Sergi Pàmies: "La capacitat d'influència sobre els meus fills ja és nul·la"

BarcelonaFa 25 anys l'escriptor Sergi Pàmies (París, 1960) va dinamitar el debat sobre la inexistència d'una gran novel·la barcelonina publicant un llibre de contes que va batejar, justament, amb el títol de La gran novel·la sobre Barcelona. "Cada cert temps apareixia algun pròcer lamentant-se d'aquesta absència. El meu sabotatge ha funcionat, perquè sempre que, des de llavors, s'ha buscat aquesta gran novel·la se cita allò que vaig fer jo", diu ara Pàmies, amb el volum reeditat a Quaderns Crema: conté un pròleg minuciós de Jordi Puntí i un epíleg de l'autor.

Aquest llibre el vas escriure entre el 1995 i el 1997. Acabaves de ser pare.

— Un fill és una bomba atòmica, i nosaltres vam tenir bessons. Em van canviar descaradament. No només com a persona i com a escriptor, també com a periodista: vaig haver de deixar de ser cronista d'exteriors i passar a escriure sobre interiors, per això em vaig acabar especialitzant en futbol, tele i cultura.

La literatura va passar a ser una ocupació que descrius com a "clandestina".

— Fins llavors dedicava unes hores fixes al dia a la ficció. Des del naixement dels fills ja no tenia temps, entre les hores que els dedicava a ells i a la feina. Vaig funcionar així, clandestinament, durant molts anys. Escrivia per necessitat. Sempre acabava trobant un forat. I em va funcionar, perquè així van néixer llibres com Si menges una llimona sense fer ganyotes [2006] o La bicicleta estàtica [2010].

Venies de Sentimental (1995). Va ser la tercera i, de moment, última novel·la que has escrit.

— Abans de L'art de portar gavardina [2018] en vaig escriure una altra però no em va agradar gens el resultat i no la vaig publicar. Em va donar energia per fer els contes de després. Durant anys vaig tenir prejudicis amb les novel·les, però fa temps que els vaig superar. Si ara tingués Tinder hi posaria: "Busco novel·la de seixanta anys que ja tingui un ritme de vida".

Continues escrivint contes.

— Sí. No estic coneixent cap novel·la, diria, per fer servir una expressió que es fa servir molt ara i que em sorprèn. Soc un animal de gestació lenta. Potser publicaré un llibre nou el 2023 o el 2024. Tinc un conte on explico un viatge que vaig fer amb Manuel Vázquez Montalbán al Saló del Llibre del Quebec a principis dels 90, en tinc també alguns on apareix la pandèmia de teló de fons. I força contes sobre fills adults.

Els teus ja tenen 26 anys.

— Finalment, la capacitat d'influència sobre els meus fills ja és nul·la. Tot el que m'aporten ja no és cosa meva, sinó d'ells. És fenomenal.

Poc abans de publicar La gran novel·la sobre Barcelona havies traduït per primera vegada Amélie Nothomb al castellà.

— El primer que em va avisar que havia de llegir Nothomb va ser Jordi Puntí a través de Quim Monzó. Higiene del asesino va sortir a Circe el 1996. L'editora era, llavors, la meva dona. I el llibre va sortir signat amb el nom de Sergio López.

Has acabat traduint més de 20 novel·les de Nothomb.

— Soc una persona de rutines i fidelitats. Fins i tot a l'època que feia el golfo marxava a les tres del bar perquè l'endemà havia de treballar. Mai no he estat un caos.

Creus que t'han jugat a favor, la rutina i la fidelitat?

— Mentre les coses m'han anat bé he viscut amb una barreja de prudència i covardia. No necessito grans canvis. Els meus personatges també són apocats i grisos, a vegades no tenen nom o es qüestionen la identitat. Tenen una autoestima baixa.

L'escriptora del conte Deu paràgrafs es vol treure de sobre l'etiqueta de "taxidermista de la depressió". T'ha passat el mateix?

— La meva autoestima baixa ha estat autoconscient. Ha estat la manera que he trobat d'estalviar-me el psicòleg. M'he fet jo mateix el diagnòstic. La feina m'ha permès portar aquesta doble vida, i a més l'he cultivat: haver crescut en una família on havien passat tantes coses em va portar a desitjar que a nosaltres, si podia ser, no ens passés res. He procurat que els fills tinguessin una vida molt normal. I he pogut comprovar que és una estratègia que tampoc funciona.

Els teus personatges busquen sovint la rutina.

— Fugen de l'aventura com a gran motor de l'escriptura.

Els escenaris i els conflictes tampoc són espectaculars.

— Ho faig a consciència. Tinc el costum de triar ítems que són, aparentment, no literaris. Això m'ha agradat fer-ho des del principi.

Com un dels teus personatges, anaves a l'Oficina d'Objectes Perduts, però tu hi trobaves contes.

— Exacte. Jo soc un d'aquells que van pels carrers amb el carro i que aprofiten el que els altres desestimen. Agafo el que els grans escriptors rebutgen.

La gran novel·la sobre Barcelona transcorre a la ciutat que acabava de passar els Jocs Olímpics.

— La frontera dels Jocs Olímpics no va ser exactament fidel a la realitat. Els anys d'esplendor i de canvi de model van ser, sobretot, del 1976 al 1989. Hi va haver una gran explosió de locals, noves maneres de sortir i una nova convivència amb les drogues. Als jocs s'hi va arribar una mica flàccids. El que va venir després va ser una altra cosa: la cultura de clubs, l'electrònica, el Nitsa... El llibre que ho explica millor és Sideral, d'Héctor Castells.

Això ja no ho devies viure.

— No, perquè acabava de ser pare. Ocasionalment m'hi podia escapar, però més com a espectador.

I ara quina vida portes?

— Vida de senyor gran que no es queda al sofà. La meva Barcelona és diürna i de barri. També agafo molt el transport públic. Tinc necessitat de moure'm, d'anar a algun lloc i caminar. Faig molta vida cultural, vaig al cinema, a la biblioteca i a llibreries. Conec alguns bars on hi fan els partits de la Premier League o de rugbi. A vegades també hi vaig.

Hi vas sol o amb amics?

— Sempre sol.

Estàs connectat amb tu mateix tota l'estona.

— Sí. No sé si això és bo o dolent. Per la feina que faig he d'estar molt al dia dels esports, de la política i dels llibres. La ràdio em manté connectat al món. La vida de senyor gran em conserva la curiositat.

Hi ha algun llibre que t'hagi interessat últimament?

— Hi ha llibres que o bé per l'estil o per la manera de tractar el tema em resulten inspiradors. Els deixo en una prestatgeria durant una temporada. Alguns que hi tinc ara són Inquiets, de Linn Ullmann; la trilogia autobiogràfica de Deborah Levy; Leer y dormir, de Gonzalo Maier, i Nusos, de Gunnhild Oyehaug.