El segrest dels homes més poderosos de Sants

Barcelona¿Recordeu el Ramon Serra i Monclús? ¿El policia de Barcelona que va reclutar lladres per crear la temuda ronda d’en Tarrés, un grup protegit per les autoritats que cometia delictes i feia la feina bruta a l’Estat, assassinant i espantant? Doncs el Serra havia aconseguit un bon càrrec gràcies a la seva feina a l’hora de resoldre el conegut com el segrest dels lladres del pou, un cas que va fer parlar molt a mitjans del segle XIX a Sants. Fins fa poc, encara et podies trobar pels carrers del barri alguna persona gran a qui els seus pares li havien explicat tot el que es va viure en aquells dies del 1848.

Quina època, aquella! A Catalunya hi havia tanta tensió que semblava que el país es trencaria. La segona guerra carlina havia omplert el país de funerals. Hi havia pobresa, però també noves oportunitats gràcies a la indústria. De fet, la vila de Sants, que llavors encara no formava part de Barcelona, veia com molts empresaris hi trobaven terrenys per aixecar-hi les noves fàbriques. Les butxaques d’alguns s’omplien, però les d’altres continuaven buides. La població es desplaçava amunt i avall, fugint de la guerra o buscant oportunitats, tot i que les condicions de treball eren dures. Tanta tensió es traduïa en una alta taxa de crims. Es cometien molts robatoris i assalts. Ara, el crim de Sants va ser dels més sonats, ja que d’imaginació no els en va faltar, als seus autors.

Tot va començar la nit del 10 d’abril del 1848. Al Camí Ral hi havia un cafè, anomenat Can Baldiri, on se solien trobar les persones més importants de Sants. No tothom hi podia entrar, en aquest recinte conegut popularment com el Cafè del noi. Calia tenir la bossa plena de diners. El propietari era Baldiri Gené, que des de la barra anava veient com els clients jugaven a cartes, molts cops jugant-hi diners, entre converses sobre política i negocis. Aquella nit, un grup d’homes armats van entrar al local i, molt seriosos, van dirigir-se a Gené, dient-li que els havien encarregat anar a buscar alguns homes que eren al local per portar-los davant del governador general. Gené els va deixar fer, pensant que devien ser policies o funcionaris. Els set homes van dirigir-se, en primer lloc, a Francesc Caparrà, l’alcalde de Sants. Caparrà, que venia gra al mercat, estava jugant a cartes amb els industrials Bernat Capdevila i Joan Cros, aquest últim fundador d’una important empresa química. També els acompanyava Francesc Solà, un comerciant. Sembla que aquells homes no en volien saber res, de Solà, però en trobar-los junts, també se’l van endur.

Un cop ben organitzat

Tots quatre, que encara no entenien què passava, van fer cas als desconeguts, però al sortir al carrer van trobar-se que totes les cantonades estaven vigilades per més homes armats. Devia fer por. Era negra nit i el carrer era ple de gent amb capes i trabucs. Als quatre els feien caminar, i d’un portal va treure el cap Domènec Rossell, el dependent d’una fàbrica, que va exigir explicacions. A l'intercedir a favor dels detinguts, el que va aconseguir va ser que també se l'enduguessin.

Aquella comitiva es va dirigir fins al terme de Sant Gervasi de Cassoles i posteriorment van enfilar cap a Vallcarca i Horta. Semblava que no arribarien mai a destí, però es veia que els segrestadors ho tenien tot planificat, ja que pel camí anaven apareixent nous còmplices que vigilaven la carretera. Quan enfilaven cap a Santa Coloma, Bernat Capdevila va caure a terra. Els segrestadors van deixar dos homes amb ell i la resta van seguir fins a tocar la masia de Can Tàpies, a Badalona. Unes hores més tard hi va arribar en Capdevila, que no podia dir ni fava. Els segrestadors van dur els homes al final d’un túnel, on els van deixar tot un dia, a les fosques.

Quan va sortir el sol, a Sants van començar a repicar les campanes. El comissari Josep Nicasi Milà va rebre l’encàrrec de començar a remoure cel i terra per trobar els segrestats. El crim era prou greu, però si a més una de les víctimes era l’alcalde, significava un cop baix a les autoritats. En un primer moment, però, els policies estaven ben perduts. No sabien per on començar, així que van anar entrant a les cases de delinqüents i opositors que ja tenien controlats, sense sort. A la mina, els segrestadors continuaven amb el seu pla i van traslladar les víctimes fins a una casa de Badalona, on els van baixar a un pou que hi havia al fons del badiu, tal com en diuen a Badalona d'un pati. Al fons del pou hi havien excavat una petita galeria, on els van amagar. Dins d’aquest forat hi passarien uns quants dies negociant, ja que els segrestadors van exigir un rescat. Pel que sembla, les negociacions van ser tenses, ja que els criminals exigien molts diners i els segrestats afirmaven que no en tenien tants. Al final es va pactar una xifra i els segrestats van haver d’escriure en uns papers les condicions per a la seva llibertat. Les cartes les rebrien dos familiars dels segrestats. Si volien tornar a veure vius els seus, un home hauria de sortir dalt d’un ruc cap a Granollers per una ruta designada, portant una gorra morada. A més, havia de portar mitja carta del cinc d’oros, estripada, i mostrar-la quan l'hi demanessin. L’escollit va ser un conegut, Josep Casamitjana, que va enfilar-se dalt del ruc dos cops. El primer, sense els diners, per assegurar-se que no era una broma de mal gust. En trobar-se els segrestadors armats, va tornar l’endemà, ara sí, amb la bossa plena de diners. El 19 d’abril, la meitat dels segrestats van ser alliberats. Dos d’ells, Joan Cros i Francesc Solà, no van tenir tanta sort: els van exigir escriure una segona carta demanant més diners, però en veure que no tindria efecte, els van deixar anar el dia de Sant Jordi portant-los fins a un bosc, on els van abandonar. Els pobres van haver de tornar caminant fins a Sants.

El testimoni d’un infant

Amb els segrestats ja lliures, les autoritats van intensificar la recerca. Primer, un home que era al cafè la nit dels fets va explicar que li havia semblat haver reconegut un dels segrestadors que entrava en un domicili del carrer Guàrdia, un carrer al barri del Raval de Barcelona on hi vivien molts carlins, llavors. Aquí hi vivia un sastre anomenat Benet Roure, que havia llogat poc abans una casa a prop del lloc dels fets, a la carretera de Sants. Els veïns van explicar que Roure havia marxat amb una carreta pocs dies després del segrest, acompanyat de la família d’un tal Esteve Surroca, que vivia amb ells. Seria un dels fills de Surroca qui donaria la primera pista clau. Innocent com era, va dir que el seu pare tenia dos noms. L’Esteve Surroca en realitat es deia Jaume Batlle. Tot començava a encaixar. Batlle era un carlí nascut a la Garrotxa que es dedicava a robar per trobar diners per a la seva causa fent-se acompanyar de lladres. Roure va ser detingut poc després. I els interrogatoris van permetre enxampar un altre home, l’Anton Gatuellas, conegut com el Llarg, que va confessar la seva participació incitat per Batlle i un tal Miquel Baixeres. Quan van anar a detenir aquest home, no el van trobar, però sí la seva amant i un munt de documentació falsa. Les peces anaven encaixant.

A primers de maig, a Ramon Serra i Monclús li van encarregar liderar una expedició a Arenys de Mar, on tenien familiars tant Batlle com Baixeres. I quan van acostar-se a un mas, van veure un home que fugia armat pels terrats. Quan li van cridar que s’aturés, l'home va disparar. En el tiroteig, Baixeres va perdre la vida. I Batlle va ser detingut. Serra i Monclús va poder treure pit en tornar a Barcelona amb Batlle, que va acabar delatant gairebé tots els altres membres del grup criminal. La policia també va localitzar el famós pou on havien amagat els segrestats. Era al carrer Busquets de Badalona, actualment carrer d’Agustí Montal, número 28. Un dels segrestats havia reconegut el càntic d’una processó de Dijous Sant que encara avui passa per aquests carrers badalonins, i va donar una pista clau per trobar la casa i detenir els propietaris.

En total 24 persones serien detingudes. D’aquestes, 11 serien executades amb el garrot vil. Unes, a Barcelona. Altres, a Badalona. I un tercer grup, davant del Cafè Baldiri, on havia començat tot.