Com els divorcis conflictius afecten els nens

BarcelonaUna separació acostuma a suposar un terratrèmol familiar. L’afectació que tindrà en cada membre dependrà, però, de com s’haurà gestionat. A la curta o a la llarga, tothom s’acaba acostumant a la nova situació, però hi ha separacions que ho fan més complicat i que provoquen que els fills les pateixin especialment, sobretot si els pares els fan partícips de les seves divergències i els acaben situant enmig d’un camp de batalla.

“Qualsevol separació pot afectar els nens emocionalment, però si els fem un acompanyament podem prevenir que acabin tenint algun problema de salut mental. En línies generals, pràcticament el 75% dels nens s'acaben adaptant bé a la nova situació, però hi ha un 25% que acabaran tenint més problemes”, explica la doctora Connie Capdevila, vicepresidenta de la Secció d'Alternatives per a la Resolució de Conflictes del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). Segons Capdevila, els infants que viuen una separació conflictiva poden tenir problemes de conducta, irritabilitat, malsons i ansietat. També poden tenir problemes amb els estudis, per culpa de la incapacitat de concentrar-se, o mostrar-se hipervigilants en tot moment. “En el cas dels infants molt petits que encara no parlen, es notarà perquè ploren més o estan més aferrats a un progenitor. Els més grans, per la seva banda, tindran conductes més agressives amb els altres o contra ells mateixos, o es mostraran més apagats i tristos”.

Durant l’adolescència, aquests joves poden recórrer a mecanismes que, de manera conscient o inconscient, els serveixen per escapar o calmar el dolor que els produeix el que viuen sovint de manera traumàtica. Poden desenvolupar mals hàbits amb el menjar, el tabac, els porros, l'alcohol, els videojocs, l'autopressió per excel·lir... “Això ajuda a curt termini, però a llarg termini pot ser molt perjudicial per a la salut emocional i relacional, i poden desenvolupar trastorns”. Capdevila també apunta que el fet que s’arribi a aquestes situacions tan complicades es deu a la inexistència d’una cultura de la prevenció, ja que un divorci no es veu com un problema de salut pública i quan s’ajuda les famílies que es troben en aquest procés és quan ja estan molt malament. “Durant una jornada organitzada recentment pel COPC sobre els drets dels nens, nenes i adolescents en les separacions contencioses, la magistrada Raquel Alastruey –recorda Capdevila– posava el símil que una separació és com l'inici d'una pel·lícula, i que l'actuació que fan la família i tots els professionals que intervenen en aquest procés determinarà si es tractarà d'una pel·lícula de terror, una tragèdia, un drama o una pel·lícula que acaba bé”.

Apostar per la mediació

“El procediment judicial no és un sistema adequat per construir futurs possibles de les famílies separades, i arribar-hi és declarar la guerra”, diu Raquel Alastruey, magistrada de la secció número 12 de l'Audiència Provincial de Barcelona. A parer seu, no s’hauria d’admetre cap mena de demanda a tràmit si abans els pares no han anat a una mediació o no han intentat, d'alguna manera, asseure’s amb l'altre pensant en els fills. “Moltes vegades ens arriben famílies que no només no han anat a una mediació, sinó que cada vegada es creuen més el seu propi relat, que assenyala que el dolent és l’altre, fins que arriba un moment que no hi ha manera de canalitzar la situació adequadament”. En aquest sentit, també denuncia que els magistrats no tenen equips de mediadors ni coordinadors parentals dins del mateix tribunal, sinó que sempre s’ha de derivar les famílies a professionals externs. “Moltes vegades, el fet d’haver d’anar fora, fa que decideixin no anar-hi”.

Alastruey també recomana a les famílies que busquin tractament psicològic abans de començar un procés judicial i que deixin de creure que la solució és que aquest tractament només el rebin els fills. Assenyala que si no abaixen l’emocionalitat fins a un punt en què es pugui gestionar correctament, només aconseguiran un increment de la conflictivitat.

“Creiem que cal avançar en el disseny d'una política pública integral que fomenti la resolució alternativa de conflictes i incorpori la mediació i altres sistemes de manera transversal en els diferents àmbits d'actuació pública, en especial en l'àmbit d'infància i família, a fi de preservar els infants de la conflictivitat entre adults i posar els seus interessos en el centre de les decisions que els afectin”, diu Aida C. Rodríguez, adjunta per a la defensa dels drets de la infància i l'adolescència del Síndic de Greuges. Alhora, també assenyala que és imprescindible l’especialització dels professionals de tots els àmbits que intervenen en l'avaluació i l'abordatge de les situacions de violència per avançar cap a un enfocament que centri la mirada en els drets i les necessitats dels infants.

Escoltar els infants

A l’estat espanyol, en casos de separacions contencioses, els tribunals escolten els infants que tenen més de 12 anys –o a partir dels 10, segons quina sigui la problemàtica–. “El que passa és que moltes vegades t’adones que venen amb un discurs après. Ho descobreixes perquè n’hi ha que et diuen, per exemple, que no volen viure amb el seu pare però després t’adones que et transmeten informació contradictòria, com ara dir-te que el seu pare és el seu referent. És quan veus les contradiccions internes que tenen i de les quals els seus pares no són conscients”. Alastruey també critica que moltes vegades hi ha pares que demanen als tribunals que imposin els afectes que han de mostrar els seus fills. “Nosaltres no podem forçar una relació, sinó que podem ajudar a construir les bases perquè sigui agradable per al nen i saludable per a tota la família”.

En qualsevol cas, els nens tenen dret a ser estimats i cuidats pels dos progenitors, llevat que hi hagi alguna excepció que ho faci replantejar. El nen també té dret a estimar-los a tots dos, a pertànyer als dos llinatges i a relacionar-s'hi, recorda Capdevila. “Per això, també cal donar als fills una explicació consensuada de la situació i no, per exemple, relatar-los l’engany d’un per part de l’altre. Hi ha pares que diuen que ho fan per ser sincers amb els fills, però aquest excés de sinceritat també desprotegeix i acaba sent com un atac que els fa molt de mal”. Alastruey afegeix que, en aquests casos, s’acaben convertint en nens que creixen coixos d'afectivitat, seguretat i confiança. “Un infant que sempre sent dir que una persona que hauria de ser la seva figura referent és dolenta, de gran serà una persona desconfiada perquè serà emocionalment dependent. La manera com construïm el creixement dels fills quan són petits determinarà molt com seran d’adults”.