Rosa Font Massot: "Els nens travessaven gats amb les barnilles de paraigua llimades"

BarcelonaUn tret ressona enmig del paisatge nevat al primer capítol d'Un bosc infinit, de Rosa Font Massot (Sant Pere Pescador, 1957). Aquell so sec sacseja en Martí, el nen de 10 anys que protagonitza una història d'aprenentatge, desenganys, il·luminacions i empoderament que es llegeix amb la certesa de trobar-se a davant d'una de les descobertes literàries de l'any, i això que l'autora ja ha guanyat premis de poesia com el Carles Riba i el Rosa Leveroni per llibres com Des de l'arrel (2009) i Un lloc a l'ombra (2011), i que la seva narrativa també ha estat reconeguda, com és el cas de La dona sense ulls, que va merèixer el Ciutat de Palma el 2013.

Un bosc infinit passa a finals dels anys 60, en un petit poble de l'Empordà que es diu Riuvell i que hi haurà lectors que identificaran amb el Sant Pere Pescador que vostè coneix tan bé.

— Vaig créixer allà i hi tenim la casa familiar. El meu pare encara hi viu: té 95 anys. Riuvell té elements de Sant Pere Pescador, però també d'altres pobles. El paisatge de l'Empordà apareix en bona part dels meus poemes, i en aquesta novel·la hi és molt important.

Segur que hi ha alguna història de quan era petita.

— Sí. En Martí, el protagonista, és un nen que el 1969, moment en què transcorre l'acció, té 10 anys. Jo era una mica més gran, però tota aquella natura –la terra, els camps, el riu– i algunes coses que havia vist acaben apareixent a la novel·la. Tota aquella natura viva la relaciono amb la llengua: era molt important saber el nom de cada arbre i de cada animal.

Els nens de la seva edat també "travessaven gats", com passa al llibre?

— Sí. Més els nens que les nenes. Travessaven gats amb les barnilles de paraigua llimades. I també s'enfilaven als arbres, agafaven els ous dels nius i els esclafaven. Aquell era un món salvatge, que ara sens dubte veiem com a políticament incorrecte.

En un altre poble, però del Maresme, recordo com als anys 90 alguns perseguien gats per buidar-los els ulls amb els balins que els disparaven.

— Vaig créixer en un món amb un costat bèstia i cruel, però també érem capaços d'encantar-nos amb l'aigua del riu quan el sol s'hi reflectia. Recordo com ens agradava veure la llum movent-s'hi. O com ens entreteníem mirant els àlbers, l'arbre blanc.

En Martí observa la crueltat, però no la practica.

— He escrit aquesta novel·la enlluernada per la seva tendresa i vulnerabilitat en un entorn que no li és favorable.

El seu pare, en Siset, voldria que cacés com fan els altres homes, però el nen ni pot ni vol: a més de tenir una mà morta, no li agrada matar animals, se'ls estima.

— És un nen més sensible que els altres. D'una banda, ell se sent invisible, però té la virtut de provocar que els altres li facin confidències.

A vostè també n'hi feien?

— Jo era una nena curiosa i m'agradava escoltar.

Deia que l'entorn no li és favorable, al nen. Té un pare violent i possessiu, que ni tan sols és capaç de tancar els ulls de la sogra quan mor amb un mínim d'empatia.

— Per sort, no tots els homes es poden definir seguint aquest patró. El meu pare, que era pagès, no hi tenia res a veure. Però a l'època era força habitual que la figura paterna tingués autoritat, o més aviat que semblés que en tenia. En el fons, les dones tenien un poder a l'ombra, i potser encara el tenen. Les coses han canviat moltíssim des de llavors.

A la novel·la, la mare té un amant, però cada vegada li costa més veure'l i viu reclosa al mas, deprimida.

— La mare és un ocell cansat de volar i el pare és un home primitiu, un caçador guiat per l'impuls.

N'hi havia molts, de caçadors, a Sant Pere Pescador?

— La presència de caçadors era molt usual a tot l'Empordà. La caça era una diversió, però també una forma de supervivència. A la novel·la volia explicar com se sent un nen quan veu per primera vegada el pare o l'avi anar-se'n de cacera, amb l'escopeta penjada a l'espatlla i la canana plena de cartutxos de bala, i al cap d'unes hores tornen amb una llebre o una guatlla penjades al cinturó.

Tenen un pare terrible, però els fills s'ajuden entre ells.

— El pare no sap estimar i entén l'amor com una possessió, no com un acte de generositat. Això els passava força, als homes de l'època. Al llibre, en Martí i en Jaume tenen una relació afectuosa entre ells, fan pinya i s'ajuden quan cal. Després d'acabar la novel·la em vaig adonar que en aquest món en què creixen hi ha una combinació de duresa i bellesa. Hi ha gent que només sap mirar el costat fosc de les coses. Un bon antídot contra el mal i el dolor del món és la mirada ingènua d'un nen.

A la novel·la hi apareixen moltes dones, des de la Lola, mare d'en Martí, fins a la Núria de cal Trumfo, la Sabina o la seva àvia, la Cèlia: totes dues van pagar el preu de ser considerades bruixes.

— Sempre hi ha hagut animadversió per les dones que tenien un poder una mica diferent, com ara llegir els ulls dels altres, o que sabien fer servir algunes herbes per curar els altres. És el cas de la Cèlia, que a més de ser trementinaire assistia els parts als masos. Això era força corrent, a l'Empordà: com que els masos estaven tan aïllats la gent que hi vivia s'ajudaven entre ells, encara que de tant en tant també es fessin la traveta.

La Cèlia, que ha fet possible que tantes criatures nasquessin, acaba sent crucificada i lapidada.

— No fa pas tants anys que hi havia dones que eren condemnades per ser considerades bruixes.

Abans em deia que la Lola és un "ocell cansat de volar". El pare la té acoquinada fins que les coses canvien.

— Ella viu esclafada fins que aconsegueix alliberar-se del marit. El final té un punt esperançador.

Haurem d'esperar deu anys més per llegir una altra novel·la seva?

— No ho sé. És cert que passen molts anys entre cada novel·la meva [des d'Envia'ns un àngel, del 1999, l'autora només n'ha publicat dos més]. Jo sempre he escrit poesia, i em sento més poeta que no pas novel·lista, però molt de tant en tant hi ha un tema que m'estira, m'atrau i m'arrossega.

Ara que ja no dona classes a l'institut, té més temps per escriure?

— L'origen d'Un bosc infinit va venir d'un monòleg teatral que vaig escriure per als alumnes. Em vaig jubilar fa sis anys.

El balanç que fa d'haver-se dedicat professionalment a la docència és positiu?

— Durant tot aquest temps m'he trobat amb alumnes maquíssims i amb d'altres que tenien moltes ganes d'aprendre, amb alumnes a qui els faltava un estímul, i jo els el procurava donar com a ensenyant... i també amb alguns que no tenien prou capacitat, però que podien tenir il·lusió per aprendre. I m'he trobat amb alumnes que, sorprenentment, eren capaços de canviar. Aquesta ha estat la part positiva de la meva feina.

I la negativa?

— M'he trobat amb alumnes molt cafres, i amb alguns de difícils i durs. Però els grans problemes de l'ensenyament són, d'una banda, els canvis constants de plans, i de l'altra la burocratització excessiva i la necessitat de reunir-nos per a qualsevol cosa, sobretot lligada a aquesta burocràcia.