Sentiment de culpa per (encara) tenir sentiment de culpa
Ho confessaré. Tinc sentiment de culpa per tenir encara sentiment de culpa. Una mica. Com a autora de la columna de La pitjor mare del món vaig inventar-me un lema per matar el sentiment de culpa: la perfecció mata i l’humor salva vides. I funciona! De debò que funciona. Però, així i tot, de tant en tant la culpa ressuscita i em fot queixalada.
M’ho noto quan tinc un què important amb els fills i el primer que em ve al cap és un pensament pervers: “Això de la maduresa se te n'està anant de les mans, massa viscalavidaviscalavida”. O quan faig balanç de la meva vida sentimental i el cervell reptilià ataca: “Al final tindran raó que amb aquest caràcter ningú et voldrà, tant viscalavidaviscalavida i potser que et revisis”. O quan penso en la meva professió: “Hauries d’estar fent això i allò i no el que fas i el que estàs planificant, ingènua, que ets una ingènua, deixa el viscalavidaviscalavida i toca de peus a terra, coi”. I podria continuar així fins a l’infinit. Perquè el que vull explicar és que la culpa, per molt que me l’hagi treballat, actua com un automatisme. Com una primera resposta antiga i primitiva davant de qualsevol problema.
És natural. La culpa ha estat dins meu durant massa temps. I dins de la meva mare. I de la meva àvia i la besàvia i la meva rebesàvia. Ho vulguem o no, forma part del nostre ADN i l’heretem. Perquè les nostres avantpassades no podien fer i desfer. Però sentien i desitjaven. I a sobre vivien en un entorn on la religió catòlica i la culpa hi tenien un paper molt bèstia. Com no hem de viure amb la culpa instal·lada dins? L’hem mamat. I com elles sentim una pressió externa i interna per ser d’una determinada manera. Perquè som observades i jutjades amb una duresa diferent de la dels homes. Se’ns demana que tinguem cura de tothom amb docilitat, i que a la feina rendim com la que més, si pot ser també amb docilitat. I alhora ens hem d’esforçar el doble per aconseguir el que volem. Tot plegat fa que se’ns dispari l’autoexigència per complir i per fer-ho tot bé. I la culpa per no aconseguir-ho... o per aconseguir-ho. Per no ser dòcils. O per ser-ho massa.
L’avantatge és que tinc cinquanta-cinc anys. I l’edat, que espanta tanta gent, és en realitat un superpoder que ofereix maduresa i experiència. Ara sé que la culpa només és això: un tic, un automatisme mental, una presència a la qual he volgut batejar amb un nom còmic per deixar-li clar que ja no li compro el discurs. La meva culpa es diu Mery Drama. I quan apareix m’ho dic: “Ja està aquí la Mery Drama”. Me la miro amb tendresa, deixo que faci uns quants esgarips, plors i laments i l’envio a dormir. I també l’observo amb compassió. Perquè sé que en molt bona part la culpa no és meva. És l’herència d’aquelles dones que m’han precedit i que no tenien tantes eines com tinc jo per situar la nosa de la culpa al lloc que li pertoca. Elles la vivien de manera dolorosa. I que jo pugui fer-ho diferent fa que pugui dir sense cap mena de culpa: "Visca la vida!"
