itàlia se sumen ara a diverses prohibicions per llei, en una ciutat d'Irlanda les famílies s'han posat d'acord per no comprar un mòbil als seus fills abans que vagin a l’escola secundària i a la Xina fixen unes hores de consum en funció de l'edat. Aquesta és la radiografia d'alguns dels principals països d'arreu del món.

A partir d'aquesta setmana els italians menors d'edat tenen prohibit de forma automàtica l'accés des dels dispositius mòbils a pàgines web considerades inadequades pels seus continguts violents, sexuals i pornogràfics, així com les que promouen l'ús d'armes o incentiven els jocs d'atzar, com ara les pàgines d'apostes en línia. L'edat mínima per tenir una targeta SIM a Itàlia és de 8 anys, però la majoria de les companyies exigeixen una edat superior –al voltant de 15– per registrar un contracte. La mesura que acaba d'entrar en vigor s'aplicarà als titulars d'una SIM menors de 18 anys. En el cas que la targeta utilitzada per un menor estigui a nom dels pares, els operadors podran activar el servei prèvia sol·licitud del titular. Els operadors telefònics hauran d'incloure el servei gratuït als nous plans de tarifes i informar els seus clients.

Holanda començarà el 2024 prohibint l'ús dels telèfons mòbils, tauletes, rellotges intel·ligents als centres escolars. Seran els mateixos centres els que decidiran on es podran guardar aquests dispositius: a les motxilles, taquilles, etc. La decisió l'ha pres el ministeri d'Educació holandès conjuntament amb les mateixes escoles i organitzacions educatives i després que els centres denunciessin que aquests dispositius estan empitjorant el rendiment acadèmic de l'alumnat. Només es podran utilitzar per motius d'aprenentatge o per a controls mèdics, com ara alumnes amb diabetis.

Un grup de pares i mares de França va crear fa quatre anys un grup a través de Facebook per unir-se contra l'ús de mòbils entre els adolescents més joves, amb un objectiu similar al moviment que s'ha creat a Catalunya: que les famílies no cedeixin a la pressió i acabin comprant un mòbil al seu fill perquè tots els amics en tenen. "Perquè els nostres fills no hagin de dir que tothom en té un", diu el resum del grup Pares units contra els smartphones abans dels 15 anys, que compta amb gairebé 18.000 seguidors. Les famílies intercanvien notícies, s'animen a no comprar mòbils als fills massa aviat i comparteixen consells per limitar les hores que els menors passen davant les pantalles però el grup no ha arribat més enllà. Segons un estudi recent de Junior City, el 55% dels infants francesos d'entre 7 i 14 anys tenen mòbil. A França, els mòbils i qualsevol altre aparell connectat, com els rellotges intel·ligents, estan prohibits a l'escola primària i a l'institut (dels 11 als 15 anys) per llei des del 2018. Els alumnes no poden utilitzar el mòbil ni a classe ni a les estones de lleure. Tampoc a l'hora de dinar.

Fa una desena d'anys, aproximadament, algunes escoles pioneres del Regne Unit van començar a imposar la seva pròpia política en relació amb l'ús dels mòbils als centres: els prohibien a les aules i, en casos excepcionals, al temps d’esbarjo. Per això, quan l'octubre passat, durant el congrés anual del Partit Conservador, la ministra d'Educació, Gillian Keegan, va anunciar que en prohibiria l'ús, les crítiques li van ploure de totes bandes. Els sindicats de mestres consideraven la mesura populista, i van dir que tenia la intenció d'amagar altres mancances del sistema educatiu. D'acord amb les enquestes i els estudis d'OFCOM, el regulador de les comunicacions al Regne Unit, al país un 20% de nens d’entre tres i 4 anys tenen accés al mòbil de manera continuada. Entre els 8 i els 11 anys, el 55% dels nens en tenen un; quan arriben als 12 anys, la xifra augmenta al 97%, i en tenen el 99% als 17 anys. Però no hi ha notícia de cap iniciativa consensuada pels pares o grups de pares per prohibir-los. El cas més extraordinari, però, és el de la ciutat irlandesa de Greystone, a 26 quilòmetres al sud de Dublín. Els pares de tota la ciutat, de 22.000 habitants, s’han posat d’acord per no comprar als fills un mòbil abans que vagin a l’escola secundària, quan ja han fet dotze anys.

A Espanya hi ha comunitats on es prohibeix el mòbil a l'aula, com Castella-la Manxa o Galícia; i a Alemanya la decisió de prohibir el mòbil a les escoles està descentralitzada. L'estat de Baviera ho té prohibit per llei, tot i que el 2022 va flexibilitzar la mesura només a secundària, on es permet portar el dispositiu. Els centres escolars, però, són els que determinen en quines zones es pot utilitzar. A primària el seu ús continua prohibit.

A la Xina, un país on hi ha una estricta i molt eficient censura a internet, la preocupació dels pares no són els continguts, ja que és molt difícil que un nen accedeixi al porno o a informació sobre la matança de Tiananmen, per exemple. El problema és la quantitat d'hores que poden passar connectats al telèfon mòbil. Per combatre l'addicció dels menors als videojocs i les xarxes socials, i l'excés d'ús dels smartphones, el govern fa anys que legisla i ha anat endurint les lleis. L'última reforma, ja aprovada i que entrarà en vigor l'1 de gener del 2024, preveu que els nens entre 8 i 16 anys només podran utilitzar el telèfon intel·ligent dues hores al dia, i els menors de 8 anys, 40 minuts. A partir de les onze de la nit i fins a les sis del matí no es podran connectar a internet. També endureix l'accés als videojocs i el limita a tres hores, exclusivament durant el cap de setmana. Els smartphones tindran la funció “mode menors” i els pares la potestat per fer excepcions i permetre més temps per motius educatius. Les empreses tecnològiques són les responsables de fer complir les normes. A la Xina aquestes companyies tenen l'obligació de registrar tots els usuaris i compartir les dades amb l'administració. Això significa que el govern té totes les dades de tots els ciutadans, incloses les dels menors, i pot rastrejar la seva activitat a la xarxa.

El nou reglament també insta les plataformes a crear continguts exclusius per a menors i inculcar "valors socialistes" per desenvolupar una "bona moralitat". Al gegant asiàtic són molt populars els rellotges intel·ligents per a nens petits amb els quals els pares poden rastrejar en tot moment on és el seu fill i posar-s'hi en contacte. A partir del moment que el nen és autònom l'ús del mòbil és habitual, ja que s'utilitza com a forma de pagament a tot arreu, des de la botiga de llaminadures al supermercat o al metro. El registre amb un codi QR també és molt comú per accedir a tota mena de llocs, com pot ser la mateixa comunitat de veïns, l'acadèmia de matemàtiques o un parc.

Al país de naixement de l'iPhone, els Estats Units, els adolescents poden conduir als 16 anys i votar als 18, però no poden beure alcohol fins als 21. Però, malgrat que l'afectació dels smartphones en la salut mental de les criatures s'ha tractat en diverses comissions al Congrés, mai s'hi ha establert cap límit, atès que es considera una decisió de cada família. Segons un estudi de Pew Research, el 73% dels pares nord-americans creuen que és acceptable que una criatura de 12 anys tingui telèfon. I el 95% dels joves entre 13 i 17 anys l'utilitzen cada dia. Davant la pressió que senten els pares per donar als seus fills el primer telèfon quan encara són preadolescents, l'any 2017 un grup de famílies d'Austin (Texas) es va unir per dir prou. Van escriure un manifest, titulat Wait until 8th ("Esperem fins a vuitè") amb l'objectiu que els pares signants es coordinessin per no caure en la temptació de donar un telèfon als seus fills fins als 13 o 14 anys. Des d'aleshores, més de 50.000 pares l'han signat, i són un exemple de la petita resistència al país davant una onada global que sembla imparable.