Una Roma autèntica, sexual i sense censura

BarcelonaFins ara, qui volgués llegir en català els poemes enginyosos, agres i contundents de Marcial només podia acudir a la traducció que Miquel Dolç en va publicar entre els anys 1949 i 1960, en cinc volums, a la Fundació Bernat Metge. "És una versió molt bona: l'únic problema que té és la censura", explica Jaume Juan Castelló, professor titular del departament de Filologia Llatina de la Universitat de Barcelona i traductor de l'edició dels Epigrames que acaba de publicar Adesiara.

"Un dels molts temes que tracta Marcial als seus versos és l'erotisme –afegeix–. Ho fa amb franquesa i sense reprimir l'impuls vital. A vegades fa servir aquest erotisme per atacar, de manera directa i inapel·lable, alguns dels seus enemics". El traductor ha volgut respectar "escrupolosament i amb tots els matisos" aquest aspecte, fonamental per entendre i gaudir plenament del poeta llatí del segle I dC. "És poc recomanable suavitzar, esmorteir i castrar els epigrames eròtics, que representen més o menys el 10% del total, uns 150 poemes dels 1.500", continua. Això és el que va fer Dolç en alguns dels versos més explícitament sexuals de Marcial.

El cul de l'amo

"Si al teu esclau li fa mal la tita, i a tu, Nèvol, el cul, / no soc cap endeví, però sé a què et dediques", es pot llegir a la versió de Jaume Juan Castelló. Miquel Dolç ho va traduir, en canvi, així: "Si el teu esclau es queixa, i tu també, Nèvol, no soc pas endeví, però sé el que fas". "Una mica sí que calia ser endeví, per entendre el significat d'aquest epigrama en la versió de Dolç", ironitza el traductor.

Nascut entre el 38 i el 41 a Bílbilis, ciutat de la Hispània Tarraconense –l'actual Calataiud–, Marc Valeri Marcial ha passat a la història de la literatura gràcies a l'exhaustiu retrat en vers de la vida urbana de l'Imperi Romà que formen els quinze llibres dels Epigrames. "La vida a la Roma del poble ens ha arribat a través de tres grans autors: Marcial, Petroni –autor del Satíricon– i Juvenal", comenta Jordi Raventós, editor d'Adesiara. "Epigrama és una paraula grega que vol dir inscripció –recorda Jaume Pòrtulas, catedràtic de filologia grega de la Universitat de Barcelona–. És una forma literària molt concentrada i exigent. Acostuma a encaminar-se cap a un final d'impacte". Un bon exemple podria ser aquest: "Si de sobte pels banys, Flac, sents un aplaudiment, / no ho dubtis: per allí voleteja la titola de Maró".

Pòrtulas explica que la popularitat dels epigrames es va traduir en "nombroses imitacions i adaptacions durant els segles XVII, XVIII i XIX". "Penseu en Quevedo o en l'epigramatística del Barroc, que tenia molt mala llet –assegura–. Marcial va ser un capítol important en el gènere. I és difícil de traduir. Quan es versionen els epigrames a les llengües modernes, en prosa es té el costum d'amplificar-ne el significat, i en vers solen ser enigmàtiques, per no dir incomprensibles". La de Jaume Juan Castelló, que li ha portat set anys de feina, flueix de meravella i s'entén sense problemes. Els seus mèrits li han merescut el primer premi Vila de Martorell de Traducció de Clàssics, dotat amb 2.000 euros.

Als Epigrames de Marcial hi ha poemes sobre temes tan variats com el menjar, el món literari, els diners, el poder, la mort, els regals i l'escriptura. "Entre les moltes professions que hi surten s'hi troben les d'actor, advocat, sabater, banquer, metge, conductor de carros, bufó, malabarista, sacerdot, encantador de serps i torturador", explica el traductor. "Ara caldria saber quines retrata com si fossin respectables i quines no", es demana Pòrtulas amb un somriure.