Rius

Ha arribat un punt en què les venes se li desborden, van cabaloses de marees singulars, vessen anècdotes i humides peripècies ben igual que torrentades que avancen amb rotunditat però també amb l’acompanyament amable d’una finíssima ironia, tot regat i impregnat amb amarament de referències, de connexions, d’enllaços originals que cap intel·ligència artificial no podria aconseguir per molt que s’hi esforcés. En part això explica, amb gràcia i generositat, Laia Malo a l’hora de pescar algunes de les essències d’un llibre escrit amb destresa i enginy: Riu avall, d’Amat Baró, a la ja mítica col·lecció de poesia de l’Editorial Fonoll.

Però qui és aquest trobador líquid que ha decidit naufragar amb delit dins dels rierols del seu cervell? Es tracta d’un dels joglars majors dels Països Catalans, una bèstia lírica que viu de la poesia tot i que després s’hagi de guanyar les garroves amb altres pesques, un obeïdor dels destil·lats de Charles Baudelaire quan aquest ens va convidar a embriagar-nos del que fos: de cervesa, de virtut, d’excessos o de versos. Ell és Amat Baró, i el seu nou volum es desplega a la manera d’un breu poema èpic escrit a partir d’apariats decasil·làbics perfectes que condensen el flux d’una existència, amb pixarades però també amb fluents exaltacions, perquè de tot hi ha en les riuades del ser. Amb tant líquid, no és estrany que s’invoquin els esperits dels nostres grecs o del geni dels versos de vi, Omar Khayyam, a més de molt diverses secrecions, des de fluxos genitals fins a salses vitenques que faran les delícies dels llépols lletraferits. Sí, en aquestes pàgines hi ha molt, molt de suc: el periple de pluja d’una persona que sempre navega entre la quotidianitat i la mística i no sap fer altra cosa que inseminar amb mots, de pregonar amb furor com Ramon Lo Foll.

Riu avall, en efecte, però sobretot vida amunt, conscient del pas dels anys i de les situacions que la maduresa comporta, talment l’abandó de la vida bohèmia per fer feina tot el sant dia en el responsable manteniment de les famílies i dels dies, talment la necessitat de fer les paus en la guerra submarina contra les enemistats o la voluntat de segellar allò experimentat de primera mà perquè no es perdi a través de les canonades de l’oblit. Tot i que Heràclit va deixar sentenciat que no ens podem banyar dues vegades en el mateix riu, Augusto Monterroso va replicar al filòsof fluvial que sí que es pot si tens un cavall prou veloç. Sembla que Amat Baró hagi volgut retre homenatge a l’escriptor de Guatemala i així s’enfila en corser versat per cantar-nos alguns dels fets fundacionals del seu viure. Riu avall és un llibre magnífic, una joyceana oda bastida amb substància i consagrada a la fluïda natura de la vida humana sobre la terra.