La revolució del tornavís i l'agulla de cosir

BarcelonaComencem l'any amb una llista de bons propòsits. Ens prometem apuntar-nos al gimnàs, cuinar més, fer excursions o estalviar per comprar-nos un mòbil nou. El que no solem prometre'ns és que també arreglarem la torradora espatllada o el trau que se'ns ha fet als pantalons. Ens pot semblar que és perdre el temps i els diners, o almenys això és el que hem sentit a dir sempre. Que val més comprar-se una torradora o uns pantalons nous, però en això el saber popular pot estar errat: reparar petits aparells, peces de vestir i altres objectes és una petita gran revolució que ens pot millorar la vida personalment i col·lectivament.

Disposar-nos a reparar no significa que ens hàgim d'equipar amb una caixa d'eines ben assortida com si fóssim un servei tècnic. Tampoc que calgui rescatar de les golfes la màquina de cosir de l'àvia i fer un curs accelerat per aprendre a utilitzar-la. Es tracta de fer un bon ús i manteniment d'allò que ja tenim, i que si se'ns fa malbé un petit electrodomèstic, la roba, un moble o la bicicleta ens plantegem com a primera opció arreglar-lo abans de córrer a comprar-ne un de nou. Podem fer-ho nosaltres, amb l'ajut d'alguna iniciativa que fomenti la reparació –com la Reparatruck o la Didaltruck de la Fundació Solidança o una Restart Party de Restarters– o d'un comerç especialitzat. És el que havien acostumat a fer els avis i potser els pares abans que triomfés el mantra que reparar no val la pena perquè nou surt a compte.

Després de meditar-ho bé, hem convingut que reparar és com fer la revolució del tornavís i l'agulla de cosir, en al·lusió a dos estris que mai havien faltat a les llars. Hi va haver un temps no fa tant que qui més qui menys sabia fer-se a casa petites reparacions d'aparells o del cotxe, que llavors tenia una mecànica molt més estandarditzada, o els baixos d'uns pantalons i, fins i tot, la roba. Com a vestigi, n'han quedat alguns comerços, com la modista i el sabater, i ara se n'obren pas alguns de nous, com les botigues d'arreglar mòbils. Per a la població en general, però, aquell coneixement casolà transmès de pares a fills o a l'escola s'ha perdut a marxes forçades, amb clixés com que reparar és per a qui no té diners.

Hi han contribuït també les creixents dificultats a l'hora d'intentar reparar els aparells. Poden haver anat en paral·lel a la sofisticació de la tecnologia, però les iniciatives que fomenten la reparació les atribueixen a la voluntat dels fabricants de no posar-ho fàcil –sovint costa saber com desmuntar un dispositiu per arreglar-lo a casa– i d'aplicar la denominada obsolescència programada. Tot per vendre més i ben apuntalat per l'obsolescència desitjada, que encara és "pitjor", segons opina la responsable de comunicació de la Fundació Solidança, Andrea Membrado. La podem percebre, per exemple, amb les ganes irrefrenables de comprar-nos un mòbil nou tot i que no aporti cap funció diferent del que ja tenim.

La legislació no hi ajuda gaire

En els darrers anys s'han abordat alguns canvis legislatius encaminats a facilitar la reparació dels aparells, com l'extensió de la garantia dels productes nous de 2 a 3 anys, que hi hagi d'haver recanvis disponibles fins a 10 anys després de la finalització de la seva fabricació o que tots els dispositius mòbils que es venguin a la UE hagin de dur carregador universal tipus USB-C abans que acabi el 2024. El cert és, però, que per ara la legislació no és una gran aliada. A l'estat espanyol no hi ha un IVA menor per a les reparacions o els productes de segona mà i la UE té pendent d'abordar definitivament l'ecodisseny, que intentaria assegurar la reparabilitat i el reciclatge dels productes. Que es garantís el desmuntatge i l'ús de peces estàndards hi ajudaria, però de vegades sembla una quimera. Només alguns productes procuren caminar cap aquí, com el mòbil Fairphone, i "les mateixes lleis no afavoreixen la reparació", constata la tècnica de la campanya electrònica justa de l'ONG Setem, Claudia Bosch.

Per això el 2019 va néixer una campanya d'abast europeu sota el lema Right to Repair, de la qual Setem és membre, i que pugna perquè els governs garanteixin als ciutadans el dret a reparar qualsevol producte que comprin. No es tracta només d'incorporar aquest dret a la llei perquè la gent es pugui estalviar uns calerons si es fa més accessible, sinó deixar de fer com si no passés res: el planeta s'està esgotant i voler seguir vivint sota la idea del consumisme infinit "ara mateix ja és un somni", avisa Bosch. No posar-hi límits pot contribuir a l'explotació laboral, a l'esgotament de les primeres matèries, a més emissions contaminants, a l'acumulació de residus i al canvi climàtic accelerat. Una manera de reconduir-ho és reparar, cosa que pot mitigar els efectes nocius per al medi de consumir sense fre, ser un nou nínxol formatiu i de creació d'ocupació i fer-nos a cadascú més autosuficients.

Un cop de mà per reparar

Catalunya despunta com un dels llocs de l'Estat amb més iniciatives que fomenten la reparació. Andròmines o la Fundació Solidança vinculen aquesta tasca a la inserció social. Entre els múltiples vessants d'Andròmines hi ha l'educació ambiental i el recondicionament d'ordinadors i mòbils. Solidança té 25 anys de trajectòria i és coneguda pel programa Roba Amiga, fàcilment identificable pels seus cridaners contenidors taronja. També fa tallers i ha posat en marxa la Reparatruck i la Didaltruck, que són com foodtrucks itinerants perquè cadascú es repari petits aparells i s'arregli la roba amb assessorament gratuït. Restarters Barcelona va néixer el 2015 i organitza les Restart Parties, trobades per reparar aparells gratuïtament. Replica així experiències com Restarters del Regne Unit (2013) o els Repair Cafè iniciats als Països Baixos el 2009, segons detalla el voluntari Miquel Caballé.

La cooperativa Biciclot de la capital catalana també ofereix tallers, i posa a punt i ven bicicletes de segona mà. La seva responsable de comunicació, Alejandra Murillo, recorda que per a trajectes curts de ciutat "les bicicletes reutilitzades funcionen perfectament". La Fundació Rezero tracta de prevenir els residus en tots els sectors i inclou la reparació en els plans que proposa a empreses i administracions. Anna Peña, que és la directora de comunicació de Rezero, reivindica que les deixalleries no s'haurien de limitar a ser receptores de residus, sinó que es poden convertir també "en llocs d'adequació i reparació".

Setem busca reduir les desigualtats nord-sud amb campanyes des dels anys noranta, com la d'electrònica justa. Intenta visibilitzar les vulneracions dels drets ambientals i humans, així com promoure alternatives de consum com reparar. A més, d'impuls públic hi ha la campanya Millor que Nou de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), que va néixer el 2006 per difondre els establiments i mercats de reparació i segona mà, però fa anys que també organitza tallers gratuïts i ara té un servei d'intercanvi. També existeixen biblioteques de les coses, com la de Sant Martí a Barcelona, que és un servei de préstec d'objectes d'ús domèstic.

No és més car ni 'de pobres'

Encara que les noves generacions puguin tenir més consciència ambiental, semblen tenir més tirada per comprar productes assequibles de segona mà en mercats especialitzats o aplicacions com Wallapop. Perquè la reparació també es faci un lloc cal un canvi de paradigma. "Hauríem de passar d'una societat de consum a una de postconsum vinculada a la suficiència", reivindica Blanca Callén, que és investigadora, professora de la UVic i cofundadora de Restarters. A parer seu, implica assumir que els recursos del planeta són finits i que hem d'ajustar-nos a tenir el suficient per viure, o sigui "viure en la suficiència de l'abundància". En aquest camí caldria destronar "mites" com que reparar és de pobres. "És de persona amb criteri, consciència i ganes de disminuir la seva petjada", reivindica Bosch. També el mite que reparar surt més car que comprar de nou. Potser sí en un sentit monetari, però en un d'econòmic més ampli Callén recorda que "en el sistema capitalista global s'ofereixen productes barats a costa d'externalitzar produccions o de no reconèixer drets laborals i humans". Si es tenen presents els costos humans, en recursos i naturals, llavors "sempre produir de zero qualsevol producte és més car que reparar-lo", assegura.

La clau també és reconnectar. A l'hora de comprar, saber reconèixer i optar en la mesura del possible per productes que ofereixen més qualitat. Després fer-ne un bon manteniment per allargar-ne la vida útil –"evitaràs moltes fallades", ressalta Membrado– i, com es procura a les Restart Parties, establir-hi un vincle. "No només reparem un aparell, sinó la nostra relació amb ells", detalla Callén, i és que, "com més coneixem i entenem les coses, més les volem cuidar i reparar, i alhora la reparació regenera i reactiva aquest vincle". Potser la revolució del tornavís i l'agulla de cosir no la farem només arreglant la torradora que dèiem al principi. Ens falta recuperar velles habilitats i profunds canvis legislatius com tenir accés als manuals de reparació, però haurem plantat una llavor. "Té un efecte contagi molt gran de generació d'una nova cultura", defensa Bosch, ja que si ho parlem amb els amics aquest gest pot integrar-se més a la nostra vida i "farà que molta més gent el faci". Mai és tard per provar-ho i el nou any pot ser el moment per plantejar-se bons propòsits reparadors.