Per què sempre imita els seus amics?

BarcelonaLa imitació és un comportament normal en l’evolució dels infants i una forma d’aprenentatge, sobretot en els primers anys de vida, provinent de les figures de referència: pares, mares, germans i altres persones properes. “És una expressió més de la socialització de l'infant, i juga un paper important en la composició de les relacions, del món i d'ell mateix. És el nucli socialitzador del nen o nena sobretot durant la primera infància”, explica Elisa Micciola, psicòloga infantil especialista en aferrament i trauma, i membre de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).

Durant aquest període que s’inicia des del naixement i s'estén fins als 6 anys és quan l'infant pot començar a interessar-se pel seu entorn i pels comportaments d’altres criatures. “Aquest aprenentatge es trasllada cap a la imitació d’amics o amigues, imitar és un element natural de vinculació de totes les persones”, explica Micciola. Parlar, caminar, jugar, ballar, agafar el ganivet i la forquilla o posar-se l’abric són aprenentatges que parteixen de l’entorn i les relacions, però la gestió de les emocions també s'aprèn: és el que es coneix com la teoria de les neurones mirall, descoberta pel neurobiòleg G. Rizzolatti. “La imitació és una habilitat innata de l'ésser humà, els avenços en neurociència han apuntat cap a la importància d'aquestes neurones mirall no només en la imitació sinó també en l'empatia i la nostra capacitat per posar-nos en el lloc dels altres”, explica Micciola, que és experta en l’avaluació d’infants en context sanitari i forense.

Per què sempre copia els seus amics?

“Tenir el mateix que té l'altre també és una forma de cerca d'acceptació, això ens passa als adults amb les modes i les tendències, i forma part de les persones que som en essència éssers socials”, explica Micciola. De fet, existeixen, segons l’experta, aspectes positius en la imitació dels altres, com ara la inclusió i la camaraderia. “És un desig innat de formar part del grup i sentir-me un més, estimat, reconegut i valorat”, afegeix.

Copiar és una mostra de poca personalitat?

“En absolut, és una expressió d’ells mateixos, i una tendència natural de la persona. Copiar o imitar és explorar, és curiositat, és jugar (en molts casos, quan parlem de nens i nenes), és entendre que l'altre té un món interior amb pensaments i gustos diferents dels nostres i ens reflecteix, alhora, el nostre propi món intern. Amb la imitació també es mouen emocions, sensacions, reflexions... i tot això construeix experiències bones o dolentes que ajuden, precisament, a configurar la nostra personalitat”, detalla la psicòloga.

Com poden les famílies animar els infants a trobar la seva pròpia expressió?

“Els pares i mares tenen un paper important en establir vincles d'afecte segurs, a partir dels quals els nens i nenes puguin explorar l'entorn i relacionar-se amb els altres amb seguretat. Quan això no passa, els infants, especialment en edats més avançades preadolescents o adolescents, poden relacionar-se de forma més complaent en relació als altres (amics i amigues, professors, altres adults...) perquè en el fons, el que qualsevol persona busca és acceptació”, explica Micciola. Això podria deixar enrere els propis desitjos, necessitats o opinions de l’infant per adaptar-se forçosament als dels altres. “Si bé, això no és imitació, és dependència, lògica però no sana. Les famílies han de dedicar temps de qualitat als seus fills i filles, fer-los sentir vistos, compresos i acceptats. Aquesta és la clau de tenir futures persones adultes sanes, estables emocionalment, confiables i segures”, conclou.