Sílvia Soler: "El brindis és un gest d'estima i d'identitat del territori"
Periodista i escriptora
Sovint hi ha hagut el mantra alimentat per la literatura que els escriptors i el vi són un bon binomi. De fet, n'hi ha que han dedicat poemes i pàgines per parlar del vi, com Victor Hugo a Le vrai dans le vin o Charles Baudelaire a Les fleurs du mal. Atu també et funciona aquesta combinació?
— Per a mi el vi està molt lligat a la cosa social. Crea un entorn. M'agrada el ritual de brindar, el fet que sovint es porta com a regal en una trobada o que pot ser una eina per acabar explicant el territori. Tot el que envolta el vi m'encanta a l'hora d'escriure. Com que a les meves novel·les tenen molta importància les coses socials en el sentit de compartir, el vi hi surt molt. Ara bé, com a ritual per escriure no, eh!, per escriure com a molt prenc cafè.
Creus que és un fet casual la presència del vi en diferents episodis dels teus llibres o bé hi ha una voluntat premeditada de fer-lo aparèixer?
— Potser no ho faig amb plena consciència, simplement m'hi porta. Les meves novel·les són molt costumistes, molt arrelades al territori on passen i, per tant, en la nostra cultura seria inimaginable una celebració familiar sense vi o sense cava; també el brindis és un gest d'estima i d'identitat del territori. Per tant, i tant! Per a mi és un element cultural important. Per exemple, arran del llibre L'estiu que comença em va escriure gent de tot el país dient que amb aquell sopar en un jardí, amb la magnòlia i el vi, s'hi van sentir molt identificats, és una cosa que ens uneix.
Recordes algun fragment en especial?
— Te'n podria dir molts! Però sí que diré que quan el Carles Xuriguera va llegir El fibló em va renyar perquè havia estat poc específica. Em va dir que el vi era una excusa perfecta per explicar l'entorn, més enllà d'explicar que els personatges bevien vi blanc. Però esclar, ell m'ho diu com a viticultor que està en el seu àmbit, com a escriptora no sé si podria aprofundir tant.
Al llarg de l'entrevista no has dissociat en cap moment el vi de les trobades socials, no t'imagines gaudir del vi en solitud?
— Quan estic sola no bec mai vi. Però sí que, excepcionalment, amb el meu home fem una copeta, per exemple algun vespre abans de sopar. En general és molt més habitual quan sortim amb gent, per mi és l'ambient que es crea amb el vi. En el cas dels àpats a fora de casa, ara sempre bec vi i aprofito per conèixer-ne nous, però m'adono que acabo tornant sempre als mateixos.
Què acostuma a haver-hi a la teva copa?
— El que segur que no hi ha és cava, perquè no m'agrada, ho sento. Tampoc els vins dolços. Però, entre vins blancs, negres i rosats, segurament em quedaria amb els blancs. Amb el vi negre em passa una cosa i és que no m'agrada que no estigui fred. Jo tinc costum de beure les begudes fredes, i el blanc i el rosat en aquest aspecte van perfecte. Ara bé, últimament detecto que si bec vi blanc a la nit, l'endemà tinc mal de cap. Vaig buscar-ho i realment veig que hi ha gent que li passa, per això és important que el vi sigui ecològic, també diuen que les propietats del rosat no afavoreixen tant aquestes migranyes, per això ara estic començant a entrar en el món dels rosats.
En destacaries algun?
— Sí, els de pell de ceba, que són d'un rosat tan claret. Un que m'encanta és l'Ullones, del Celler Oliveda. Dels blancs diria el Caralluna del celler de Mas Patiràs, del meu amic Carles Xuriguera, tots dos, evidentment, de DO Empordà perquè la meva família és de Figueres. Però de les denominacions d'origen la que he tastat més i que més estima li tinc per raons personals i sentimentals és la dels vins d'Alella, perquè jo visc a Badalona des de fa molts anys. A més, últimament hi ha cellers que volen recuperar la forta tradició que hi havia a la zona, com la varietat de ceps de la pansa blanca. Estan fent les coses molt bé.
Si et dic que t'imaginis un moment especial, d'un lloc o un record, amb una copa a la mà, què et ve al cap?
— Claríssim. Des que érem molt petits que pugem tota la família a la Garrotxa, entre el volcà de Santa Margarida i la Fageda, i ara ja hi anem amb els fills i, en el cas de la meva germana, amb les netes! Estem en uns apartaments adossats que donen a un jardí i amb les 5 o 6 famílies de l'edifici som gairebé com família. Quan a l'estiu s'acosta l'hora de la posta, fem el que en diem "un brindis al sol". Bàsicament, sortim al jardí, que hi toca una llum molt especial, i preparem un petit aperitiu on cadascú treu el seu vi per brindar plegats i celebrar el dia que s'acaba i la sort que tenim d'encara estar junts, perquè amb el pas del temps sempre acaben faltant persones.