Els samurais que van fer nit a Montserrat

Ara fa 400 anys, molt abans de l’arribada dels primers turistes, Catalunya va ser visitada per primer cop per japonesos. Al principi del segle XVII, dues ambaixades del país del sol naixent van creuar Catalunya, camí de Roma. Una de les ambaixades es feia per qüestions de fe. L’altra, per qüestions més materials.

Eren anys en què el sol no es ponia mai als territoris de la Corona espanyola, amb una Catalunya més empobrida i amb tensions que esclatarien poc després amb la Guerra dels Segadors. Al Japó, en canvi, es vivien uns anys de certa pau després de més d’un segle de cruels guerres civils. Era l’anomenada era Keicho, quan del 1595 al 1615 el clan Tokugawa va aconseguir refermar la seva autoritat sobre tot el territori mentre es preguntava com s’havia de relacionar amb les naus europees, cada cop més freqüents a les seves costes.

El 1549 els jesuïtes havien arribat al sud del Japó, on van aconseguir convertir milers de persones a la zona de Nagasaki. I per poder continuar creixent, van organitzar la primera ambaixada japonesa a Europa amb el permís del cap visible del govern japonès, Hideyoshi Toyotomi, el 1582. Enfilats dalt d’una nau portuguesa, quatre adolescents que s’havien convertit al cristianisme van emprendre un viatge que els va dur vorejant l’Àfrica fins a Lisboa. Després van anar per terra fins a Madrid, on els va rebre Felip II. La ruta va continuar per Toledo, Alacant i, després d’una breu escala a Mallorca, van arribar a la costa italiana, on van visitar Pisa, Siena i Florència. I finalment Roma. La idea d’aquella ambaixada era demostrar la prosperitat de l’Europa cristiana per convèncer els japonesos que no havien de tenir por de la creu ni la Bíblia. Ja de tornada, el 1585, aquests quatre nois van passar per Barcelona i pel monestir de Montserrat, on es van estar algunes nits resant davant la Moreneta. En total, van ser gairebé nou anys de viatge. Havien sortit de casa amb 14 anys i hi tornaven convertits en sacerdots adults. Hideyoshi Toyotomi els va rebre i els va animar a continuar fent la seva feina, perquè no considerava una amenaça el cristianisme. Però ben aviat tot canviaria.

Toyotomi va morir el 1598, just quan cada cop més vaixells neerlandesos arribaven a les costes del Japó amb comerciants oferint fer negocis amb les mateixes condicions que els espanyols, però sense demanar a canvi poder aixecar-hi missions. A més, alguns neerlandesos es van excedir i van causar incidents violents als ports que van provocar que, de mica en mica, les autoritats locals tanquessin fronteres, veient amb mals ulls aquells europeus àvids de diners i d’imposar els seus costums.

Va ser en aquest context complicat quan es va fer la segona ambaixada, organitzada pel franciscà de Sevilla Luis Sotelo, que la va pactar amb el senyor feudal de Sendai, Date Masamune. Tot era un joc d’interessos. Sotelo volia pispar als jesuïtes el control de les missions. A Espanya li interessava enfortir els lligams amb el Japó i, aprofitant el naufragi el 1609 davant les costes del país del vaixell del governador general de les Filipines, Rodrigo de Vivar, es va poder escriure l’esborrany d’un primer tractat comercial amb aquesta terra. El virrei de Nova Espanya, Luis de Velasco, enviaria poc després una primera ambaixada al Japó des de Mèxic. I els japonesos van mostrar prou interès per obrir aquesta nova ruta cap a Europa passant per Amèrica. Així va néixer la coneguda com a ambaixada Keicho. Masamune, un samurai famós perquè tenia un sol ull, va ser l’encarregat d’organitzar-la negociant amb Sotelo. Hi va posar al capdavant Hasekura Tsunenaga, un samurai veterà que havia participat en la invasió japonesa de Corea uns anys abans. A diferència del primer viatge, aquest era ambiciós, amb més de 150 persones entre samurais, funcionaris i comerciants.

Felipe Francisco Kasekura

L’expedició va sortir del port de Sendai l’octubre del 1613 i va arribar a Acapulco el 1614. Per terra van arribar fins a Ciutat de Mèxic, on van ser rebuts pel virrei abans de continuar fins a Veracruz, d’on van salpar cap a Europa. A Mèxic va esclatar una baralla entre un mariner espanyol i un de japonès, un incident que va acabar amb el primer mig mort i un munt de normes per evitar més batusses, com la restricció de l’ús d’armes. Els japonesos van arribar el 1614 a Sevilla, on encara es conserven espases que van portar de regal. La ruta va continuar cap a Madrid i, en un gest de bona voluntat, el capellà personal del rei va convertir al cristianisme Hasekura, batejant-lo amb el nom de Felipe Francisco. El samurai era rebut amb tots els honors allà on passava i, de fet, va rebre el títol de ciutadà honorari de Roma, tal com acredita un document conservat a Sendai. Els japonesos van ser rebuts pel papa Pau V i després van visitar algunes ciutats italianes abans de tornar a Espanya.

Però l’expedició va ser un fracàs. Els japonesos no estaven disposats a deixar-se donar ordres per uns europeus que sempre exigien tractats amb què hi sortien guanyant. Una bona part dels papers que duia Tsunenaga no es van signar. Uns altres sí, però no es van aplicar mai perquè mentre ells eren a Europa, al Japó ja passaven missioners per l’espasa. L’ambaixada començaria a tornar cap a casa el 1616, tot i que alguns japonesos van decidir quedar-se a viure a Andalusia i van donar per a la llegenda que els més de quatre-cents ciutadans de Coria del Río que porten el cognom Japón en són els descendents, una idea descartada després d’una anàlisi amb tests d’ADN. Tsunenaga arribaria a Sendai el 1620, mig oblidat de tothom. La seva tomba s’ha pogut localitzar, enmig d’històries sobre si va ser perseguit per haver-se convertit al cristianisme a Madrid o si, un cop va arribar a casa, es va oblidar del cristianisme perquè mai hi havia cregut. El franciscà Luis Sotelo no va defallir en la dèria d’evangelitzar el Japó. Malgrat no tenir permís de les autoritats, cada cop més restrictives contra els estrangers, hi tornaria el 1622. Dos anys després hi moriria martiritzat.

Si el pas per Catalunya de la primera ambaixada no està ben documentat, sí que se’n tenen més detalls de la segona gràcies als textos de l’italià Scipione Amati, que va acompanyar els japonesos en el seu periple. Després de passar vuit mesos a Madrid i ser rebuts per Felip III, l’ambaixada va entrar al Regne d’Aragó el 1615 i va visitar Saragossa i Fraga, on els esperava un destacament de cavalleria per acompanyar-los en el seu pas per carreteres catalanes, perquè aleshores els bandolers eren tot un perill. La ruta els va portar per Lleida i Igualada abans de pujar al monestir de Montserrat. Els samurais van passar uns dies al monestir, tot fent temps fins a rebre els papers que confirmaven que tenien permís del virrei per entrar a Barcelona. Els japonesos van confessar a l’abat de Montserrat que el monestir els va impressionar tant, que els semblava tan important com els principals temples del seu país. Amati també explica que milers de persones rebien els japonesos a cada poble.

A Barcelona es van allotjar en una casa noble al final de la Rambla, al costat del ja desaparegut convent de Sant Francesc, on ara hi ha la plaça del Duc de Medinaceli. A més, van ser rebuts pel virrei, el marquès d’Almazán, malgrat que estava greument malament i, de fet, va morir pocs dies després. Gràcies a Amati sabem que van visitar el convent de Jesús -enderrocat el segle XIX-, la catedral, el port vell i la plaça Sant Jaume, on van ser rebuts pel consell municipal i la Casa de la Diputació. És a dir, els actuals Ajuntament i Generalitat, on van demanar diners per poder pagar el llarg viatge cap a Roma. Les cròniques expliquen que els governants catalans van mostrar comprensió amb ells i els van facilitar els recursos per llogar dues naus.

Haurien de passar uns quants segles per tornar a veure japonesos a Barcelona. El Japó es va tancar sobre si mateix i no tornaria a obrir fronteres fins al segle XIX.