Daniel Arbós: “Els rics ens diuen el que hem de fer, però ells no s’embruten les mans”

BarcelonaQuan no treballa com a cap de comunicació de l'Institut d'Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer, Daniel Arbós (Barcelona, 1976) es posa les ulleres de novel·lista per observar el seu voltant i escriure-ho amb sàtira i humor. La seva tercera novel·la, Les males decisions (Empúries), segueix l'hereu d'una família benestant que ni vol seguir amb el negoci ni sap què fer a la vida. El llibre, divertit i mordaç, és el novè de la darrera llista de més venuts de ficció en català.

A la primera novel·la, Deu top-models i una boja que parla sola (RBA, 2015), feies sàtira de la solteria i el fet de lligar. A la segona, Amb l'aigua al coll (Amsterdam, 2017), de les pseudociències. Ara poses el focus en una família benestant. Què et porta fins als rics?

— El que m’empeny a escriure és fer una mirada irònica a alguna part de la nostra realitat. Volia parlar del discurs de la superació i exemplificar-ho amb una persona d’una família extremadament rica, ben posicionada, que ho té tot per triomfar però que no se sent còmoda. Acaba expulsada d’aquest paradís, i just a fora és on se sent millor. Em feia gràcia fer una novel·la sobre rics perquè són un submon peculiar en què consideren que no han de complir les lleis dels mortals. Estan per sobre del bé i del mal. 

Els rics de la novel·la són frívols i es gasten molts diners per estar amb gent de la seva categoria. ¿Ni quan ets ric pots deixar de pensar en els diners?

— La família del llibre ho fa tot per interès. Totes les relacions, els sopars, les activitats que fan han de tenir un objectiu materialista: aconseguir fer més negocis i fer més diners. No deixen res a l’atzar, a gaudir de la vida. Estan treballant les 24 hores del dia, són gent mesquina sense amics, perquè sempre avantposen els interessos econòmics. Volia retratar gent sense escrúpols, que creu que el fi justifica tots els mitjans i que es poden saltar les lleis en benefici propi. 

¿Els diners, per tant, no fan la felicitat?

— És veritat que necessites uns mínims per viure de manera confortable. Però els de dalt de tot no són molt més feliços que els de classe mitjana, perquè es generen moltes més necessitats per diferenciar-se de la resta. Han de fer coses simplement per l’exclusivitat, per demostrar que són els únics que les poden fer. A més, també hi ha aquesta mena de competitivitat absurda de veure qui té més o qui aparenta més, i això no es tradueix en ser feliç. 

La família del protagonista té la principal empresa de plàstics del país. ¿Hi ha rics amb consciència ecològica?

— En general els rics no en tenen, ells viuen en el seu món paral·lel. El canvi climàtic ens preocupa molt a tots, però hi ha una petita part de la població que fa la gran despesa energètica. Tots els que van en jets privats i en grans iots contaminen molt més que el comú dels mortals. No se’ns pot responsabilitzar a tots per igual, però ells consideren que no han de fer cap sacrifici. La família del protagonista té una fàbrica de plàstics i munta campanyes de greenwashing, però totes les mesures que apliquen són perquè les facin els treballadors: els posen contenidors perquè reciclin i se sentin malament si no ho fan. Els rics ens diuen el que hem de fer, però ells no s’embruten les mans. 

El protagonista està perdut i no sap què fer amb la seva vida. Això no és exclusivament de rics, ens pot passar a tots. 

— Ell arrossega dues grans culpes. Sent que és defectuós, perquè ha nascut en un món on ho tenia tot, amb el futur encarrilat. Fins que no surt d’aquest món no entén que pot ser d’una altra manera i no sentir-se malament. L’altra culpa va lligada a les decisions que ha pres. Són males decisions comunes: molta gent no tornaria a fer la carrera que va estudiar, o s’ha embolicat amb algú que no tocava.  

Per què ataques la cultura de l'èxit?

— Aquesta idea que si vols pots és mentida i és molt tòxica, perquè la pressió recau sobre tu. Ni tothom té el talent, ni la sort, ni la situació socioeconòmica per aconseguir-ho. Al món som vuit mil milions de persones i no tothom és especial. Hi ha molta pressió social per destacar per sobre de la resta. El llibre és un elogi a la mediocritat. No ets pitjor que un altre si vols anar tirant i tenir una vida tranquil·la. Al Telenotícies de TV3 cada nit hi ha una història de superació. Està molt bé, però s’ha d’entendre que són excepcions, perquè si no la gent se sent culpable.

Per adonar-se de tot plegat, el protagonista necessita ser atacat per un hipopòtam i veure la mort de ben a prop. ¿La societat tindrà un hipopòtam que la faci reaccionar?

— Per a bastanta gent l’hipopòtam va ser la pandèmia, però cada vegada anem a pitjor. Abans havíem de ser molt productius a la feina, ara ho hem de ser les 24 hores del dia i a més ho hem d'ensenyar contínuament a les xarxes socials. Hem d’anar a un munt de museus, concerts, veure totes les sèries, perquè si no ens estem perdent la vida. Les xarxes socials promouen i amplifiquen una autoexplotació constant. I llavors hi ha aquestes opcions, com, per exemple, a Netflix, amb què pots veure una sèrie a doble velocitat. És pervers i una aberració.

Personalment, com t'ho apliques, això?

— Intento no sentir-me culpable i assumeixo fer una vida més lenta. Si vols consumir tot el que se’t posa a l’abast et tornaràs boig. Tenim més accés a pel·lícules i sèries que mai. Cada mes es publiquen centenars de llibres. Hi ha milers de restaurants que obren i es fan milers de concerts. Es tracta d’escollir. 

Per què escrius des de l'humor?

— Els que escrivim ficció hem d’oferir la nostra visió del món i augmentar l’ecosistema literari català. Intento escriure novel·les que només pugui escriure jo, aportant el meu punt de vista, aquesta mirada irònica sobre una part de la realitat. Faig novel·la històrica contemporània i em sento molt còmode fent-ho des de la sàtira i la crítica. Intento oferir un plat diferent respecte als que hi ha al mercat.