Infància

El sentiment d’existència: quan el nadó es construeix com a subjecte

El primer entorn que rep l’infant ha d’acompanyar adequant-se i creant un clima segur per a la continuïtat de l’existència

El nadó ha d’estar ple de si mateix, reconèixer el seu ésser i viure l’experiència de sentir que existeix.
Carme Bazán Martí
02/12/2022
4 min

A l’enfocament terapèutic, partir amb aquesta petita ressenya de la importància que té la primera etapa de vida d’un bebè per construir-se com a subjecte és la millor de totes les alternatives, la que reporta més èxit.

El sentiment d’existir d’un nin es crea quan no hi ha abandonament ni invasió en la seva esfera experimental de vida. Per això, el primer entorn que rep l’infant ha d’acompanyar adequant-se i creant un clima segur per a la continuïtat de l’existència. L’infant necessita no ser ni envaït ni abandonat. En aquesta primera etapa de vida, s’ha de brindar un clima de protecció adequant-se al que el nadó necessita. Aquestes cures tindran la funció de ser els puntals de subjecció i creació psíquica del ‘jo’, per donar seguretat a la continuïtat d’existir.

La continuïtat de l’existència entranya el sistema de salut en què el nin creixerà i es desenvoluparà de manera integral. Per explicar què és el que altera la missió de la continuïtat de l’existència, hi ha un símil que podria veure’s clar, el de la pilota. Aquesta imatge és facilitadora per comprendre com repercuteixen les pressions i com es pot alterar la naturalesa pròpia d’aquest objecte. Per ser una pilota cal un aire intern, amb una capacitat ‘X’ i també necessita l’entorn, que haurà de ser responsable de no omplir-lo de més , ni aportar-li, tampoc, menys aire del que necessita, per poder cobrir totes les seves funcions i aconseguir els seus objectius. S’entén, idò, que la pilota no podria complir les seves funcions sense aquestes dues pressions. Traslladant aquesta analogia emprada (en la pressió que necessita una pilota, per ser pilota i no quedar deprimida sense aire o esclatar per excés) a l’esfera de vida d’un nadó, es veu amb claredat que si hi hagués un excés en la cura d’entorn o una absència l’infant es veuria amb la necessitat de reaccionar i trencaria la continuïtat que cal per SER.

El nadó ha d’estar ple de si mateix, reconèixer el seu ésser i viure l’experiència de sentir que existeix, vinculant-se de manera idònia amb els referents que li proporcionaran les pressions adequades.

Quan aquesta etapa s’ha pogut consolidar, podrà donar existència a altres realitats que no són la seva, podrà viure gradualment les petites frustracions de no coincidir amb el món extern, entenent les frustracions que la vida proporciona i que són necessàries per continuar SENT. Per poder anar projectant-se com a individu. Per això el clima saludable és aquell que s’adequa a les necessitats del nin i li va regalant el sistema per créixer més complet.

Tipus d’entorns que afectarien la construcció de la identitat

– Un entorn narcisista és aquell en el qual els referents es poden veure a si mateixos quan miren el seu fill. El fill respon a la projecció de qui el cuida, que vessa les seves necessitats en el nin, separant-se del seu existir.

“És la casa psíquica omplerta per la projecció narcisista de l´altre”.

– Un clima deprimit és aquell que ofereix cures físiques, absentant-se de les cures emocionals. La persona que estaria al càrrec del nin està absent de si mateixa, per la qual cosa no pot estar pendent del nin.

“És la casa psíquica buida, no hi ha ningú”.

– Un clima d’abandonament pot fluctuar entre l’excés de presència o l’absència de presència. Són formes invasives d’acompanyament que trenquen la continuïtat d’existir.

Formes de protecció per anar donant un lloc sa a aquestes maneres de vincular:

– Davant l’amenaça d’invasió, la defensa pren forma d’aïllament: tancar-se en un mateix, o arreplegar-se, encara que també pot construir una màscara social, oferint una visió que no necessita res de l’altre. Es marca, així, una distància de protecció.

– La defensa davant de l’abandonament: la reacció pot ser enganxar-se a l’altre, agafar-se, dependre’n emocionalment, per no sentir el buit d’existir. Cerca la simbiosi per esmorteir el dolor del buit.

Resulta bonic i gràfic utilitzar la metàfora de la casa (llar) i els climes atmosfèrics per descriure estats emocionals, utilitzant el baròmetre per mesurar quin tipus de clima general preval a la casa on es viu i quin tipus de clima s’estableix amb els vincles, amb els quals es cohabita. Com pot ser la relació amb ells.

Transitar per la varietat de climes ens dona riquesa i ens multiplica adquirint més força i més recursos per viatjar per la vida.

No podem coexistir en un sol clima emocional, encara que tinguem preferència per un, ni esperar que l’altre es dirigeixi en un de sol.

L’ambient climàtic d’una família es crea des de les forces i els patrons interns i també amb les forces externes. Els pares són els encarregats de brindar i gestionar el clima. Hi ha estudis realitzats en què s’ha observat que la sobreprotecció dels fills és considerada com a invasió i dona com a resultat la desprotecció, com s’havia explicat abans.

El clima favorable és aquell que no contamina, que acompanya el nin, oferint-li espai per experimentar la seva diversitat, ancorant el reconeixement de la seva veritable naturalesa. Explorar des de la companyia, poder deixar-lo a la recerca de la llibertat, quan ja s’està preparat per socialitzar, ampliant territori i climes de convivència positius.

stats