Sílvia Soler: com deixar casa teva per amor
'Estimada Gris' transporta al lector als paisatges del gran Salvador Dalí
Estimada Gris Sílvia Soler
- Univers
- 224 pàgs.
- 20 euros
Un any després de L’alegria de viure, l’escriptora Sílvia Soler (Figueres, 1961) publica Estimada Gris (Univers), una novel·la que transporta el lector als paisatges del gran Salvador Dalí. Acomiadada de l’arxiu històric on treballava, acabada de divorciar i amb la mort del pare encara recent, la Griselda (Gris) viu immersa en una tristesa fonda i permanent. Fa temps que una idea li ronda pel cap: marxar ben lluny de Puebla (un territori que l’autora recrea amb excel·lència), i tornar a la terra dels seus avantpassats, aquella Catalunya remota de què tant li havia parlat l’avi Antoni quan era petita. En un viatge invers al que havia fet el seu avi en arribar a Mèxic l’any 1939, com a exiliat d’un país en guerra, la Gris viatja a Catalunya, on descobrirà paisatges, olors i una família que no sabia que tenia. Sílvia Soler, creadora de mons, construeix al detall les dues nissagues familiars de la Gris, la catalana i la mexicana, i ho fa destacant els contrastos culturals i antropològics de cada banda de l’oceà. D’ambdues tradicions Soler en remarca amb tot detall la gastronomia i els costums.
La novel·la, narrada en primera persona per boca de la historiadora Gris, comença quan aquesta s’assabenta que corre la llegenda que diu que la seva família té un xal de seda amb roses pintades per Salvador Dalí abans de la Guerra Civil. Aquesta descoberta, juntament amb les immenses ganes de marxar, fan que la Gris pensi en Catalunya com a destí idoni per a la seva situació. "He de reconèixer que vaig arribar a l’adolescència sense haver-hi pensat gaire: Catalunya era una mena de país imaginari –com els regnes dels contes infantils, com l’Atlàntida o com el País de Mai Més de Peter Pan–, del qual només havia sentit a parlar escadusserament a casa dels avis", diu.
La Gris, de sempre, ha associat el caràcter dels catalans amb el tarannà reservat i melancòlic de l’avi Antoni, "un home desencaixat". La protagonista marxa de Puebla sense bitllet de tornada, amb una maleta plena de productes mexicans i una adreça escrita al mòbil: Joan Antoni Romeu, passeig Nou, 8, Figueres. Des de fa uns anys, la Gris sent que el desconeixement dels seus orígens catalans era un forat que la feia sentir incompleta i té molt clar que conèixer Catalunya i estimar-la no la farà menys mexicana. Després d’uns dies instal·lada en un hotel de Barcelona, una ciutat impersonal que li sembla poc neta, amb excés de turistes i on costa sentir parlar català –"els llocs mai no són com els hem imaginat"–, la Gris enfila cap a Figueres a conèixer el cosí germà del seu pare. La primera impressió és bona; a la Gris li fa l’efecte que tot gira al voltant del Teatre Museu Dalí.
Amb una estructura clàssica en tres parts que intercalen narració en present, cartes entre la Gris i la seva germana Adriana en les quals es posen al dia i petites escenes que remeten a esdeveniments més o menys llunyans en el temps, inserides en el text a manera d’apèndixs com en els llibres medievals i amb l’objectiu d’arrodonir la història (d’aquestes potser se’n fa un abús i no tenen una relació directa amb l’evolució de la trama), Estimada Gris és la història d’una recerca –el xal pintat per Dal– i d’una reconstrucció prou magrejada per la literatura catalana –l’exili de l’avi de la protagonista–, narrada en primera persona, en un format confessional semblant al del dietari. Molt ben documentada, Sílvia Soler ha escrit la memòria de Mèxic i de Catalunya en una novel·la que tracta temes com la memòria, la gelosia o el masclisme.