La salut mental explicada pels joves

BarcelonaMés de 40 escoles i instituts han participat en el concurs de relats i dibuixos sobre salut mental convocat per l'ARA amb la col·laboració d'Unicef. Aquest divendres s'han entregat els premis en un acte a l'auditori de la Facultat de Geografia i Història de la UB. Aquests són els relats guanyadors i finalistes i alguns dels dibuixos que han participat en el concurs.

Categoria 1: 5è i 6è de primària

La meva vida era una porqueria des que se’m va morir el meu gat Tomàs. Era el meu millor amic, ara què faré sense ell? Sento com que tinc una màscara per dissimular que estic bé, però en realitat no ho estic. Sembla com si cada dia se m’anés trencant una part de la màscara, deixant que es vegi la meva tristesa acumulada al meu rostre.

Ara els amics em poden ajudar.

Hola, em dic Ismael, tinc 13 anys i visc a Barcelona. Tinc canvis de personalitat, 5 per ser exactes. El meu cervell té 5 personalitats més, a més de la meva, per utilitzar-les quan les necessita. El problema és que jo no decideixo quan això em passa.

Tinc 13 anys, i la primera personalitat la vaig crear quan tenia 6 anys. Ho recordo perfectament. Va ser el dia de Nadal, quan a l'hora de dinar vaig caure i es van riure de mi. El meu cervell va crear la Samara, una noia molt agressiva que quan vaig caure es va aixecar, vaig deixar de plorar, vaig fer el crit més fort que vaig poder fer i vaig atacar la meva tieta, que va ser la primera persona que vaig veure només aixecar-me i que en aquell moment estava rient.

La segona personalitat es va crear quan tenia 7 anys, va ser quan cinc nens em van acorralar i vaig crear l'Abraham, un nen reservat que NO EM VA AJUDAR GENS, ja que van passar-se quasi tot el temps ficant-se amb mi fins que vaig crear la meva tercera personalitat, el Pol, que em va ajudar perquè deixessin de molestar-me, i fins i tot vaig fer-me amic dels nens.

La quarta personalitat la vaig desenvolupar quan tenia 9 anys. Va ser quan no vaig poder anar de colònies perquè no vaig treure bones notes i els meus pares em van castigar. Jo em vaig esforçar molt, però els meus pares no ho entenien. I va ser així com vaig crear el Jorvy, un nen que era tot el contrari de mi: insultava, pegava i tractava malament els altres. Va ser aquí quan em van portar al psicòleg i em van detectar "trastorn de personalitat". Al principi no ho entenia, però ho vaig assimilar.

Des que em van detectar això no paren de tractar-me com a un nen petit, i això m'agradava. Això va ser el que va causar la meva cinquena personalitat. L'Hugo es comportava com un nen petit i m'enfadava i donava cops a totes les coses, o em posava a plorar quan no tenia el que volia. Tot això no va durar gaire, ja que els altres sabien que jo tenia aquest trastorn i que no ho feia voluntàriament. Aquest problema no va durar gaire, ja que la teràpia psicològica i un medicament em van ajudar a solucionar el problema molt ràpidament.

I fins avui no he creat cap personalitat més i tinc una vida normal. A vegades em surt alguna de les meves personalitats, però molt de tant en tant. De fet, ja ens hem acostumat a viure amb totes elles. I fins aquí la meva història. Adeu.

Jo tinc un problema de salut mental. De vegades entro en bucle, és a dir que es repeteix al meu cap tota l’estona. També quan m’estresso crido, o de vegades, faig la mateixa cosa moltes vegades i això em relaxa. També m’amago de tots i em pego a mi mateix i em faig mal jo solet. Tinc moltes manies, com per exemple, tocar una pilota per tranquil·litzar-me, si no, pot acabar molt malament. A mi em molesten moltes coses, la llum i quan hi ha molt soroll. No sé com expressar les meves emocions, si em diuen que he de somriure no sé com actuar i de vegades se’n riuen de mi, però no me n’adono i després sé que s’han rigut de mi. Jo necessito que algú m’ajudi a acabar amb aquests problemes, a part de la psicòloga, que algú m’ajudés. Estic segur que ho aconseguirem, però és molt difícil aconseguir que algú t’ajudi, però a la vida hi ha molts secrets i diuen el meu pare i la meva mare que això ho passaré al final.

Categoria 2: 1r i 2n d'ESO

Hola, em dic Laia. Tinc 12 anys i visc a Barcelona. M'agradaria que tinguessis en compte el que m'ha costat començar a escriure i explicar-te la meva història. Tinc ansietat. Cada cop que em diuen que haig de contestar una pregunta a classe, la vista es torna borrosa, penso que tothom em rebutjarà per contestar malament tot i que sé la resposta i noto el batec del cor cada cop més fort, començo a hipervenitilar, no m'arriba l'aire, només vull desaparèixer i teletransportar-me a la meva habitació, tapar-me amb el cobrellit i plorar.

La gent no m'entén, pensen que és una tonteria que m'invento per cridar atenció, una "cosa de l'edat", no entenen que l'autisme i la síndrome de Down no són els únics trastorns mentals. Les persones amb estrès, anorèxia o ansietat també necessiten un suport o algú que ens ajudi a superar-ho.

Sempre m'ha costat molt socialitzar, fer amics, conèixer gent nova... Sempre, tots els que he estimat, que he ajudat, m'han acabat ferint i fent-me sentir malament. Per exemple: Fa uns dos anys, vaig conèixer a l'Elena, una noia fantàstica, intel·ligent, simpàtica, molt sociable... Tot el que jo voldria ser. Per coses del destí em va tocar fer un treball amb ella i ens vam fer molt amigues. Ella entenia la meva situació i no em rebutjava, Però un dia, vaig sentir com deia:

–No, no conec la Laia, però té pinta de ser idiota. No crec que sigui gaire agradable parlar amb una persona que no és ni capaç de dir "jo" quan estan passant llista.

Vaig anar corrents a casa i em vaig tapar amb el cobrellit. Com podia pensar que ella podria ser la meva amiga? Com podia haver sigut tan tonta de no adonar-me'n una vegada més?

Després d'aquell dia, em vaig negar a sortir de l'habitació. Ningú comprenia la meva situació. A més, per culpa de l'Elena, vaig començar a tenir uns atacs d'ansietat cada cop més forts fins al punt de desmaiar-me. El pitjor és qu els meus pares tampoc em comprenien. Ells seguien pensant que era una "cosa de l'edat" i mai van adonar-se que tenia un problema mental.

Qui per sort se'n va adonar va ser la pedagoga de l'escola, la Marta. Ella va estar present quan vaig tenir un atac d'ansietat i es va adonar que aquell atac no era normal. Ella em va ajudar a poc a poc a intentar no tenir atacs tan forts i després de molts anys, però molts, estic aquí. Em dic Laa i soc actiru. També he participat en desfilades de moda i he participat en campanyes d'Unicef ajudant a molts nens.

He aconseguit moltes coses, però del que estic més orgullosa, és del que faig tots els dissabtes a la tarda: vaig a un institut i faig xerrades amb tots els alumnes, professors i pares, perquè cap nen hagi de viure la meva situació sense ajuda

Em dic Laia, tinc 25 anys i aquesta és la meva història.

Jo era una noia corrent. Vivia en un poble tranquil. M'estimava bojament els meus pares, i m'esforçava molt per poder treure bones notes.

De cop, enmig d'una classe de mates, vaig començar a veure animals estranys volant per la finestra de la classe. Vaig anar cap a la finestra per observar-los millor, i al girar-me cap a la classe, tots els meus companys havien desaparegut.

Aquest va ser el primer episodi que vaig tenir. Més endavant, veia que la naturalesa em deia coses, que podia parlar amb el meu futur i passat a la vegada, que el vent em marcava el camí per on havia d'anar...

Era un món perfecte fins que els meus pares em van portar a l'hospital. Allà em van dir que tenia una malatia mental anomenada esquizofrènia, i cada dia em donaven pastilles i medicaments.

A poc a poc vaig començar a perdre el meu món de fantasia.

En sortir de l'hospital vaig caure en una depressió profunda. Va ser molt dolorós, però me'n vaig sortir, i em sento orgullosa Però, per una altra banda, m'hauria agradat quedar-me a la meva fantasia

Categoria 3: 3r i 4t d'ESO

Hola, em dic Lorca i soc un noi amb la síndrome de Tourette i Asperger, totes dues són unes condicions que a més de resultar-me molt complicades, sento que la gent no entén.

Per als que no sapigueu què és, la Tourette fa que tingui molts tics nerviosos, que tingui impulsos que no puc controlar o que digui coses sense poder-les pensar abans, simplement no me n'adono.

No us podeu imaginar com és de dur viure en una societat que sovint no t'entén, et jutja com algú a qui li costa comportar-se quan en realitat moltes vegades simplement no puc controlar-ho.

L'Asperger, per altra banda, fa que a vegades no entengui algunes bromes, que em tanqui en mi mateix en alguns moments, que senti que no encaixo amb els nens de la meva edat...

El pitjor de tot això no és que jo hagi nascut amb aquestes condicions, que simplement em defineixen com dir que tinc el cabell rinxolat, que porto ulleres o que soc alt, sinó que el pitjor és que hi hagi gent que em tracti diferent o nens de la meva edat que em tractin malament només per ser diferent d'ells sense pensar que TOTS som diferents entre nosaltres. Sentir-te així afecta al benestar emocional de qualsevol persona.

Crec que s'hauria d'educar la gent a entendre molt més el que és l'empatia, a acceptar la diferència, a estimar-se i a respectar. A mi de petit em costava a vegades entendre els sentiments i vaig fer-ho, ara els entenc perfectament.

Què fa que tu no siguis capaç d'entendre els teus o expressar emocions bàsiques boniques? Què fa que tu no puguis estimar o respectar la diferència o a mi per ser diferent? Si jo puc, per què tu no, si som iguals?

Aquestes són les deu lliçons que m’ha ensenyat la vida en aquests primers quinze anys:

1. Arrisca’t, no perdis oportunitats per por: Arriscar-se és allò que distingeix les persones amb èxit. Sortir de la zona de confort és essencial en algun punt de la nostra vida, per assolir certs objectius, i a la fi, no conviure sempre amb el mateix, nous hàbits i canvis.
2. No ets egoista per posar-se a tu com a prioritat. A la fi, un mateix és el protagonista de la seva vida, i no pots pretendre ser-ho de la d’un altre. Cuidar d’un mateix és un repte, però és necessari, perquè a la fi, tu ets l’única persona amb la qual conviuràs des del primer dia de vida fins a l’últim.
3. Aprofita cada moment amb cada persona. Els humans hem d’aprendre a allunyar-nos de les presses, dels nervis, a gaudir de cada instant i valorar el present. La vida ens aboca a portar al límit el nostre dia a dia, i de tant en tant, ens hem de prendre una pausa per reflexionar.
4. El cor sempre guanya a la ment. Quan es produeixi una batalla entre la teva ment i el teu cor, intenta identificar quins missatges et llança cadascú, i busca un equilibri entre tots dos. El cor simbolitza la nostra part més primitiva i lliure, i no valora els riscos. La ment, per la seva banda, és la veu del seny, de l’anàlisi i de la responsabilitat. Per tant, guanya el cor o la ment?
5. El dolor canvia les persones. Davant d’un fet dolorós, creiem que el temps ho solucionarà tot. Tanmateix, allò que en realitat es produeix és la transformació del dolor. En aquest procés sentim una barreja d’emocions commovedores: culpa, tristesa, alleujament...
6. Tot passa per alguna cosa. Les persones van i venen i cadascuna ens ensenya alguna cosa diferent. A vegades, la persona que més necessitaves en aquell instant, t’ensenya a no dependre de ningú. I te n’emportes un aprenentatge. Pel camí t’adones de molts detalls que abans no consideraves, fins que arribes a la conclusió que les coses passen per alguna cosa.
7. Som més forts del que ens pensem. Davant de les adversitats, ens solem rendir. És per això que hem de mirar endavant, per poder créixer com a persones. Potser les circumstàncies no seran les millors, però com diu la dita, "el que no et mata et fa més fort".
8. Hem d’aprendre a gaudir de la soledat. Encara que ens pugui produir por trobar-nos sols amb nosaltres mateixos, la soledat ens ajuda a conèixer-nos. Aquests moments són imprescindibles per aconseguir un millor autoconeixement, a base de la instrospecció.
9. Demanar ajuda no és de dèbils. Demanar ajuda és un acte d’humilitat i de valentia. Parlar de les emocions costa, però a través del suport que ens ofereixen els professionals, a poc a poc reconeixem el valor de nosaltres mateixos i lluitem contra la pressió de ser insuficients.
10. Estima’t. Des del meu punt de vista, l’amor propi és el factor més important per estar bé amb un mateix. I és indiscutible que hem d’estimar els que ens envolten, però per realitzar-ho, s’ha de mantenir una autoestima positiva i saludable, que ens permeti prendre consciència de les nostres virtuts i debilitats. És una condició necessària per automotivar-nos, confiar, i desenvolupar-nos com a individus.

Avui m’he despertat amb gana.

La panxa em demanava amb ganes poder menjar una mica, ni que fos una mica. Però l’he fet callar després de repetir-li que no podem menjar. M’he aixecat del llit i m’he vestit. Gairebé tota la meva roba em va gran, però quan em miro al mirall jo encara veig una noia grassa. Ara només vesteixo amb dessuadores i pantalons de xandall.

La mare es pensa que només és una fase, i jo també espero que ho sigui. He baixat a esmorzar i he obert el calaix de les galetes, ja que he après que si menjo una galeta, la panxa no em molesta fins a l’hora de dinar i aleshores com que no tinc tanta gana no menjo. Un cop he acabat d’esmorzar em peso: 40,6 quilos.

Peso 300 grams més que ahir, així que avui he decidit que no dinaré. Li faig un petó a la mare, que em desitja que tingui un bon dia i em mira amb cara de llàstima. Crec que la mare comença a sospitar que tinc problemes amb el menjar. Ahir li vaig agafar el mòbil per calcular una cosa de matemàtiques, i quan estava al buscador vaig veure que havia buscat recentment: símptomes de l’anorèxia. He decidit que quan estigui a casa hauré de menjar una mica més, o almenys fer veure que menjo. Jo no em vull engreixar, però el que tampoc vull fer és preocupar la mare.

A l’escola és més fàcil enganyar les amigues i els monitors. Senzillament, els dic que no he tingut gens de gana o que tinc la regla i em fa molt mal la panxa. Generalment, s’ho creuen, i si no s’ho creuen, no em diuen res. L’única que crec que sí que sap que no menjo és l’Anna.

He sigut amiga de l’Anna tota la vida, i sé que es preocupa per mi, ja que a vegades em diu que mengi, que si no després em farà mal la panxa.

Avui quan he arribat a casa la mare m’estava esperant asseguda a la taula, però el que més m’ha sorprès no ha sigut que estigués a casa (ja que generalment a aquesta hora està treballant). No, el que més m’ha sorprès ha sigut que el pare també estigués a la taula.

La meva relació amb el pare és molt dolenta. Ell i la mare estan separats, i sento que ell no m’entèn.

La mare m’ha fet seure a la taula, i m’ha explicat el que em temia. Sap que tinc problemes per menjar. Tots dos m’afirmen que han parlat amb un psiquiatre, que el que els ha recomanat és que comenci amb una teràpia individual, i que al cap d’unes setmanes quan ja sigui conscient del que em passa ho podria combinar amb una teràpia grupal.

Jo vull tornar a ser la nena que menjava croissants cada matí sense parar, i que li encantava menjar. Però em fa por, em fa por engreixar-me, em fa por no poder superar-ho mai, em fa por no curar-me del tot.