Irene Vallejo: “Sentim amb la mateixa força l’enyorança de la llar i la crida a l’aventura”

D’on surt la necessitat d’escriure un llibre sobre l’origen dels llibres?

— El tema de L’infinit dins d’un jonc m’havia acompanyat durant tota la meva carrera acadèmica. Era el tema dels meus treballs d’universitat. De seguida em vaig preguntar com circulaven els llibres a l’antiguitat, com es va formar el cànon i com havien accedit o havien quedat fora del cànon les dones. Però, esclar, havia publicat articles amb una prosa acadèmica i tenia la sensació de comptar amb un material molt interessant que podria importar o atreure un públic més ampli. Volia reescriure-ho donant-hi un to més personal, més literari i sobretot molt apassionat. Però el punt de partida va ser sobretot en Rafael Argullol, la persona que em va proposar escriure, que em va animar i el primer que va veure el llibre que podia escriure. Li estic molt agraïda.

¿Recorda quan neix en vostè la fascinació per la lectura i pels llibres?

Primer va néixer la fascinació pels relats orals. La meva mare i el meu pare m’explicaven contes abans d’anar a dormir i me’ls explicaven sense llegir. Eren narracions amb les seves pròpies paraules. I per a mi aquest era el moment més feliç del dia. Tenia la sensació que, passés el que passés, m’esperava un refugi on trobava la fantasia, les històries, les paraules. I allò per a mi era un desplegament meravellós, com una càpsula enmig de les preocupacions del dia. En la veu dels meus pares és on vaig aprendre a estimar els contes. Després van arribar els llibres, que eren un misteri. Veia que els meus pares eren capaços de desxifrar-los, però jo en realitat només hi veia com una espècie de formiguer, com uns insectes sobre la pàgina en blanc, en fileres. I em preguntava com era possible que traguessin d’allà històries, poemes, relats i les meravelles que m’explicaven.

L’origen de les històries és la seva mare, a qui defineix com “la domadora del caos”, però el llibre neix amb el seu fill.

— Sí. Vaig tenir un nen que va néixer amb greus problemes de salut i això ens va obligar a passar un any hospitalitzats, o entrant i sortint constantment. Va ser un gran sisme, un terratrèmol en la meva vida. Vaig haver d’afrontar la possibilitat de no poder continuar escrivint per l’exigència de cuidar el nen. I allà va sorgir també l’interès per totes les lluites de les dones per afermar-se en el món de la paraula, l’escriptura i la creació. Em vaig adonar que sovint la vida et pot empènyer lluny de l’ofici de les paraules i de la creació per retornar-te una vegada i una altra al món privat de les cures i de la família. Vaig lluitar per salvar almenys un espai meu per continuar escrivint. Les hores que dedicava a l’escriptura d’aquest llibre eren terapèutiques. L’obligació era l’hospital i la literatura era l’esbarjo. Potser s’ha encomanat a L’infinit dins d’un jonc alguna cosa d’aquesta sensació de rescat a través de la paraula i dels llibres.

Per quina edició va el llibre?

— L’última confirmada és la trenta-nou. No m’ho imaginava ni remotament. L’assaig en principi és un gènere minoritari. És cert que és un llibre híbrid: que explora una manera de narrar molt novel·lística, amb aventures, amb personatges, dolents, herois, però al final està dins d’una col·lecció d’assaig i pensava que això podia espantar moltes persones. A més, és un llibre sobre l’antiguitat, sobre els clàssics, sobre la passió pels llibres en un moment tan apocalíptic com el que vivim, en el qual sembla que la lectura està sempre en perill, que cada vegada som menys. Així que ha sigut un cas veritablement de generositat dels lectors, que han adoptat el llibre, l’han recomanat, l’han regalat. Ha sigut fantàstic, una cosa desbordant, inesperada.

Ha sigut un refugi en un moment complicat?

— Els llibres són al nostre abast, els tenim a casa, i no ens exigeixen res més que una mica de tranquil·litat i de temps per submergir-nos-hi. Estàvem molt necessitats d’alguna cosa que ens rescatés de l’obsessió, de l’angoixa i la por, i els llibres han vingut a explicar-nos històries una mica com Xahrazad a Les mil i una nits. Encara estic commoguda dels missatges que m’arriben de gent que llegia el llibre i m’explicava que tenien ingressat el pare o la mare, no podien veure’ls, i el llibre els havia ajudat a suportar, doncs no ho sé, una mort. És el més bonic que et poden dir, no?

Al llibre recull aquesta cita: “L’educació es transforma per a alguns en l’única feina a què val la pena consagrar la vida”. És el seu motor? 

La literatura, la lectura, forma part també de l’educació, del pensament, de la reflexió. L’assaig és el vehicle per transmetre coneixement d’una forma plaent, per ampliar horitzons: és una cosa fantàstica saber coses d’àmbits en què no som especialistes. Ara, a més, amb tot el que hem viscut, jo com a mare d’un nen que ha anat a l’escola en un moment amb tantes incerteses i riscos... sento tot l’agraïment possible cap als professionals de l’educació, cap als mestres del meu fill, que l’ajuden dia a dia, que l’acullen. Els antics, els que anomenem clàssics, van ser potser els primers a verbalitzar aquesta importància del que és educatiu. Tenien gairebé només una paraula per dir cultura i educació, en deien paideia, no feien distinció entre els dos conceptes. I em sembla bonica aquesta manera de mirar el món, una cosa que es pot rescatar encara, i com diu aquesta cita, al final el saber és l’única cosa que no ens poden prendre: sempre quedarà dins nostre i ens ajudarà a imaginar un futur diferent.

Quina és la primera lectura clàssica que la va impactar?

L’Odissea, que no va ser estrictament una lectura perquè el meu pare es va posar a explicar-me-la i de fet durant molt de temps vaig pensar que era una història que s’inventava ell. Em va enlluernar. M’havien explicat molts contes: de fades, de Robin Hood i moltes altres històries. Però l’Odissea em va arribar fins al més profund de les entranyes i no ha deixat de ressonar-hi. Recordo moltes vegades aquesta història. Els personatges femenins són molt importants, diria que gairebé més importants que el mateix Ulisses. Totes aquelles dones que l’envolten: Circe, Calipso, Nausica, Penèlope, la mateixa deessa Atena. Extraordinàries. Explica molt bé la nostra vida, com ens crida l’aventura, el que és llunyà, el desconegut, com a Ulisses. Però al mateix temps tenim sempre l’enyorança de la llar. Estem com basculant entre la necessitat de sentir-nos segurs a casa, Ítaca, i la necessitat de viatjar en el camí de Troia. I això és la vida. Entre la seguretat i el desconegut, que ens crida amb la mateixa força.

¿Sempre va tenir clar que l’erudició del llibre l’havia de disfressar, per dir-ho d’alguna manera, de novel·la?

— Sí, aquest va ser el punt de partida. Per a mi havia de ser un experiment. De fet, ho és. El vaig concebre com un assaig experimental que consistia en transmetre coneixement, dades que jo havia conegut i recollit en la meva recerca acadèmica. Però volia explicar-ho com si fos un relat, una gran novel·la, com si fos l’èpica del coneixement i els llibres, la lluita contra l’oblit totpoderós. M’ho vaig plantejar d’aquesta manera, com un aede, un vell joglar que explica una història plena d’aventures, de personatges, i ja comença al galop amb aquests genets misteriosos. I acaba amb unes dones també a cavall que faran una altra cosa molt diferent, encara que d’alguna manera tanquen el cercle. Entre aquests genets i aquestes amazones es desplega tota una història plena de viatges, perills, censura, tensions, recerques, invencions, biblioteques mítiques, llibreters en perill... Tots aquests personatges, al cap i a la fi, són els predecessors dels lectors i les lectores d’avui que mantenim viva aquesta aventura.

Parlant de biblioteques mítiques, la gran biblioteca és la d’Alexandria.

— Sí, va ser meravellosa. Hi van començar a passar coses que han deixat empremta sobre el món en el qual vivim avui. La més important és la traducció. Per primer cop s’hi crea un projecte de traducció a gran escala, que significa una nova actitud de respecte cap a les llengües, d’escoltar les veus d’una altra cultura, d’un altre món, i considerar- les valuoses. Això ha transformat totalment el món. Ja no ens conformem amb el que és nostre: volem escoltar, formar part d’una humanitat més àmplia. Per a un món realment cosmopolita, la traducció i el respecte per la varietat i la diversitat de les llengües és essencial. I això també neix a Alexandria. I per això L’infinit dins d’un jonc és també un cant a les traduccions, a la convivència i a la conversa entre cultures diferents.

No és un assaig apocalíptic, en el sentit que defensi únicament el llibre físic. Vostè és optimista respecte a la diversitat de formats.

Sí, sí. Crec que es tracta del mateix, no? Igual que és beneficiosa la diversitat de llengües, és beneficiosa la diversitat de formats del llibre. No crec que s’hagi d’entendre com una competició, sinó com una coexistència, una convivència. Aquesta actitud ens beneficiaria en la vida en general. Tenir més opcions, més possibilitats, més llibertat de triar, ha de ser bo. No és el primer moment en el qual conviuen diversos formats del llibre. Ja va passar a l’antiguitat, quan hi havia rotllos i llibres com els coneixem avui. Llibres de pàgines, còdexs i també tauletes. I no va ser un problema. Cadascun s’especialitza i cada persona pot utilitzar aquests formats segons li convingui. El que fa és enriquir la nostra experiència. Els llibres electrònics no expulsaran els tradicionals, evolucionaran plegats i s’enriquiran els uns als altres.

A la biblioteca d’Alexandria hi havia més de 700.000 manuscrits. Quan comença la seva fascinació per aquella meravella?

— Quan vaig començar l’assaig em vaig preguntar per on entrar. És una història tan llarga i amb tantes peripècies: la invenció de l’escriptura, l’oralitat, l’Atenes clàssica... I després vaig pensar: has d’entrar per la biblioteca d’Alexandria, perquè simbòlicament és el moment més poderós de la història dels llibres en l’antiguitat. Una ciutat nascuda d’un somni d’Alexandre el Gran, construïda al delta del Nil. Un símbol de la cultura europea, però fora d’Europa també, en aquest diàleg entre el que és a dins i el que és a fora. ¿I com podem reconèixer-nos en una cosa que és parcialment estranya i diferent? ¿Com es conjuga una identitat fora del lloc on tradicionalment hem entès que hi ha la capitalitat, Atenes i Roma? I em semblava bonica aquesta cruïlla entre Orient i Occident, entre tot el llegat immens que hem rebut de cultures anteriors i el que va aconseguir el món clàssic i una capital que, a més, ha sigut un territori literari privilegiat, no? Kavafis, el Quartet d’Alexandria, és un lloc que forma part de les nostres llegendes literàries, que està poblat pels records. A més, quan estudies el llibre i et preocupes per investigar, tots els camins porten a Alexandria.

També parla del museu, del qual sabem poc.

— Era un temple dedicat a les muses, no era el que ara entenem per museu. Encara que els museus d’avui deriven d’aquell primer museu, seria més un centre de recerca. Els reis grecs d’Egipte van decidir reunir les ments més brillants de la ciència i les lletres i pagar-los. Vivien i menjaven junts en una taula on intercanviaven idees. Allà hi va haver un apogeu de teories, d’idees, de conceptes, que van tenir un impacte enorme sobre el futur. Amb la biblioteca a la seva disposició, amb tot el saber del passat i amb la idea d’aquest saber-se renovar constantment. El saber no és un fòssil del passat. Els llibres no són només la tradició, són un camí cap al futur. És important insistir en aquesta connexió entre el que ens ha precedit, els que vivim ara i el que està en camí, com diu Marina Garcés a Escola d’aprenents.

.

L’esperança de vida de les idees passa pels llibres, no?

— Esclar, sense llibres estaríem repetint i havent de tornar a inventar i a descobrir el mateix una vegada i una altra. En el moment que no hi ha llibres, tot depèn de la memòria, i la memòria és fràgil. Amb els llibres no hi ha res que fracassi del tot. Ho hem vist a la història, quan revolucions o idees que van fracassar troben la seva projecció i oportunitat temps després.

La biblioteca d’Alexandria desapareix entre les cendres. ¿Cremar llibres és un dels actes més simbòlicament devastadors?

Sí, i és una mena de lloc comú. Des que existeixen llibres, existeixen les fogueres de llibres, com la cara i la creu del mateix fenomen. S’han cremat llibres al llarg de tota la història amb ferotgia, i es continua fent. Evidentment és un atac a les idees, a la memòria. Recordo el cas de la biblioteca de Sarajevo, bombardejada amb el propòsit de destruir la memòria d’un poble. Indirectament, és una manera de reconèixer que els llibres són molt poderosos.

Vostè reivindica el paper de les dones en aquesta transmissió del coneixement oral.

— Les han obligat a viure en la marginalitat de la literatura, de la creació i del món intel·lectual. Cal reivindicar la tasca que han fet com a mestres, pensadores, escriptores i creadores. En l’antiguitat tenim la sensació que no van existir, que van estar absents. I no és així. Malgrat totes les dificultats i obstacles, sí que hi van ser i sí que van aportar i van crear. El primer text signat de la història el va escriure una dona, un fet importantíssim i bastant desconegut, que hauria de sortir a tots els llibres de text i en canvi és una absència clamorosa. I he fet recerca i esment de moltes autores. I després intento també retre homenatge a les dones que no van accedir a l’alfabetització, que és poder, i van quedar relegades a l’oralitat, però que han tingut un paper molt important. Em sembla bonic, per exemple, que parlem de llengua materna. M’interessen també molt les metàfores de la costura en la creació narrativa: el nus d’un relat, perdre el fil quan estem parlant, brodar un discurs, teixir històries... Em transporta als moments en què a les dones se les destinava als telers. Possiblement es reunien i s’explicaven històries al mateix temps que teixien. Per a mi és un fòssil que ens remet a un moment en què la narració sorgia, brollava de veus femenines. Crec que les dones som a l’arrel mateixa dels relats.

Recuperem el nom d’aquesta dona que va fer uns himnes que daten de 1.500 anys abans d’Homer. ¿Es deia Enheduanna?

Enheduanna o Enkheduanna. És una dona fascinant que va escriure, per descomptat, molt abans que Homer o qui fos, que l’autor de Guilgameix. A més, fa la seva aparició amb una convicció, una seguretat, esbalaïdora. Era neboda i tia de reis, potser filla, però el que crida l’atenció és que estava molt convençuda de la seva pròpia vàlua i deia: “El que jo he fet no ho ha fet ningú abans”. Diu que la deessa la visita, la posseeix, no? I després d’aquesta possessió ella dona a llum el poema: és una metàfora que té molt a veure amb l’acte de crear com a procrear. És bonica, aquesta connexió. Per desgràcia, després es produeix un gran silenci de les dones i triguem molt a tornar a tenir un text d’una dona que realment tingui rellevància històrica. Ja hem de pensar en Safo i en altres autores.

A vostè també la fascina Agripina.

— Va escriure unes memòries que s’han perdut. Però hauria sigut fascinant veure com una dona dins dels cercles del poder explicava l’experiència de l’imperi i les altes esferes de Roma. Era una dona fantàstica, mare de Neró, dona de Claudi. Devia tenir una visió del món romà que segurament hauria sigut un contrapunt fascinant a tot el que sabem.

Abans de ‘L’infinit dins d’un jonc’ vostè ha publicat dues novel·les. Té previst tornar-hi? 

— M’agradaria mantenir-me als dos costats de la frontera, fins i tot negar aquesta frontera que separa la ficció i la no-ficció, perquè em sembla totalment artificial. Al final, definir la no-ficció pel que no és, és injust. I sí, m’agradaria continuar escrivint novel·la, explorant una mica aquests territoris fronterers, aquests textos mixtos, novel·les d’idees, assajos d’aventures. Ara tinc al cap una novel·la i un assaig, i estic veient quin dels dos pren la primera posició.

‘L’infinit...’ ja té trenta-quatre traduccions.

— Sí, trenta-quatre en marxa. La primera va ser la catalana a Columna, i vull agrair-l’hi especialment a la meva editora i a la traductora, Núria Parés. El català és una llengua que va significar molt en la meva infància, quan estiuejava a Sitges; sempre vaig imaginar que havia de ser la llengua en la qual parlaven les sirenes. I bé, després s’ha publicat també en portuguès, gallec, holandès i finès. Les altres traduccions, endarrerides per la pandèmia, aniran sortint entre la tardor i l’any que ve: la francesa, la italiana, les llengües nòrdiques, la polonesa, l’hongaresa. També n’hi haurà a l’àrab, el xinès, el japonès, el coreà. I després ja arribaran l’anglès i l’alemany.

El covid no li ha permès traslladar-se per veure els seus lectors a altres països, però sí que va venir per Sant Jordi.

Va ser molt emocionant quan, després de tants mesos de confinament, realment els llibres van tornar al carrer i vaig tenir l’oportunitat de ser la pregonera a Barcelona. Va ser com efervescent, aquell dia, el recordo com un símbol de l’esperança que els llibres tornen i que la primavera torna i que ens trobem al voltant de les pàgines.

Vostè parla al llibre del seu avi i diu que feia “el bé que no es nota”. ¿‘L’infinit...’ ha sigut “bé que no es nota” quan estàvem tancats? 

M’agradaria pensar que sí. Acollir alguns lectors, traslladar-los a altres universos i moments històrics on trobessin les arrels del que estimem, que són els llibres, la cultura i la literatura... Ha sigut com portar una mica d’esperança en un moment apocalíptic per a la cultura, i amb la pandèmia, apocalíptic en tot el que és humà. Els clàssics ens transmeten aquest missatge d’esperança: tirem endavant, vencem tots els obstacles com els mateixos llibres. Travessem èpoques de pandèmies, de guerres i destruccions, i no obstant això, la paraula continua viva, invencible. En aquestes idees, en la reivindicació de l’educació, la sanitat, del projecte col·lectiu que estem construint, la gent ha trobat una mica d’esperança quan semblava que tot s’ensorrava. I sí, recordo moltes vegades l’avi, que pensava que sempre predomina i fa més soroll l’enfrontament, la desgràcia, la catàstrofe. Sovint ens oblidem que hi ha moltíssima gent implicada en l’esforç perquè les coses es facin bé i el món d’alguna manera progressi. A tots aquests actes anònims, aïllats i idealistes cal donar-los el seu reconeixement.

¿El llibre també va ser un acte idealista?

— Crec que sí. Escriure sobre els clàssics en un moment en què les humanitats estan tan amenaçades semblava francament ingenu. I no obstant això, s’ha vist que hi ha molta més gent de la que ens feien pensar que és sensible a aquesta crida i que potser vol un món més humà i un món en què busquem el diàleg i l’entesa.