“Com desitgis”, em ressonen les paraules del mosso Westley responent als capritxos de la Buttercup, la seva mestressa, de qui s’ha enamorat perdudament. “Com desitgis” és la resposta que li diu sempre per respondre a les seves demandes. A tota una generació de nens se li va ficar a dins, aquesta rèplica. I també aquella altra frase: “Hola, em dic Íñigo Montoya, tu vas matar el meu pare, prepara’t per morir”. Històrica, oi? No cal afegir-hi gran cosa més quan la sents. Ha passat a la història igual que el “Rosebud” de Ciutadà Kane o el “Carpe diem ” d’El club dels poetes morts o el monòleg final de Blade runner o l’Escarlata assegurant que mai més tornarà a passar gana. Parlem de La princesa promesa, sí, la pel·lícula que l’any 1987 va dirigir Rob Reiner i que acumula més de trenta anys de passions cinèfiles adherides, de revelacions sentimentals renovades. És una d’aquelles obres que es guarden dins del cor i dins de l’ànima. Per què? Doncs potser perquè tenies deu anys quan la vas veure per primer cop i et va colpir i quan en tens trenta la segueixes estimant i recordant. I tens ganes que el teu fill la vegi com abans l’han vista els fills de tantes persones que la van veure quan tenien deu anys i no l’han oblidada.
Pensar avui en la princesa Buttercup és pensar en la gran Robin Wright, que tenia vint anys quan va donar-li vida i que avui en té cinquanta-cinc quan estrena En un lugar salvaje, el seu debut com a directora de cinema. La pel·lícula és personal, és intensa, explica la peripècia d’una dona amb l’ànima ferida que ho deixa tot i se’n va a viure a la muntanya. Wright també és la protagonista, apareix en més del noranta per cent dels plànols del film, la seva personalitat n’empelta el cent per cent. I a tu, quan la veus, t’empelta altre cop una embranzida eixordadora que ja fa temps que reconeixes com a pròpia, com a inevitable, l’embranzida de fer-se gran, de veure passar les pel·lícules que expliquen com ets i com sents. I que en un moment donat també explicaran com són i com senten els teus fills.