'La reina d'Àfrica': la vida com a aventura existencial

Quan llegeixes una novel·la que ha servit de matèria primera per filmar una pel·lícula extraordinària i mítica, inevitablement vas establint comparacions entre el text literari i la seva adaptació cinematogràfica: què hi ha en un que no sigui en l’altre, en què concorden, en què divergeixen, quin funciona millor, quines escenes s’han suprimit i quines s’han afegit, etc.

La reina d’Àfrica (1951), dirigida per John Huston i protagonitzada per Humphrey Bogart i Katharine Hepburn, és un dels títols més estimats i gloriosos del Hollywood dels 40 i dels 50, una obra mestra de l’aventura, l’amor i la vitalitat. Està basada en el títol homònim de C.S. Forester (El Caire, 1899 - Califòrnia, 1966), una novel·la publicada originàriament el 1935 que no té l’aura ni la categoria de la pel·lícula que s’hi basa però que, així i tot, és entretingudíssima. Escrita amb humor, gràcia i ritme, funciona bé com un cant a l’amor i el vitalisme, és a dir, a la vida entesa com a aventura existencial.

L’argument de la novel·la –i de la pel·lícula– és meravellós en la seva fluida i dinàmica simplicitat. Quan esclata la Primera Guerra Mundial (1914), a l’Àfrica central dominada pels alemanys, Rose Sayer, una missionera servicial i reprimida, i Charlie Allnutt, el pilot i mecànic rodamon d’una barca vella i ronyosa, emprenen junts un viatge pel riu Ulanga. L’objectiu inicial és escapar dels alemanys, enemics de la Gran Bretanya, però aviat la insòlita parella pren la decisió d’arriscar la vida per ajudar el seu país i es confabulen per dur a terme una missió heroica, quasi suïcida. Durant el periple hauran de superar mil perills –els ràpids del riu, la calor sufocant, sangoneres i insectes, avaries mecàniques, els trets dels alemanys–, seran positivament transformats per l’experiència i s’enamoraran. Forester, hereu de Kipling, està imbuït de l’optimisme superbiós propi de l’imperialisme britànic.

La denúncia de la repressió patriarcal

Hi ha dos aspectes en què la novel·la és més explícita que la pel·lícula, en un cas per a bé i en l’altre per a mal. En el procés d’emancipació i d’alliberament de la Rose, germana d’un missioner, filla d’un botiguer i víctima durant els seus 33 anys de vida d’una "trista passivitat", la novel·la és gairebé feminista en la denúncia de la repressió patriarcal soferta per les dones angleses, i és una celebració constant de la presa de consciència de la protagonista i de la seva florida com a dona d’acció decidida, valenta, no sotmesa a res ni a ningú. En contrast, Forester també carrega més les tintes en la dimensió patriòtica de la proesa dels seus herois, cosa que dona a la novel·la un to de vegades propagandístic.

El punt més feble de la novel·la, comparat amb la pel·lícula, és el protagonista masculí. Mentre que l’Allnutt literari és d’una vulgaritat vulnerable i ximpleta, i només és redimit de la seva tosca insignificança per l’amor de la Rose, l’Allnutt fílmic és un bandarra desarrapat però meravellosament seductor i carismàtic. La diferència entre l’un i l’altre, esclar, té nom i cognom: Humphrey Bogart. El final de la novel·la, vulgaríssim en la seva feixuga bel·licositat, també és molt pitjor que el de la pel·lícula, romàntic, ràpid i audaç.