Els saraus del senyor Xarau, un bohemi conservador
De Santiago Rusiñol se n’han explicat de tots colors. Era de la broma. Popularment ha quallat el retrat del bohemi divertit i seductor. I ja està bé. Ho era. Però ¿què més hi havia rere la màscara de l’home faceciós? A El nou retrat de Santiago Rusiñol a través dels seus escrits a ‘L’Esquella de la Torratxa’ (PAM), Juan Carlos Rodríguez furga en les idees del pintor i escriptor modernista, que no vol dir exactament modern. L’excentricitat xarona de l’artista sovint amagava una mena de conservadorisme romàntic: a l’autor de L’auca del senyor Esteve les novetats tecnològiques l’incomodaven (per exemple el cinema), oposava art a ciència i progrés (no es fiava dels metges ni dels saberuts metòdics), la moda de l’esport la trobava ridícula, no sintonitzava amb el feminisme, deia que no es ficava en política (però deunidó com les deixava anar) i, per descomptat, anava a la contra de l’ordre noucentista d’Eugeni d’Ors, d’aquí que el seu pseudònim a L’Esquella fos Xarau, en contraposició al Xènius orsià de La Veu de Catalunya.
L’Esquella, revista satírica d’informació i cultura, inicialment germana petita de La Campana de Gràcia, políticament no era conservadora: era republicana, anticlerical i antiburgesa. Anava contra La Lliga, però en salvava Prat de la Riba. Va arribar a vendre 24.000 exemplars, la meitat a Barcelona. El seu públic eren els menestrals, el que avui en diríem classe mitjana. "Tots creiem, mentre no arribem a ser propietaris, que «la propietat és un robo»", escrivia. A la revista, Rusiñol hi tenia carta blanca, n’era la icona. A diferència de La Vanguardia, on s’havia iniciat, aquí podia deixar anar el que li donava la gana, i en català. Ho va fer entre el 1891 i el 1925 –la majoria a partir del 1907, dins el seu glossari– i va ser una fabulosa plataforma de popularitat, sobretot per al seu teatre.
Juan Carlos Rodríguez, químic jubilat nascut a l’Aranjuez on va morir Rusiñol (1861-1931), ha estat el primer a sistematitzar tot aquest Glosari rusiñolià de L’Esquella. Per començar, separant-ne la producció apòcrifa. Perquè va arribar un moment que Rusiñol, envellit i cansat, va deixar fer en nom seu a periodistes de la revista com Josep Burgas, Puig i Ferreter, Ferran Canyameres i sobretot Lluís Capdevila. Així, d’una producció total de 943 títols, 123 són falsos rusiñols.
Conservador, doncs? El to de L’Esquella era el que avui en diríem masclista. Rusiñol, però, es refrenava. No era misogin, com a vegades s’ha dit. Li agradaven les dones delicades, fràgils, fins i tot malaltisses. No va ser un home fogós, en bona part per la seva addicció a la morfina, que sí que va ser una autèntica amant per a ell. La primera dona amb qui va tenir contacte seriós va ser Lluïsa Denís, de bona família i a la qual va conèixer en un balneari. Devia ser el seu primer, i potser únic, enamorament. S’hi va casar el 1886, amb 25 anys, per a alegria de les dues famílies. Al cap de deu mesos naixia la Maria. Però aviat ell va tocar el dos. El 1889 va trencar amb la família i se’n va anar a París, on es va estar uns quants anys: allí que se sàpiga només va tenir una relació més o menys estable, amb Clotilde Pigne, àlies Clo-Clo. I després es va instal·lar al Cau Ferrat de Sitges.
Els avenços tècnics li costaven de pair: el telèfon, el cinema (anava en contra del teatre)... Els trens i els avions els va acabar acceptant. En ell glatia una instintiva resistència al canvi, li agradava més mirar enrere (al vuit-cents) que endavant (al nou-cents). Creia que a la ciència li faltava ànima i li sobrava materialisme. Alhora, però, també renegava de la religió, sobretot pel que tenia d’adoctrinament i hipocresia, i per la idea de culpa i pecat. En canvi, l’espiritualitat l’atreia i admirava mossèn Cinto Verdaguer, que també anava a contracorrent, místic i cigala com ell.
Vital, creador, contradictori i inquiet, va ser un gran defensor del que considerava l’essència catalana –la llengua, el bon menjar, el bon humor...– i alhora un càustic crític del modern i seriós Institut d’Estudis Catalans. Creador d’aforismes, aquest el definia bé: "La vida és una cosa que avorreix, que cansa; és massa carretera i massa poc muntanyes russes; és massa llisa, massa plana, massa igual. Per això la gent fa tantes coses estranyes: per no avorrir-se". O aquest altre: "Ens va més bé el somriure, que és signe d’intel·ligència, que no la serietat, que és la carota de l’estupidesa".
