Salvador Macip: "Estic casat amb una companya de la classe d’EGB"

Salvador Macip (Blanes, 1970) és metge, investigador i escriptor. Dirigeix el laboratori de Mecanismes del Càncer i l’Envelliment a la Universitat de Leicester. Autor d’una quarantena de llibres, entre els quals destaca l’última novel·la, Els finals no arriben mai de sobte (Enciclopèdia), l’assaig Què ens fa humans? (Arcàdia) i el llibre de divulgació El secret de la vida eterna (Rosa dels Vents).

Tot i néixer a Blanes, a partir de primer de primària va anar a Barcelona, a l’escola Garbí, que llavors era a l’Eixample. “Fèiem una vida a cavall entre Blanes i Barcelona. El meu pare treballava a Blanes i jo estava a Barcelona amb la meva mare. Ell venia quan podia a les tardes i els caps de setmana els passàvem tots a Blanes. I també Setmana Santa, els estius...". I per què van prendre aquesta decisió? "Volien una escola més moderna, més catalana, i el Garbí seguia la pedagogia de Pere Vergés, que era molt innovadora per a l’època.”

L’esforç dels pares va valer la pena. “En tinc molt bon record. La majoria d’amics que tinc els vaig fer a l’escola i m’he casat amb una companya de la classe d’EGB. Fomentava tant la part acadèmica com la part extraacadèmica. Des de petit tenia clar que volia ser metge, però a la vegada m’agradava escriure. I m’encoratjaven molt per desenvolupar la meva part cultural malgrat que tingués decidit estudiar una carrera científica, i això és el que m’ha ajudat a tenir aquesta dualitat de metge i escriptor".

La medicina és tradició familiar. “El meu pare era metge i el meu avi també. De seguida vaig descobrir que em fascina l’ésser humà, la part biològica i ara també la part humanística, el perquè som humans. Per què envellim? Ja des de petit em feia aquestes preguntes. A primer de bàsica quan ens demanaven temes per treballar a classe, alguns deien, el Barça, els gossos, i jo deia el cos humà".

I a què jugaves? “Era molt dolent amb el futbol, però guanyava totes les curses de natació. Durant un temps la meva professora els va dir als meus pares que si entrenava podia arribar a un nivell olímpic, però ells deien que els esports per passar-ho bé, sí, però seriosament, no".

Li pregunto d’on li ve la part literària. “A casa tenim una biblioteca immensa. El meu pare i la meva àvia són grans lectors. I de petit em van animar a comprar els meus llibres. A vuitè d’EGB vaig ser bibliotecari a l’escola, com una extraescolar. Sempre guanyava els concursos literaris i a BUP feia la revista de l’escola, era el redactor en cap”.

Fill únic

El Salvador és fill únic. “És com una tradició, el meu pare i el meu fill també ho són”. Li pregunto si al seu fill li interessa la medicina. “Gens. Té 16 anys i vol fer música clàssica. Toca el violoncel, el piano, el contrabaix, fa cant...”. El Salvador comparteix la passió per la música. És membre de la banda Malalletra, formada per escriptors. “Sempre hi he tingut molt d’interès, però a casa meva no han estat gens musicals. Fins que no vaig tenir diners per comprar-me la meva primera guitarra als 18 anys, res. Soc autodidacte".

El seu fill va néixer a Nova York, però des dels quatre mesos viu a Anglaterra. “Ell ha crescut allà i se sent anglès.” I tu? "Jo sempre he sigut de Blanes. És curiós, físicament hi he estat poc temps, però mentalment sempre és la meva referència, fins i tot ara que porto 26 anys fora de Catalunya". De petit t’imaginaves vivint a l’estranger? "Jo era el típic nen enganxat a la família, no m’imaginava ni sortir de l’Eixample, però quan feia el doctorat vaig veure que els científics hem de sortir a veure món per aprendre".