Els retalls de la memòria

Al pròleg, Lluís Maicas es declara culpable d’haver empès Jaume Armengol a confegir Aquells anys, aquelles veus, “a cavall entre les memòries i les semblances”, cosa que explicaria el paral·lelisme titular. És un llibre escàs i no són malauradament les seves memòries completes, encara que contenen un tast per als qui voldríem consumir-ne el pastís sencer –més encara d’ençà que hem llegit tot el llibre!

Armengol estudià Farmàcia, però nosaltres el coneixem entre d’altres pel seu conreu de les lletres catalanes. També destacaria en camps com ara la política: no debades esdevingué batle d’Inca (1991-95). Al llarg d’aquella època que retrata a Barcelona, la de la resistència antifranquista, treballà per a la Gran Enciclopèdia Catalana fins a convertir-se en responsable de la secció de Farmàcia. Hi conegué alguns dels personatges que encararà a la part d’Els meus homenots. Té un petit defecte (non bis in idem), o sigui, repeteix algunes anècdotes dos cops. I un altre: que hauria estat més interessant allargar la visió del personatge més que no enumerar les conegudíssimes obres literàries d’un Llorenç Villalonga o dels poetes insulars de postguerra.

En suspendre el PREU, anà a parar a una acadèmia que li descobrí Catalunya i la llengua compartida, que ignorava que fos català. El seu mallorquinisme polític per a ell és conseqüència del catalanisme que se li desperta arran de la relació a Barcelona del 1954 al 1968 d’un avui oblidat Eduard Artells –de qui aconsella d’envestir un estudi universitari a fons. A mitjan dels anys cinquanta, sentí que naixia un Armengol nou, el nostre. Entrava en contacte amb un món que no tenia res a veure amb l’Inca resclosa de la postguerra en una família catòlica i conservadora tot i el xup-xup d’ideologies que s’hi mesclaven. Declara que hi ha avantpassats que també l’han marcat; foren la saó perquè brotés l’assumpció de la identitat catalana o la dedicació política.

Acabats aquells anys, comencen les veus amb el pare o l’avi, de manera que tenim la sensació agradable que no abandonam el capítol memorialístic. Amb els Homenots, acaba destriant personalitats que conegué sense deixar tampoc de contar-nos episodis viscuts, solcats pels premis literaris que rep. Sovint l’esca consisteix a visitar-los amb un manuscrit seu per demanar-los-en parer. En destacaria la soltesa i la riquesa en l’ús de la prosa, dos dels valors més intrínsecs de l’obra.