Resplendors sobrehumanes
Desconeixia l’obra d’Antonia Pozzi, considerada una de les poetes italianes fonamentals del segle XX tot i no haver publicat res en vida, però ara, i gràcies a Joan Antoni Cerrato, tenim el compendi més gran de l’autora en la nostra llengua: Nostàlgia de la llum a Nova Editorial Moll. Té molt de sentit que Cerrato hagi fet la tria, la traducció, el prefaci i les aclaridores notes d’aquesta antologia poètica de Pozzi, ja que es tracta d’una autora que comparteix moltíssims lligams amb Emily Dickinson, figura que Cerrato ha llegit, traduït, gaudit i digerit fins a fer-se-la del tot seva amb el destacat poemari Dickinsonianes. Aquestes dues poetes despleguen, rere una aparent senzillesa, missatges densos de profunda càrrega filosòfica a partir d’un seguit d’imatges salvatges en què déus agònics s’agenollen davant carns dissecades que es cremen sota sols immisericordes. A més a més, totes dues varen conèixer la glòria pòstumament.
La poesia d’Antonia Pozzi és, sobretot, una escriptura consagrada al desig i a la desesperació. En una constel·lació que lloa els elements naturals, des de tota casta de flors fins als paisatges viscuts, celebra les febres entrellaçades i canta el silenci en què parlen les coses germanes en un panteisme corprenedor amarat d’entorns mediterranis que reverberen amb alens de caire expressionista. El ritme de les composicions és sincopat, de gran musicalitat, com si cada vers avançàs al compàs de campanes que toquen a morts. La majoria de versos oscil·len entre la carnalitat i l’espiritualitat, i segreguen un misticisme especial. En l’esplèndid epíleg que acompanya el volum, Laia Malo ens regala el seu millor paratext fins ara, i ho fa a través d’una escriptura fluïda que dibuixa una sèrie de paral·lelismes còmplices –i il·luminadors, ja que ens faciliten claus de lectura i d’interpretació– entre Antonia Pozzi i Marina Tsvetàieva: “Comparteixen la nostàlgia de la infància (…), el sofriment en un context sociopolític que anava d’opressiu a repressiu (…) i l’angoixa per conciliar els desitjos, els somnis i l’escriptura amb la realitat.”
Elogiada per T. S. Eliot i Eugenio Montale, entre d'altres, Antonia Pozzi és una autora que posseeix el poder de fascinar, i Joan Antoni Cerrato l’ha traduïda amb encert i gràcia tot ampliant el ventall que Nora Albert i Marta Nin ens havien ofert. Amb aquest recull potentíssim de més de cent setanta poemes, Cerrato continua incorporant llibres fonamentals a la cultura catalana. Si fa pocs mesos varen arribar a les llibreries els Pensaments, articles i assaigs d’Oscar Wilde a Quid Pro Quo, aviat podrem devorar, a Edicions de 1984, els seus Cantos d’Ezra Pound.