Un respir als Pirineus

Després de gairebé 400 quilòmetres de carretera, amb un últim esforç, la nostra vella autocaravana va superar els revolts i les pujades i va assolir el port pirinenc de Somport, a 1.640 metres d’altitud. Una vegada a dalt ens vam aturar perquè el motor es refredés, i també per gaudir de l’extensa panoràmica de muntanyes, de l’aire pur i de la sensació de llibertat. Cap al nord, dins de França, s’estenia la captivadora vall d’Aspe, un dels racons de la serralada pirinenca que ha sabut preservar més la seva riquesa natural, la seva arquitectura i les seves tradicions. Darrere nostre havíem deixat l’aragonesa localitat de Candanchú, la versió contraposada dels Pirineus: la clàssica macroestació d’esquí que, amb la seva invasiva arquitectura i remuntadors, ha engolit el que devia haver estat un paradís entre muntanyes. Érem al cor mateix dels Pirineus, disposats a recórrer-los i fotografiar-los una vegada més, però ara en una situació ben especial.

Això passava aquest últim estiu. La meva companya Eulàlia i jo estàvem fugint: escapant-nos del confinament, del malson, de la tristor, de la pandèmia del covid-19. La fulgurant arribada del virus SARS-CoV-2 a Catalunya el març del 2020 havia trastocat les vides de tothom i ens havia obligat a passar la primavera tancats a casa. Nosaltres vam haver de cancel·lar els projectes fotogràfics i els viatges que teníem planificats. Quatre mesos reclosos, sense feina, i lluny de l’estimada natura salvatge.

Però a partir de finals de juny i després del perllongat confinament, la situació sanitària va millorar. Les restriccions es van suavitzar i almenys vam poder sortir a un dels destins més estimats per nosaltres: les muntanyes dels Pirineus. Durant l’estiu i la tardor vam fer diverses sortides nosaltres dos sols, recorrent la serralada en autocaravana, fent caminades i acampant en tenda. Durant dies la furgoneta-casa ens va portar per les carreteretes i ports que recorren les muntanyes de Catalunya i l’Aragó, al vessant sud, i dels Alts Pirineus, els Pirineus Atlàntics, l’Alta Garona i l’Arieja, al nord.

A finals d’octubre, però, la remuntada de contagis ens va obligar a tornar a quedar-nos confinats a Barcelona. Les escapades pirinenques s’havien acabat. Però n’havíem tornat amb un munt de fotografies i bons records, imatges que ara podrem tornar a veure amb la flexibilització del confinament comarcal.

Viatjar en autocaravana

Curiosament, feia un temps que ens estàvem plantejant vendre’ns l’autocaravana: té gairebé vint anys i ja no la fem servir com abans, quan els editors ens feien encàrrecs per tot Espanya i sovint era la nostra oficina mòbil durant setmanes. Ara el món de la fotografia professional ha canviat molt.

Però l’arribada del covid-19 va tenir un efecte inesperat: amb les restriccions en els vols i el tancament de molts restaurants i hotels, la venda i lloguer d’autocaravanes es va disparar: era la manera ideal de poder viatjar, menjar i dormir en una societat que funcionava a mig gas i, a la vegada, mantenir l’aïllament social. Així que vam agafar la furgoneta i cap als Pirineus!

Viatjant en autocaravana o càmper no estàs lligat a horaris o allotjaments, cosa que resulta ideal per a uns fotògrafs com nosaltres. Però cal ser conscient de les normatives i tenir un comportament ètic a l’hora de pernoctar. Alguns usuaris despleguen uns campaments al·lucinants, s’instal·len durant dies o embruten l’entorn. Però si ets curós, segons la llei, si et quedes a dormir dins el vehicle sense desplegar cap element exterior, es considera que estàs estacionant però no acampant. Segons això, les possibilitats de llocs on dormir s’amplien molt.

El retorn al paisatge conegut

Els Pirineus han estat sempre les nostres muntanyes preferides. Hem estat dècades recorrent-los, estudiant-los, fotografiant-los, escrivint sobre ells. I ara, la impossibilitat de viatjar a altres destins ha fet que s’hagin convertit en l’escapada alternativa: el retorn al paisatge conegut com a opció preferida abans que descobrir llocs desconeguts.

Els Pirineus són una serralada muntanyosa orientada d’est a oest que s’estén 415 quilòmetres des del mar Mediterrani, al cap de Creus, fins a l’oceà Atlàntic, al cap Higuer. És fruit de la col·lisió de les plaques continentals ibèrica i europea, que va tenir lloc fa uns 45 milions d’anys. La diferència entre els dos vessants és notòria: el meridional -que rep més insolació- té un relleu abrupte, boscos d’alzines i pins, vessants recoberts dels resistents boixos o bàlecs, i els rius que en baixen creen profunds barrancs; el septentrional és de paisatges de relleu més suau, amb boscos humits de roures i faigs, i landes de bruguerola i falgueres. Dos mons en un.

Diversitat de localitats

Quan es parla d’un “poblet pirinenc”, un de seguida s’imagina unes cases de pedra i sostres de pissarra envoltades de muntanyes, amb una església romànica i carrers costeruts per on circulen bens i vaques fent sonar els esquellots. Però la diversitat de localitats als Pirineus és immensa: hi ha des de viles grans i modernes fins a nuclis amb quatre cases centenàries; pobles on la pluja, la neu o el glaç són el pa de cada dia, i d’altres de secs i calorosos enclavats en erms rocallosos; els que han subsistit i ara llueixen cases noves o blocs d’apartaments, i aquells que han quedat despoblats per la manca de recursos o d’un accés adequat.

Tradicionalment, les persones dels pobles pirinencs havien subsistit de la ramaderia, l’agricultura, la mineria, l’energia hidroelèctrica o el termalisme. Ara el turisme és gairebé un monocultiu. Això requereix que els caps de setmana i les vacances la gent acudeixi als hotels, fondes, restaurants, cases de turisme rural, segones residències, estacions d’esquí o empreses d’aventura. La pandèmia, amb les seves restriccions de mobilitat, ha fet evident que dependre massa d’això és perillós.

Animals salvatges

Però als Pirineus no hi viuen tan sols persones. Per causa de l’abrupte relleu, el clima advers, la baixa densitat humana i, durant segles, el difícil accés, els Pirineus són una reserva natural de primer ordre. Hi habiten una gran varietat d’animals salvatges, alguns d’ells tan emblemàtics i buscats pels amants de la natura com l’ós bru, l’isard, el cérvol, l’ermini, l’àguila daurada, el trencalòs, la perdiu blanca, el gall fer, el mussol pirinenc o el picot negre. Després que algunes d’elles hagin estat al límit de l’extinció, les poblacions d’aquestes espècies es van recuperant gràcies a una legislació més proteccionista, al canvi de mentalitat de la població i a la instauració d’espais naturals protegits.

També les administracions públiques i les entitats privades treballen en la restauració d’alguns animals que ja havien desaparegut per complet, com ara el voltor negre, la marmota o la cabra salvatge ibèrica (coneguda antigament al Pirineu català com a herc).

Per a nosaltres dos, una sortida per la muntanya sense que ens acompanyin els crits de les marmotes, el vol de les gralles o les corredisses dels isards és una excursió més trista.

Gaudir del paisatge

Resulta impossible separar la paraula Pirineus de la d’excursionisme. Des de l’inici del segle XX, gent d’arreu s’ha acostat a aquesta serralada per recórrer els seus viaranys. Fer rutes a peu per la muntanya resulta tremendament satisfactori i desintoxicant, en especial per als que vivim a ciutat, ja que l’única preocupació acaba sent posar un peu davant de l’altre, respirar fondo i gaudir del paisatge. Hi ha persones que van d’excursió com a simple lleure, d’altres per fer esport, d’altres per observar la natura o el patrimoni cultural, d’altres volen fer cims, d’altres córrer, i uns quants ho fem per una mica de tot això, però també per fer fotografies.

Aquestes muntanyes, difícils i amables a la vegada, són la llar de persones, animals i plantes, i alhora un escenari únic per a l’esbarjo dels que no hi vivim. Respectem-les i cuidem-les, que són un patrimoni de tots.