Un restaurant que són dues històries d'amor
Per L'Aliança d'Anglès hi han passat tres generacions d'una família que han convertit un bar de poble en un restaurant d'alta gastronomia
Per què parlem d'un restaurant i no d'un altre? O d'un vi? O d'un formatge? Evidentment, els que ens dediquem a això procurem parlar de llocs que ens han semblat bons i que poden interessar als lectors. Però hi ha un altre element, que converteix un lloc interessant en un d'imbatible: el factor humà. Avui parlarem d'un restaurant que podria ser una sèrie de TV3, en què veuríem la vida de tres generacions com van creixent en el marc d'un preciós bar-restaurant d'un poble: L'Aliança d'Anglès.
La nostra protagonista serà la Cristina Feliu, que actualment regenta un restaurant al seu poble, Anglès (la Selva), conjuntament amb la seva parella, l'Àlex Carrera. Per entendre què hi fan aquí aquest parell haurem d'anar molt enrere, al 1953, quan el Lluís i l'Adela es van fer càrrec del bar del sindicat agrícola del poble en un preciós edifici del 1919. Entrepans, calamars a la romana i jocs de cartes. Un bar i una estètica que reconeixerem en molts pobles de Catalunya.
Com a bon negoci familiar, els fills del matrimoni entren a formar-ne part. I el Josep Maria i el Lluís fan el que tots els fills volen fer: canviar el que han fet els seus pares. El Lluís cuina de meravella i acaben obrint un restaurant annex al bar. Serà tot un exitàs. Tant, que el restaurant creix i cinc anys més tard es menja tot l'espai. Arriben els reconeixements i una sonada estrella Michelin el 2008.
Aquí hi apareix la protagonista de la nostra història: la Cristina, la filla del Lluís. Des de sempre a ella li ha agradat estar de cara al públic i quan guanyen per primer cop l’estrella Michelin li demanen que doni un cop de mà amb xarxes, correus i gestió. Feines en les quals ni el seu pare, el Lluís, ni el seu tiet Josep Maria, excel·lien. S’incorpora al restaurant, però la nit de Nadal del 2013 el Lluís mor.
La família, abatuda, decideix renunciar a l’estrella i tancar el restaurant. Però un temps més tard, la Cristina, la seva germana Marina i el seu tiet Josep Maria decideixen reobrir-lo. El millor homenatge al Lluís és seguir endavant, en aquest cas fent una cuina híbrida entre el bar dels avis i els plats mítics del pare. Reconnecten amb les arrels. La Cristina, que havia estudiat turisme, s'adona que necessita formar-se. I en un període al Celler de Can Roca coneix un cuiner de qui s'enamorarà: l'Àlex Carrera. L'Àlex anirà a L'Aliança d'Anglès i conjuntament recuperaran l’estrella Michelin el 2020 i guanyaran un Sol Repsol el 2021. Aquest restaurant és una història d'amor a la família, i una història d'amor a la resiliència. A banda, esclar, que s'hi menja de nassos en un espai preciós, on s'ha respectat l'estructura d'inicis de segle XX.
Ofereixen dos menús degustació. Un de més curt i un de més llarg. Això sí, tenen cintura per fer canvis, afegir plats o intercanviar-ne. L'espai és tan bonic i agradable que no tindreu pressa. Per cert, tot i que són al centre del poble disposen d'aparcament. Tornem a la teca, en qualsevol dels dos menús (110 o 140 euros) es comença amb un seguit de snacks per menjar amb els dits. En diuen "L'hora del vermut" i és un homenatge al que havia estat L'Aliança: oliva i vermut blanc, salpicó de pop, pastís de musclos en escabetx, espina d'anxova, bombó de xampinyó a l'allet, cresta de pollastre a l'ast, ametlla salada, galeta de tomàquet i xoriço, bunyol de tonyina de llauna i la bomba de botifarra de perol. És un inici festiu. Que posa de bon humor, i que marca el to d'un menú ple de meravelles. Com el plat en homenatge a la ceba de Figueres: ceba arrebossada, amb el seu consomé, formatge Miner d'Espinelves i bombó de ceba. Hi trobareu llobarro, escamarlans, pèsols, ànec d'aglà o unes postres de cervesa negra amb gelat de regalèssia que són un festival. I abans del dolç, com en qualsevol lloc civilitzat, formatges.
I tot aquest menú el va parir amb una cuina diminuta. De fet, acaben de fer obres i n'estrenen una de nova totalment equipada i com a mínim tres cops més gran que l'anterior. Una prova que els Feliu encara tenen molts capítols per escriure.