Senyores i senyors, els presento el vi per als canelons!

Carlos Esteva –pronunciat Carlus– el fundador i ànima del celler Can Ràfols dels Caus, una referència al món del vi, va morir aquest any, i l’enòleg del celler, David Mañas, diu que d’ell, sobretot, va aprendre a estimar la terra. “Vaig perdre el meu pare fa molts anys, i amb ell, després de 24 anys al celler, ens enteníem només amb la mirada. Encara no l’he pogut plorar”.

En David és un enòleg ple de talent i sensibilitat, que va arribar al celler l’any 94. “Crec en l’essència de les persones, en les energies”. Si després tenen un moment per escoltar la cançó que marida amb el vi d’avui –triada per ell– n’entendran l’esperit. Molta alegria, però també molta nostàlgia. Can Ràfols és el celler que fa els famosos, magnífics i agosarats Caus Lubis. Uns vinassos. El que avui els proposem, tenint en compte que, com se sol dir, són festes, és un tro, una joia.

El Pedradura només el fan quan se’n donen les condicions. Perquè se’n facin una idea: les últimes anyades al mercat són la 2011 i la 2016, entremig, no n’hi ha cap. Està fet amb un raïm que potser no coneixen: el Marcelan. Per explicar-ho, podem dir que és un encreuament entre el cabernet (la varietat reina de Bordeus, per simplificar) i la garnatxa (la varietat reina del Priorat i el Montsant, per simplificar, també). Així doncs, si tenim una ampolla de Marcelan a taula, avui, hi haurà la potència del cabernet i la finor de la garnatxa. Ens anirà perfectíssim per un menjar greixós. Capó, canelons, escudella...

S’han d’imaginar una persona gran, d’aquestes persones grans sense artificis, amb la pell treballada per la vida i el sol, amb arrugues de riures o de ganyotes, però que, quan parla, és tota amabilitat, gentilesa, educació. Una veu bonica, vellutada, en un cos rude. Així és el Pedradura. Un vi auster i salvatge. Un vi que busca l’extrem, però que troba l’equilibri. Sempre jugo a imaginar vins com a períodes arquitectònics. L’un em sembla gòtic, l’altre, barroc... Doncs el Pedradura, per a mi, seria el Modernisme. Molta, molta complexitat a l’estructura, però gran finor i alegria al final.

Sembla el planeta Mart

“Vaig estudiar a Espiells, que és on es feia quan jo vaig començar. Érem quatre gats i tots ben avinguts. El massís del Garraf era un món per explorar, i en Carlos Esteva, un dels pioners de portar varietats foranes. Merlot, Chenín... Actualment, a aquestes varietats els costa aposentar-se, pel canvi climàtic. El Carlos era un gran amant de Bordeus i de la Borgonya. Però estem fent vins d’aquí. La sort és el terroir. La salinitat del terroir”.

M’està parlant d’una finca de deu hectàrees, annexa a Can Ràfols dels Caus, que era dels pares de l’Assumpta Almirall, la dona d’en Carlos. La van començar a treballar cap al 2000 i, sense exagerar, sense exagerar gens, diré que sembla el planeta Mart. S’ha de tenir molta fe per decidir que allà es pot fer vi. Els grans de raïm de l’anyada que teniu a les mans, si el tastàveu, els trobaríeu molt “tànics”, però amb una gran subtilesa final.

“Està de moda dir que la vinya ha de patir, i que com més pateixi, millor serà el vi. No hi estic del tot d’acord. El raïm, que és un organisme viu, ha de poder dormir. Vull dir amb això que si tens dies molt càlids, però a les nits una mica de treva, una temperatura no tan extrema, la planta descansa. Perquè és exactament com una persona”. I ho diu aquest enòleg tan savi que, justament perquè n’és, diu que la seva filosofia és aprendre, aprendre, aprendre, pensar que no sap res. Com que és un vi especial per a aquests dies, brindo amb vostès. Que tinguin un bon Nadal, que el tió els hagi cagat vins catalans i que els destapin per Sant Esteve.