El consultori

S'enfada quan li apago la tele, el mòbil o la tauleta: com gestionar-ho?

L’adult ha de deixar clar a la criatura que no li deixa l'aparell sinó mirar un capítol o jugar a un joc

76764498
21/12/2022
3 min

GironaEn part, és lògic i normal que un infant s'enfadi quan s'apaga la tele, el mòbil o la tauleta. “Tots ens disgustem quan una cosa que ens és plaent s’acaba”, assegura Anna Ramis, mestra i pedagoga. Segons l'experta, els adults tenim “més desenvolupat” el lòbul prefrontal del cervell, que regula la gestió de la voluntat i l’autocontrol, mentre que en els infants encara està en desenvolupament. Per això, en el moment de tancar el dispositiu electrònic no se li pot demanar a un nen que “sigui raonable perquè ja l’hem advertit”. Voler que faci aquest tipus de raonament és com demanar impossibles. Hi ha, però, actituds i comentaris a fer que poden millorar la complexitat del moment.

Què se li pot dir?

Abans d’engegar pantalles, l’adult pot manifestar clarament que no li deixa l’aparell sinó mirar un capítol concret d’una sèrie o d’uns dibuixos o, per exemple, jugar unes partides determinades d’un videojoc. D’aquesta manera, després, no retirarem l’aparell sinó que s’haurà acabat l’accés. “Amb el nostre llenguatge donarem a entendre que el que té l’infant no és la possessió del dispositiu, sinó el gaudi d’allò que els adults li permetem”, concreta Ramis.

Cal limitar el temps?

Sovint, establir un temps màxim per mirar pantalles serveix de ben poc perquè l’infant encara no té consciència del concepte temps i, per tant, no l’entén. Només viu el present. Així que una bona manera d’evitar-los aquest desgavell emocional que suposa deixar el dispositiu és a través de l’anticipació. Es recomana recordar-li que el que està veient s’acabarà en breu i que tancarem perquè després hi ha alguna cosa a fer: serà hora d’anar a la dutxa, fer els deures, col·laborar a parar taula... En definitiva, es canviarà d’activitat.

Qui l'ha de tancar: ell o nosaltres?

Millor que sigui la criatura que l’apagui, però com que no és gens fàcil, l’adult pot ajudar-lo amb un gest d’empatia. “Més que argumentar-li que «Ja t’ho havia dit que l’havies d’apagar», es podria verbalitzar: «Com que veig que et costa tancar-lo, com és normal, ja ho faré jo»”, detalla Ramis. Els nens que ho fan sols, segons ella, són els que no han dipositat tot el seu oci en els dispositius digitals i tenen més capacitat de distreure’s d’altres maneres. És a dir, mirar pantalles no és el seu recurs número u sinó un de molts.

El 'xantatge' funciona?

Les criatures són persistents quan volen més temps de pantalles o no volen deixar-les. Caure en el xantatge en moments d’obstinació com aquests és comprensible, però fer-ho malmet la relació amb els fills. “Totes les coses que poses com a premi o càstig pugen de valor. Si t’acabes el sopar, et donaré la tauleta... La tauleta puja de valor i esdevé objecte de negoci. Actuar per premi o càstig és el més antic i primitiu. És allò de la pastanaga i el bastó”, admet aquesta especialista. Tenint en compte que la satisfacció més gran d’un infant és que els adults de referència estiguin feliços amb el que ell fa i viu, es pot dir una cosa tan senzilla com: “Quan deixes la tauleta i no t’enfades estic molt contenta. Això sol ja té poder i, després, li fas una bona abraçada”, comenta.

Quan s'enfadarà més?

Probablement, la criatura es molestarà més en aquestes dues situacions: quan veu que els adults miren dispositius a tota hora sense cap explicació o quan l’adult està massa cansat, que és quan no tindrà prou capacitat de parlar-li serenament i empatitzar. “Si hi ha una hora que estàs al límit, millor que no coincideixi amb l’hora de tancar la tauleta”, conclou Ramis.  

stats