La sang del vampir

"El fantasma soc jo i només jo sé que jo soc el fantasma". El principi de La malaltia del cor, la darrera novel·la del ferrerienc Joan Pons, escrita en primera persona, ja és incert, enigmàtic i inquietant. Els paràgrafs els fa curts, les oracions són simples i no va escindida per capítols. El lèxic és ric i prou precís en una novel·la breu, tot i que densa. Inclou les metàfores justes i es percep un esforç reeixit per incorporar l’utillatge propi en una novel·la històrica del segle XVIII posterior a la guerra de Successió, quan Barcelona estava delmada i Menorca vivia sota la dominació britànica.

Desubica claríssimament el lector a gratcient mitjançant una literatura fantàstica i de la novel·la d’aventures, però que toca sempre molt amb els peus a terra. I així, aprofita certs elements de la rondallística i la literatura popular per enriquir-ne el conjunt. Solda aquest maridatge i se’n surt, però també sap ser dantesc per moments, fàustic en d’altres, dumasià... O homenatjar Tolstoi amb el nom del protagonista, Ivan, un maonès que s’embarca a Barcelona com a polissó. Al principi només sap que ha anat a parar a una ciutat nòrdica.

Som a l’interior del castell de Montjuïc. A Pons, sempre li havia semblat un lloc idoni per desenvolupar-hi una trama. Cal protegir el castell dels afronts de la ciutat i, sobretot, dels atacs pirates que venen de la mar. El caràcter principal, pèl-roig, ja se sap que lluïa un color de cabells exòtic tot posant messions perquè li penjassin la gramalleta de vampir. Havia xuclat la sang de les rates per no morir deshidratat durant la travessia —Joan Pons també juga a fer-nos oi de bon de veres al llarg de la lectura bo i aprofitant la manca d’higiene d’aleshores per rabejar-s’hi de valent. No es detecta solució de continuïtat entre animals i persones, ja que per ambdós hi corre una sang molt preuada aquí. Així doncs, acusar aquest Ivan el Terrible de vampirisme distava només a una passa. Empresonat i condemnat a mort, un capità l’exculpa de la pena. 

A poc a poc anam lligant caps, perquè l’autor, que té ofici i la sap molt llarga, ens dribla i juga amb nosaltres com vol perquè creu controlar els tempos de l’artefacte novel·lesc que té entre les mans. Emperò, com advertia al començament, la novel·la no sempre resulta senzilla d’entendre. Em sembla que, a menys que en aquest cas el crític no hagi sabut estar a l’altura, Pons arriba a embolicar-hi massa la troca.