Sílvia Soler: "El primer que va posar escamarlans i pollastre en un plat estava com una cabra"

BarcelonaLa nova novel·la de Sílvia Soler (Figueres, 1961), Estimada Gris (Univers), es mira Catalunya des de la perspectiva d'una dona mexicana a la recerca dels seus orígens catalans.

Catalunya és una terra llegendària per a la protagonista, que va descobrint a través de les tradicions, les expressions i els referents. Com t'ho has fet per reflectir, tu que ets d'aquí, aquesta mirada estranya?

— Era el repte de la novel·la. No només soc d'aquí, sinó que he viscut tota la vida aquí. M'he intentat posar en la pell de la Gris.

Mengem escamarlans amb pollastre i diem: "Bon vent i barca nova!" El lector s'adona de les nostres peculiaritats.

— Em vaig fer una llista de coses que tenim tan assumides o tan normalitzades, que no ens criden l'atenció i que a una persona de fora li podrien cridar l'atenció. El mar i muntanya és un exemple fantàstic perquè revela molt del país. Som un país de mar i muntanya.

Geogràficament?

— Sí. I espero que el mar i muntanya vulgui dir també que ens agrada la barreja i la diversitat i que som arriscats en la creativitat perquè, efectivament, el primer que va posar escamarlans i pollastre en un plat estava com una cabra. I ja que la novel·la parla de Dalí, ell sempre deia que el plat que més li agradava era la llagosta amb xocolata. Són ganes de demostrar transgressió i originalitat.

Catalunya, terra transgressora?

— Catalunya i especialment l'Empordà. No vull col·laborar en el mite, però és que és veritat que hi ha un punt d'estar tocat de l'ala. Només si et deixes arrossegar per una mica de rauxa pots aconseguir coses més creatives que no si ets de la banda del seny.

Quina expressió t'agrada més?

— Al final hi vaig afegir una expressió que no és catalana, sinó mallorquina, que a casa meva deien molt els meus pares perquè tenien uns amics mallorquins, que és estiguera. Aquesta habitació fa estiguera. Després he descobert que no només es fa l'estiguera, també fa nadera [ganes de nedar] o llegiguera [ganes de llegir]. Ho trobo fantàstic. Em fa tant de mal que desapareguin tantes expressions i frases fetes, que sempre que puc intento fer-les servir.

La Gris està tocada per la rauxa?

— Té aquesta curiositat imprescindible per anar una mica més enllà i això és el que la seva germana no només no té, sinó que tampoc no entén. Hi ha molta gent així. Les ganes de conèixer de la Gris em permetien reflexionar molt sobre el tema de les arrels i la identitat, que a mi m'obsessiona des de ben petita. Tot i que en un pla molt diferent i molt reduït, no sé bé d'on soc, perquè vaig néixer a Figueres, fa molts anys que visc a Badalona i estiuejo a la Garrotxa. Els meus pares són figuerencs i sempre han tingut una sensació d'exili que ens han contagiat.

La Gris fa el viatge de l'exili del seu avi al revés. La mou, entre altres coses, l'amor, i les històries d'amor són fonamentals al llarg del llibre.

— La tercera pota de la novel·la seria les infinites maneres d'estimar.

Parles d'homosexualitat, parles de resignació, parles d'estima i de sexe sense enamorament. Què t'interessa d'aquestes diverses maneres d'estimar?

— M'interessa la pura constatació que hi ha moltes maneres d'estimar. L'edat m'ha fet entendre que cadascú ho viu a la seva manera, com vol i com pot. Hi ha mil fórmules, la fórmula que funciona per a una no funciona per a una altra. Pertanyo a una generació que ens havien explicat que només n'hi havia una, de manera. Hem fet tot un procés de desconstrucció. No es tracta de defensar cap tesi, es tracta d'explicar que hi ha moltes fórmules i que totes són igual de comprensibles. Ho tinc claríssim, que no hi ha regles.

La Gris pren com a símbol de la recerca dels orígens un objecte: un xal pintat per un Dalí nen que va existir de veritat.

— La meva àvia materna era veïna dels pares de Dalí. Quan el Dalí era petit, la senyora Dalí li va comprar un xal blanc a la meva àvia i va fer pintar a Dalí unes roses. Quan va esclatar la guerra, els meus avis se'n van anar i quan van tornar a Figueres, la casa estava destrossada i mai més en van saber res, del xal. A casa meva ha estat una llegenda familiar. Parteixo d'una anècdota real, però l'acabo deformant.

Potser el trobes a partir del llibre.

— Dono per descomptat que no existeix.

La Gris manté una relació epistolar amb la germana i cadascuna és a una banda de l'Atlàntic, no només literalment. Hi ha gelosia.

— Entenc molt bé l'Adriana. Aquesta germana simplement no sent la crida de la memòria i em sembla fantàstic. Ella ha passat un càncer i la Gris és la que li ha fet el suport i ella té la sensació que sense la Gris al costat no se'n sortirà.

Tu ets més l'Adriana que la Gris?

— No ho sé, segurament són dues cares de la mateixa moneda. Però, sobretot, trobo que hi ha moltes Adrianes a la vida i que són igual de respectables. Jo, per exemple, amb els meus germans tinc una relació excel·lent i recordo haver estat gelosa de petita. En canvi, hem fet compatible això amb tenir una relació fantàstica. A mi les relacions entre germans sempre m'han interessat moltíssim. I aquí m'ha ajudat molt a equilibrar la història.

— style> #bookshop478 { width: 1px; min-width: 100%; }