Una sabata entre la tortura i l’alliberació

L’hivern passat va reviscolar un clàssic del calçat com és la ballarina, una tipologia de sabata femenina caracteritzada per ser plana i per tenir un escot arrodonit i generós i una flexibilitat que la dota d’una gran comoditat. Una sabata que rep la categoria de clàssic pel fet que, tot desafiant la caducitat de les tendències, mai acaba de marxar i roman impassible, mentre bona part del calçat de temporada cau en l’oblit. Però és ben cert que, actualment, la seva presència ha envaït amb gran intensitat sabateries, passarel·les i grans cadenes de confecció, en bona part sota la tendència del balletcore. Però ¿quina és la història d’aquesta sabata que, de tan present, ja s’ha convertit en tipologia i quina relació té amb el món del ballet?

Aquesta mena de sabates planes eren habituals tant en homes com en dones a l'Edat Mitjana, malgrat que van quedar desterrades entre els segles XVI i XVIII, quan els talons per a ambdós sexes van convertir-se en elements importants de demostració de privilegi. Com més alt era el taló, més elevada era la posició social. Però les sabates elevades desapareixeran amb la Revolució Francesa. Si bé aquest esdeveniment va suposar un canvi de paradigma a tots els nivells, abandonar la moda de cort i abraçar-ne una de nova evidenciava socialment l’adhesió als nous valors il·lustrats, afins a un calçat més còmode i natural, com ho era la ballarina, convertida en la sabata per excel·lència del segle XIX.

El ballet va agafar una embranzida important al segle XVII sota la cort de Lluís XIV, per al qual s’empraven sabates de taló i els mateixos vestits de diari, molt ornamentats i amb volums per fer-los ben visibles als espectadors i poder demostrar la grandesa de la cort. El gran canvi va venir el 1832, quan la ballarina Marie Taglioni va crear una indumentària específica per interpretar La Sílfide. A través d’una faldilla vaporosa erigida en origen del tutú, una cotilla que afinava la silueta i unes petites sabates planes nuades a les cames, s’atorgava a la ballarina un estat de gràcia aeri, eteri, virginal, immaterial i celestial, totalment afí a l’ideal de feminitat romàntica. Unes sabates que van transformar també la dansa, que intercalava en moments fugaços enlairaments sobre les puntes dels dits dels peus. Si en un origen les sabates de les ballarines tenien grans similituds amb les que es duien al carrer, no serà fins al 1870 quan aquestes s’articularan com a instrument pensat específicament per a la tècnica de ball. Elaborades ja per sabaters especialitzats i amb un reforç a la punta, permetien que els moments d’enlairament deixessin de ser fugaços i s’allarguessin molt més en el temps, definint en bona part l’essència del ballet clàssic, tot transgredint el món terrenal i desafiant les lleis de la gravetat.

Durant la Segona Guerra Mundial les sabates ballarina van retornar amb molta força, pel fet que no es trobaven subjectes a normes de racionament. Un èxit recolzat per la prescripció que en va fer la famosa editora de moda Diana Vreeland i la dissenyadora Claire McCardell. Durant els anys 50, l’actriu Audrey Hepburn en serà una gran ambaixadora, emprant-les en substitució dels tacons d’agulla i com a símbol de joventut i revel·lia respecte a les normes de decència i comportament imposades per la generació anterior. Una vinculació a l’emancipació femenina que també pot veure’s en la pel·lícula Les sabatilles vermelles (1948), en la qual les sabates ballarines vermelles de puntes simbolitzen la difícil decisió de la protagonista: si optar per perseguir els seus somnis (la dansa) o sucumbir al paper d’esposa que la societat li reclama. Però, malgrat aquesta interpretació de les sabates ballarina com a símbol de comoditat, emancipació i alliberament, no hem d’oblidar mai que el seu origen es troba, precisament, en una disciplina com la del ballet clàssic, en què la gràcia i el dolor es conjuguen a parts iguals i en què la ballarina ha de passar per la tortura del seu cos per a arribar a encarnar un ideal de bellesa femenina.