Una relació sense etiquetes ni definicions però plena de llibertat

No ho han planificat. Tampoc li han posat cap nom. No sabrien com dir-se l’un a l’altre o amb quin adjectiu vestir-se. Tampoc com presentar-se a la resta del món perquè el món no està preparat per a tot allò que no segueix unes normes o uns patrons. O que no es pot muntar amb llibret d’instruccions. Allà on són, s’hi han trobat. I hi estan bé. I no es fan preguntes ni es qüestionen. I ja arrosseguen una edat d’estrassa on no han de donar explicacions a ningú. El que són ho han construït al llarg dels anys. Primer, inconscientment. Va ser després que van anar-hi posant el sentit i potser també l’emoció i les paraules. Desconeguts, amants, amics, amants. Amics. Amics amants. Ramon Llull ho havia descrit el segle XIII. Ningú altre ha tornat a posar un sentit tan exacte al sentiment de pertinença.

Podrien dir amb exactitud quan i on es van conèixer, però són incapaços d’explicar en quin moment van trobar-se i es van convertir en el guardià de la solitud de l’altre.

Se saben els temps, les necessitats. Es respecten els silencis. S’endevinen les necessitats. Hi són en els mals dies. Es truquen de manera automàtica els primers quan hi ha una bona notícia per celebrar. Es pensen més que s’ho diuen. Parlen un idioma similar. No s’han demanat mai res l’un a l’altre, tampoc s’han posat condicions. Saben que si ho fessin perdrien la incondicionalitat, que és com una mena d’acord tàcit, sense necessitat de dir-lo en veu alta.

L’Andreu i la Bàrbara fa quinze anys que comparteixen el temps, que han triat ser a la vida de l’altre. Cadascú a casa seva, amb la seva feina, els seus fills, els seus altres amics, les seves dèries. Els seus espais i els seus silencis. Però n’hi ha prou que un aixequi el dit perquè l’altre sigui allà. A vegades, simplement, és un truc a l’intèrfon de casa. Un "Soc aquí". O un "Avui no tinc ganes de res. Vinc i fem una pizza?".

Comparteixen intimitat i llit i els agrada el gust que fa la pell de l’altre sense promeses ni contractes. La llibertat té un sabor difícilment igualable a cap altra cosa. Només ho sap qui l’ha tastat. S’han conegut parelles, a algunes han hagut d’esquivar-los aquesta relació que tenen entre ells, no tant per evitar dinamitar la nova relació com per mantenir intacta la seva. Amb d’altres s’hi ha arribat a fer amics. Quan la Bàrbara va creure que havia trobat el company idoni, l’Andreu va fer dos passos enrere, li va deixar espai. Li agradava veure-la tan exultant. Tan feliç. El dia que aquella història va acabar-se com sempre s’acaben totes, l’Andreu va convidar la Bàrbara a fer un arròs a la Barceloneta i es van fer ganyotes amb les llengües negres de la tinta de la sèpia. Van tornar a casa d’ella i es van passar tota la nit abraçats anestesiant el dol. Abans ella li havia dit que no volia estar sola.

Celebren junts Nadal, Cap d'Any. Sant Joan. Fan festes i hi conviden amics en comú i els fills per cada banda. Van al cinema junts i ploren a les mateixes escenes. L’Andreu sempre passa part de les seves vacances a la casa que la Bàrbara té llogada cada mes de setembre al Priorat. La Bàrbara li envia una postal a cada viatge que fa.

Fa dos dies que la Bàrbara no sap res de l’Andreu i té una intuïció que no sap explicar. Li envia un missatge que ell no respon. La Bàrbara intenta imaginar-se’l en alguna de les seves festes on aconsegueix que tot el món balli al seu voltant. Dos dies després rep una trucada amb unes paraules que ho esquerden tot. Un diagnòstic. Un pronòstic fatal. Els metges no li donen ni temps ni cap esperança. "És fulminant", li han dit quan ell els ha dit que vol saber-ho tot per cru que sigui. "A qui hem de trucar?", li ha demanat la infermera que el porta.

Ell respon "A la meva dona". I dona el telèfon de la Bàrbara.

No pot evitar somriure pensant com s’enfadaria ella si sabés que li ha dit així. Però la necessita, amb una urgència aclaparadora.

La Bàrbara estarà tots els minuts dels últims setze dies a l’habitació de l’hospital amb l’Andreu. No el deixarà en cap moment. Hi parlarà més enllà fins i tot de quan ell la pot respondre. Seguirà fent-ho quan ell ja no hi sigui. Omplint de murmuris el buit i l’enyor. Ella veurà com aquell cos que coneix tant es va convertint en un tel blavós, cada vegada més lleuger. Com si fos fum.

Ell li dirà com vol ser el funeral. Per primer cop li donarà instruccions. Faran llistes interminables de coses que els queden per fer per si en alguna encara hi són a temps. Mentre fan plans encara hi ha futur per imaginar. A vegades, la medicina s’equivoca. Llegeixen Ramon Llull com qui resa una pregària:

"L’amic va estar malalt, i l’amat el cuidava: l’alimentava de mèrits, l’abeurava d’amor, l’acotxava amb paciència, el vestia d’humilitat i el curava amb veritat".

No tornaran a fer l’amor, però l’amor ho amararà tot com fa tant de temps sense posar-hi definició ni significats.

Amics. Amants.

Amic e amat.