El meu sentiment de culpa com a pare

BarcelonaBen mirat, tenir sentiment de culpa com a pare no és tan dolent com pot semblar. Vol dir que reflexiones sobre el que fas i deixes de fer, i avalues les teves accions i omissions. La gent que no té sentiment de culpa amb la paternitat dubto molt que siguin els pares perfectes, sinó que simplement no fan aquest exercici d’autoavaluació. Per menfotisme o per supervivència, no ho sé.

Em considero del primer equip i intento portar aquest sentiment de no sempre ser el pare perfecte com puc. Soc de la generació de pares que només vam tenir 15 dies de permís de paternitat. Dels últims abans del canvi de la llei (els meus fills van néixer el 2009 i el 2012). I vaig suplir el sentiment de culpa de no poder ajudar més la meva parella els primers mesos de vida de l’Oriol i el Jan sumant-hi els 30 dies de vacances i estar un mes i mig al seu costat. Visca!

Quan va néixer el del 2009 treballava de periodista esportiu en un diari de paper. Això significa treballar quasi tots els caps de setmana i amb horaris de tarda/vespre/nit. Portava l’Oriol a l’escola bressol cada dia, sí, però quan arribava a casa al voltant de les 23 hores ja estava banyat, sopat i fent nones des de feia hores, i la meva parella dormint al sofà de pur esgotament. Això em va anar torturant fins que va néixer el del 2012 i vaig tenir clar que no podia seguir de la mateixa manera. No em volia perdre amb el Jan els moments que m’havia perdut de l’Oriol. Els horaris d’un diari de paper són els que són, però vaig demanar deixar de fer esports per no haver de treballar tots els caps de setmana. Renunciava al somni que em va impulsar a estudiar periodisme pel sentiment de culpa, però ho feia convençut.

Però va arribar un dia que això ja no va ser suficient. Volia poder passar més temps amb els meus fills. Ja no treballava tots els caps de setmana i podia fer plans amb els fills, els amics i la família. Tanmateix, de dilluns a divendres continuava plegant tardíssim i no existia per a la meva dona i els fills, tret de llevar-los i portar-los a l’escola, això sí. Vibrava a la feina, però volia estar més temps amb ells… Maleït sentiment de culpa.

La comparació constant

Després de disset anys treballant amb els horaris d’un diari de paper vaig dir prou. Alguns canvis de feina van ser voluntaris, uns altres no, però finalment ho he aconseguit. Ja fa uns anys que tinc una feina de periodista amb un horari "de persona" que permet la famosa conciliació. Però de vegades, només de vegades, quan la feina actual es fa una muntanya, torna el sentiment de culpa, però en sentit contrari. Haver renunciat a unes feines que em feien trempar professionalment per poder estar més temps amb els fills. No me’n penedeixo. Gens. No obstant això, el sentiment de culpa és malxinat. Sempre és allà, preparat per treure el cap.

Però aquest sentiment no només apareix pel fet de ser-hi o no ser-hi. Els humans sempre ens estem comparant amb els altres i quan ens reunim un grup de pares i mares sempre estudies si el teu mètode de criança és millor o pitjor que el dels altres. Poses prou límits? El menú de casa és prou equilibrat nutricionalment? I quan arriba el pas a l’ESO… No els hauria d’haver comprat un mòbil? No els hauria de deixar tenir xarxes socials? Serveix de res el Family Link? Me’l hackegen els fills? Sempre penso que potser no ho faig tan bé com els altres. Sentiment de culpa constant. Però beneït sentiment perquè vol dir que em preocupa la criança i treballo i m’esforço per fer-ho millor cada dia.

Mai faré petons a la boca als meus fills