Per què sempre reclama “Mira’m, mama!”?

GironaDes del naixement, les criatures busquen la mirada de les persones que les envolten. Una necessitat interna que més endavant es tradueix en l’habitual “mira'm, mama!”. Darrere aquesta petició, però –persistent i que interromp converses, lectures i tasques– hi ha molt més que el reclam d’una mirada. Donar-li l’atenció que demana li aportarà un ventall de beneficis. “Mirem el mòbil 140 vegades al dia. Tant de bo miréssim els nostres fills tantes vegades”, assevera Heike Freire, psicòloga i pedagoga, que aclareix que la demanda que fan “no té res a veure amb dependència o que estiguin mimats”. “No només de l’aliment i de la calor física ens nodrim, sinó també de la connexió emocional”.

Per què ho diuen?

“Els infants demanen allò que necessiten en aquell precís moment des d’una necessitat molt profunda que prové de la seva intel·ligència vital”, explica Freire. Especialitzada en educar en verd, Freire recorda que som una espècie altricial, és a dir, que els éssers humans, com altres animals, com per exemple els ocells, al néixer som desvalguts i necessitem un temps llarg de desenvolupament i cures. “Quan reclama, vol nutrició. No ho fa per fastiguejar. Necessita nodrir-se de la nostra atenció a escala emocional i energètica, un acompanyament que el fa sentir segur”.

Per què és tan important la figura de la mare?

La mirada de la mare és més important que qualsevol altra perquè esdevé un mirall. “Observant els nostres gestos, veient com estem i què fem quan els mirem, aprenen els matisos de les emocions, a sentir i reconèixer com estan. I no només construeixen el vincle amb la mare –que és el primer altre– sinó que aquest vincle serà el motlle per a tots els altres que vindran”, afirma Freire. “Les criatures que habitualment reben aquestes mirades tenen més confiança en elles mateixes, la seva identitat és més sòlida i els lligams amb els altres són més positius”, destaca.

I si no ens ve de gust mirar o no podem...

Com que no sempre es podrà mirar o se’n tindran ganes, Freire recomana expressar que és un mateix qui no està disponible –“ara estic cansada, després et miro”– en lloc de connectar amb l’emoció que sol emergir quan tendim a sentir-nos malament pel fet de pensar que és “massa dependent” o, fins i tot, “pesat”.

Què passa si no rep tota l'atenció?

Més que no fer-li cas, el més problemàtic és “jutjar i reprimir” el seu impuls “natural”. “La criatura pensarà que la mare no està contenta, que la molesta... I si la necessitat vital de ser mirat no troba resposta, l’infant deixarà de demanar-ho i buscarà una altra manera de satisfer-la de forma secundària: ja no directament amb la mirada sinó, per exemple, demanant que li comprin coses. Aquesta necessitat també podria arribar a estancar-se en forma de bloqueig”, descriu. “Em sap greu quan veig en un parc nens que demanen atenció i, en canvi, estan abandonats pels pares que tenen els ulls posats a les pantalles. Les criatures ens ensenyen a practicar la presència: respirant la situació i sentint-la”.

Quan deixarà de demanar-ho?

Entre els 6 i 7 anys, quan la seva identitat ja estigui més construïda, és quan deixarà de demanar-ho amb tanta assiduïtat. “Tenen altres relacions i focus d’atenció, es van nodrint del mirall d’altres figures i els amics van substituint la figura de la mare”, apunta Freire. Tot i això, la mirada de la mare sempre serà necessària. “Parlar amb ella, el seu punt de vista, la mirada... Les persones que s’estimen es miren tant als ulls perquè és en mirar-se als ulls que creix l’amor”, conclou.