El rei del nas vermell ens porta el vi dels 'torrats'

Mireu-vos l’etiqueta d’Els Torrats. Hi veureu, esclar, uns torrats: un noi i una noia, o un home i una dona, com vulgueu, amb el cap cobert (ell, barret de copa; ella, un capell), esquena contra esquena. Tenen el nas vermell com el rei del poema (“Que tenia el nas vermell, que bevent de bota en bota no en deixava ni una gota”) i les galtes colrades. Potser estan torrats, que és una paraula, única, divertidíssima, que en llengua catalana defineix els que potser van gats (una altra), perquè han encetat una ampolla. Semblen feliços, perquè han decidit ser-ho. La manera de fer –per no dir-ne “la filosofia”– d’Els Torrats és aquesta. Potser val la pena, avui, ser com els de l’etiqueta, que estan –bonica paraula, també– alegrois.

Els Torrats és un xarel·lo cent per cent, i fa temps que em sembla que és el gran moment d’aquesta varietat tan penedesenca. S’estan fent coses meravelloses amb xarel·lo. Perquè el xarel·lo s’ha de saber estimar i t’ho donarà tot. Amb paciència. Per a mi, és un pagès o una pagesa vestit de feina i mostrant tota aquesta elegància natural que mostren sempre els pagesos i pageses vestits de feina. Què és més elegant que la faixa vermella d’abans? Què és més elegant que les espardenyes de vetes d’abans? Què és més elegant que un davantal per collir verdura? El xarel·lo no es mostrarà de seguida. Et farà gruar, però el gaudi serà molt més gran. Els Torrats, al cap d’una estona, mostrarà fruita i seda i mostrarà ganes de passar-s’ho bé, sense patir, sense pensar, i es mostrarà tan herbal (ja no en diem herbaci) que l’anís ens agombolarà, com l’aigua dels càntirs dels avis, que sempre en portaven, d’anís. El fan al Penedès, i prové de dues vinyes, a la Finca Can Batlle Vell, a Gelida, i a Cal Font, a Sant Llorenç d’Hortons. Parlar de vi sempre és el mateix, però sempre és diferent. Vull dir amb això que cada masia amb vinya pot semblar la mateixa cosa, però no m’hi acostumo, a la bellesa de totes elles, i sempre, sempre, veure com és cada una, com està orientada, quines particularitats té, com és el celler, em fa sentir una mena d’emoció històrica. Aquestes dues masies, les del vi que ens ocupa, són una preciositat. Em passa el mateix quan contemplo biblioteques.

Els sòls dels vins d’Els Torrats són argilo-calcaris. I són a una altitud de més de 150 metres i menys de 220. Això vol dir acidesa i frescor, que no hem de demanar res més a la vida. La verema es fa a mà. Si algun lector vol saber coses de la fermentació –a mi sempre m’enamora saber-les–, li diré que fermenten a baixa temperatura en dipòsits d’acer inoxidable. I ara us diré una frase que tant serveix per a la criança d’un fill com per a la criança d’un vi: reposa durant tres mesos sobre les mares. El crea el grup Vintae, que fa feina en quinze Denominacions d’Origen diferents. Parlem, doncs, d’un vi jove i lleuger, molt alegre, genial per a una pasta al pesto (si teniu les alfàbregues maques i trobeu bons pinyons) o per a un peix a la brasa pintat, ben pintat, d’oli per la part de la pell, o per a una amanida amb moltes fruites, com ara –deixeu-me somniar– figues acabades de collir. Un vi per a l’estiu, genial per portar a la festa on ens convidaran.