Sandra Freijomil: “S’ha de normalitzar ser dislèctic, és com portar ulleres: ningú s'amaga de portar-ne”

BarcelonaQualsevol mare o pare que tingui una criatura dislèctica sap que allò no significa únicament girar les lletres. La dislèxia, un trastorn que es caracteritza per una dificultat significativa en l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura, afecta les famílies de dues maneres molt concretes: emocionalment i econòmicament. L’escriptora Sandra Freijomil en parla al llibre El jugador dislèctic (La Campana), el testimoni d’una mare que acompanya el seu fill en el difícil camí que implica estar diagnosticat d’un trastorn de dislèxia. L’escriptura d’aquest text experiencial va sorgir com a manera de canalitzar les emocions del que li passava al seu fill.

Per quina altra raó el vas escriure?

— Perquè no existia cap llibre com aquest. Tens molts manuals que expliquen el que és la dislèxia. També n’hi ha alguns –no gaires– per a nens, perquè ells entenguin què és. Però com a mare o pare, no tens res. Ningú t’explica el que implica tenir un fill dislèctic.

La dislèxia no és una malaltia però no s'hi dona la importància que té. Parles de falta d'empatia i de com la mirada i segons quins comentaris dels altres poden fer molt de mal.

— Et trobes gent que et diu: "No pateixis perquè el teu igualment anirà a la universitat". Com si la finalitat de la vida fos fer una carrera. "Ja ho superarà". No, no superarà res perquè és un trastorn que té, i tindrà aquesta dificultat sempre. Si la gent sabés una mica més en què consisteix la dislèxia, no faria aquests comentaris que fereixen malgrat que no es facin amb mala fe.

Sorprèn que la falta d'empatia vingui no només dels progenitors sinó també de part del professorat.

— Durant la carrera de pedagogia, es veu que toquen poquíssim el tema de les dificultats d’aprenentatge. Si t'hi vols especialitzar, has de fer un màster. Així que tot va de si enganxes un mestre que és més empàtic o té més psicologia i que potser tindrà més mà esquerra, però, si no, no en pots esperar gaire. A banda, esclar, de les adaptacions que se’ls han de fer. Però has de saber que existeixen.

I exigir-les!

— Esclar! Hi ha mestres que les fan d’entrada sense problemes i n’hi ha que costa que les facin, encara que les reclamis. A 1r de primària, el meu fill petit no llegia. El tutor que tenia l’obligava a llegir a classe i ho va fer fins que la psicòloga va dir que fer-lo llegir davant de la resta l’únic que feia era ensorrar-lo moralment. S’ha de normalitzar el fet de ser dislèctic. No cal anar amb l’etiqueta penjada tot el dia però sí que va bé per saber quins recursos es necessiten i on s’han d’anar a buscar. Al final, és com portar ulleres. Ningú s’amaga de portar-ne per veure-hi bé.

Escrius que, malgrat això, hi ha mestres que remarquen que un infant necessiti les taules de multiplicar. Per a una persona amb dislèxia, les taules són com les crosses per a algú que s’ha trencat una cama.

— Les adaptacions –com que a un nen amb problemes d’aprenentatge se li permeti fer servir taules o se li doni més temps en un examen– les ha de tenir sempre, encara que tregui un 10, perquè són metodològiques, no curriculars. És el mateix que les ulleres. No deixaràs de fer-les servir encara que treguis bones notes. Malgrat les adaptacions, una criatura amb dislèxia continuarà fent un fotimer de faltes d’ortografia, continuarà llegint molt més a poc a poc, continuarà costant-li la comprensió lectora. Esclar que la lectura i la comprensió milloraran amb l’edat, però seguirà sent una cosa feixuga quan tingui 40 anys.

Del tema econòmic no se’n parla mai. Un diagnòstic costa com a mínim uns 600 euros. I la reeducació no baixa dels 65 euros per sessió de 45 minuts. Estem parlant d’uns preus que la majoria de persones no es poden permetre, i no existeix cap ajuda.

— No. Antigament hi havia unes beques per temes de necessitats educatives especials que ara només les donen si demostres una discapacitat del 33%. I no hi ha cap dislèctic que tingui una discapacitat d’aquest calibre. El que estàs fent és abocar al fracàs escolar els nens amb dificultats d’aprenentatge d’un nivell socioeconòmic baix.

I no estem parlant d’un percentatge petit d’infants. Les xifres diuen que se situen entre el 6% i el 15%.

— Estem parlant del voltant d'un 10% de canalla només amb dislèxia. Però també hi ha discalcúlia, TDAH i moltes altres coses.

La majoria de gent passa per alt que la salut mental i emocional d’una criatura amb dislèxia queda molt tocada. En el llibre, descrius l’ansietat del teu fill de set anys amb símptomes físics: rosegant-se les ungles o amb mal de panxa.

— El que per mi és important és que el nen dormi, que no tingui mals de panxa o mals de cap constants deguts a l’angoixa que sent arran de la dislèxia.

La gent tampoc és conscient del cansament que provoca un trastorn com aquest.

— És que fan un esforç molt gran durant tot el dia. Per intentar entendre què li passa a un dislèctic, ho has de comparar amb el que li passa a algú quan llegeix una llengua estrangera que no coneix. Si agafes un text en alemany i vas llegint fonema a fonema, quan portes tres línies, ja no pots més. Aquesta sensació d’esgotament és una mica la que senten ells.

En el teu relat també parles de les dues cares de la dislèxia. Quina és la part positiva?

— Es parla molt que la gent amb dislèxia és molt més creativa. Després et diuen que no és veritat perquè no tots ho són. Però, segons la meva experiència, sí que tendeixen a expressar-se d’una manera millor amb altres mitjans. També està demostrat que tenen una visió espacial molt més àmplia.

Destaques la importància del reforç positiu.

— La manera de dir les coses pot fer que la criatura s’ensorri o no. L’altre dia,el meu fill va suspendre un examen amb un 4,7. El comentari que tenia al costat era: "Molt bona comprensió". És molt diferent d’escriure "Has fet moltes faltes".

¿Les associacions serveixen d'alguna cosa?

— Jo penso que sí. Serveixen molt per informar sobretot de com està la normativa, del que pots reclamar i el que no. Per donar-te recursos, per si a l’escola no estan aplicant les adaptacions, ells s’ofereixen a parlar, a fer formació.

Com has viscut personalment el fet de ser escriptora i tenir un fill amb dislèxia?

— Em sap greu que el meu fill hagi creat com un rebuig a la lectura. Quan li proposes de llegir un llibre et diu que no vol. No li agrada ni li agradarà mai. Però és molt hàbil amb els vídeos, construint coses que jo en soc incapaç. Cada dia aprenc d’ell. Abans era més crítica amb la gent que no escrivia bé. I em vaig adonar que no en tenia ni idea! Quan hi ha una dificultat d’aquestes, no poden evitar-ho. No entenen l’estructura de la llengua. No l’assimilen i faran faltes d’ortografia tota la vida.