Jo sí que renuncio
Abans de convertir-te en mare no creus que sigui tan complicat
Fa uns mesos la psicòloga Paola Roig publicava al seu compte d'Instagram una imatge amb una frase: “Jo sí que renuncio. O com arribar a tot és impossible”. A través d’aquesta frase explicava el malestar que provoca no arribar a tot i, alhora, la impossibilitat d’assolir aquell tot que ens han fet creure en les últimes dècades que era possible tenir. “La no-renúncia no existeix. És una fantasia. Un ideal. La vida real ens porta a renunciar a petites parts. I la cosa és que hem d’aprendre a viure amb això. Sense forçar-nos i exigir-nos contínuament”, escrivia.
Abans de convertir-te en mare no creus que sigui tan complicat. Tendim a no donar importància al que ens explica qui travessa l’experiència i es desfoga. Sovint, empetitim la seva angoixa amb la intenció d’ajudar, i hi insistim tant que acabem creient que, efectivament, no deixar de ser productiva, sobreviure econòmicament i no oblidar-nos de somriure són les fites que formen part del mapa vital del feminisme neoliberal. El relat que tot és possible si hi poses ganes, t’organitzes i, amb sort, tens una parella corresponsable és un verí que recorre el nostre cos com les partícules de la contaminació que no veiem quan respirem.
En el seu assaig El nudo materno, Jane Lazarre descriu molt bé l’espai i el temps que els fills requereixen de la vida d’una mateixa. “L’energia humana és finita; tant l’energia mental com la física han d’utilitzar-se amb discreció, saviesa i respecte. Vistes les exigències que han de cobrir tots els pares de nens petits, ¿pretens aconseguir alguna cosa més que un compromís superficial amb els altres terrenys de la vida?” Lazarre s’exigeix i es culpa, es perdona i s’allibera, i del seu ball ambivalent n’aprenem que les minúcies que molesten d’aquelles mares esgotades són en realitat el mirall de la nostra finitud. A tot no s’hi arriba perquè cuidar és una feina exigent que, a més, discorre de manera imprevisible.
El capitalisme ha inventat una retòrica perfecta. Es nodreix de paraules impossibles per seguir alimentant el somni de la possibilitat. Conciliació. Organització. Equilibri. Autocura. La productivitat ha colonitzat les nostres vides, els nostres temps, els nostres desitjos, i s’ha convertit en la disfressa perfecta de la precarietat estructural que ens travessa. Ens posem la màscara i interpretem el paper que ens convertirà en qui ens han dit que hem d’assemblar-nos. Confiem en l’externalització de les cures la batuta dels nostres dies. Ignorem la soledat alabant una enganyosa llibertat. O potser, en molts casos, només correm cap endavant sense mirar enrere perquè tampoc podem fer gaire més que això. Córrer. Convindria parar, respirar, començar a canviar les paraules. Vulnerabilitat. Impossibilitat. Fragilitat. Interdependència. Universalitat. Ajuda. Flexibilitat. Temps. Travessar el llenguatge per permetre’ns renunciar a seguir actuant.