Sinéad O’Connor: “Ser una estrella del pop és gairebé com ser en una presó”

Sinéad O’Connor està sola, com li agrada estar. Ha suportat la pandèmia en un petit poble situat al cim d’una muntanya irlandesa, mirant programes d’assassinats, comprant quincalla en línia i mirant les notícies nord-americanes a la CNN. Parlem una tarda ennuvolada, porta un hijab blau marí al seu cap afaitat i té una cigarreta permanentment instal·lada entre els dits. Quan s’inclina damunt de l’iPad dins del seu hivernacle de vidre sembla estar abstreta hermèticament en el seu petit món interior.

“Soc afortunada -diu-, perquè disfruto de la meva pròpia companyia”.

Casa seva està decorada amb colors brillants i saturats que ressalten contra el monòton teló de fons del cel irlandès. Té roses a les finestres i la deessa hindú Durga estén els seus vuit braços sobre una manta en un acollidor sofà de color cirera. Quan O’Connor, de 54 anys, m’hi fa un petit recorregut amb l’iPad durant la nostra entrevista en línia sembla que el lloc es desdobli: les roses són flors falses que havia comprat a Amazon, i les dues cadires precioses de vellut que es veuen no estan fetes per seure-hi.

“Vaig comprar cadires incòmodes deliberadament, perquè no m’agrada que la gent es quedi gaire temps -assegura-. M’agrada estar sola”. Però això ho diu amb un riure tan murri que sona gairebé com una invitació.

Tot i que lluita contra això, O’Connor és irresistible. Exsuda una tendra familiaritat gràcies al seu somriure de querubí, la seva loquacitat i el fet que té un dels caps més icònics de la cultura pop. A principis dels noranta, O’Connor es va fer tan famosa que les dimensions del seu crani semblaven gravades a la consciència pública. Si recordes dues coses sobre ella segur que és que va saltar a la fama amb aquell llarg primer pla al vídeo de la seva versió de Nothing compares 2 U i, després, que va mirar fixament a una càmera del programa Saturday Night Live (SNL ) i va estripar una foto del papa Joan Pau II, un fet que va acabar amb la seva carrera.

Però O’Connor no ho veu d’aquesta manera. De fet, sent tot el contrari. Acaba d’escriure Rememberings, un llibre de memòries que reformula la història des de la seva perspectiva, que es publica en anglès el dia 1 de juny. “Sento que haver tingut un número u va descarrilar la meva carrera, i trencar la foto em va tornar al camí correcte”, escriu.

“Els mitjans em feien passar per boja”

O’Connor es veia com una punk que cantava cançons de protesta. Quan va ascendir al cim de les llistes d’èxits estava atrapada. “Els mitjans em feien passar per boja perquè no actuava com se suposava que havia d’actuar una estrella del pop”, em diu. “Em sembla que ser una estrella del pop és gairebé com ser en una presó. Has de ser una bona noia”. I això sí que no ho és.

Boig és una paraula que fa una feina cultural bruta. És una manera de referir-se a les malalties mentals, sí. Però també és una etiqueta perillosa que té poc a veure amb com funciona el cervell d’una persona i molt a veure amb la manera com és percebuda culturalment. Dir-li boig a algú és la millor tècnica per silenciar-la. Li roba a aquesta persona la seva pròpia subjectivitat.

Quan O’Connor va aparèixer a SNL, l’octubre del 1992, ja havia estat titllada de boja perquè havia boicotejat els premis Grammy, en els quals havia de guanyar el guardó al disc de l’any (només van reconèixer els “guanys materials”, assegura), i per haver-se negat a posar The star-spangled banner [l’himne nacional dels Estats Units] abans dels seus concerts (perquè els himnes nacionals “no tenen res a veure amb la música en general”). Però l’any 1992 la seva reputació va quedar en entredit.

“No em penedeixo d’haver-ho fet. Va ser brillant”, diu sobre la seva protesta contra els abusos a l’Església catòlica. “Però va ser molt traumàtic -afegeix-. Era com declarar que s’havia obert la temporada per tractar-me com una puta boja”.

Poc després del programa, O’Connor va aparèixer en un concert homenatge a Bob Dylan i quan el públic la va escridassar es va quedar tan desconcertada que al principi va creure que es reien de com anava vestida. L’actor Joe Pesci va amenaçar de pegar-li pel seu monòleg i més tard Madonna es va burlar d’ella d’una manera condescendent, arrufant el nas i trencant una fotografia de Joey Buttafuoco, un delinqüent sexual i estrella de la premsa sensacionalista. O’Connor va ser condemnada per la Lliga Antidifamació i un grup anomenat Coalició Nacional d’Organitzacions Ètniques va llogar una màquina piconadora per destruir centenars dels seus àlbums a la seu de la seva companyia discogràfica. The Washington Times la va qualificar com “el rostre de l’odi pur” i Frank Sinatra en va dir que era “una paia estúpida”.

Revisar vells escàndols

Ara les memòries d’O’Connor arriben en un moment en el qual la cultura sembla ansiosa per revisar aquests vells escàndols. El comentari principal d’un dels vídeos de YouTube sobre l’episodi de Behind the music és: “¿Ja podem dir que ella tenia raó?” Pocs nàufrags culturals han estat més reivindicats amb el pas del temps: l’abús sexual infantil, i l’encobriment que se n’ha fet a dins de l’Església catòlica, ja no és un secret del domini públic. Joan Pau II finalment va reconèixer el paper de l’Església el 2001, gairebé una dècada després de l’acte de desafiament d’O’Connor.

Però en la reacció exagerada contra O’Connor no només es tractava de si tenia raó o no, es tractava del tipus de provocacions que acceptem de les dones en la música. “No perquè fos famosa ni res, sinó perquè era un ésser humà, tenia dret a aixecar la mà i dir el que sentia”, diu O’Connor. Alguns artistes són hàbils per causar impacte d’una manera dissenyada per vendre més discos, i altres per moderar la seva fúria política a través de música agradable, però “la Sinéad no és del tipus temperamental”, diu el seu amic Bob Geldof, músic i activista: “En això ella és en gran manera una dona molt irlandesa”.

Per entendre per què O’Connor considera que haver estat inclosa a la llista negra cultural va ser alliberador cal comprendre fins a quin punt ella va ser profundament malinterpretada al llarg de la seva carrera.

Encara era una adolescent que començava a treballar en el seu primer disc, The lion and the cobra, quan un executiu la va convidar a dinar i li va demanar que es vestís més femenina i es deixés créixer els cabells, que ella portava gairebé rapats. Així que ella va anar al barber i se’ls va afaitar del tot. “Semblava una extraterrestre”, escriu al llibre, i afirma que era una via d’escapament per no semblar una dona humana. Quan O’Connor es va quedar embarassada enmig de la gravació, l’executiu va trucar a un metge i va provar d’obligar-la a avortar, però ella s’hi va negar. El seu primer fill, Jake, va néixer just abans que arribés l’àlbum.

Més tard, quan Nothing compares 2 U la va convertir en una estrella, O’Connor va dir que l’autor de la cançó, Prince, li causava terror. Es va comprometre a revelar-ne els detalls més endavant: “Quan sigui una velleta i escrigui el meu llibre”, va dir. I ara que ho ha fet escriu que Prince la va convocar a la seva macabra mansió de Hollywood, la va renyar per haver jurat en entrevistes, va cridar el seu majordom perquè li servís sopa tot i que ella la va declinar repetidament, i li va proposar fer una baralla de coixins, només perquè volia pegar-li amb alguna cosa dura que ell havia fet lliscar dins la coixinera. Quan ella es va escapar corrent enmig de la nit, escriu, Prince la va perseguir amb el cotxe per la carretera.

Prince és el tipus d’artista que és aclamat com un boig en el bon sentit, com quan dius “has d’estar boig per ser músic -diu O’Connor-, però hi ha una diferència entre estar boig i ser un abusador violent de dones”. Tot i així, que la seva cançó més coneguda fos escrita per aquesta persona no la pertorba gens. “Pel que fa a mi, és la meva cançó”, diu O’Connor.

El testimoni d’una vida difícil

La declaració de la cantant al programa SNL era més personal del que la majoria sabia. Al llibre detalla com la seva mare va abusar físicament d’ella durant la seva infància. “A la guarderia vaig guanyar un premi perquè podia arrupir-me com una pilota, però la meva professora mai va saber per què ho podia fer tan bé”, escriu. Hi ha una raó. Al vídeo Nothing compares 2 U comença a plorar quan arriba a la línia sobre les flors de la seva mare. O’Connor tenia 18 anys quan va morir, i aquell dia va agafar l’única fotografia que hi havia a la paret de l’habitació de la seva mare: la imatge del Papa. Va guardar-la curosament, esperant el moment adequat per destruir-la.

“L’abús infantil és una crisi d’identitat i la fama és una crisi d’identitat, així que vaig passar directament d’una crisi d’identitat a una altra”, diu. I quan va provar de cridar l’atenció sobre l’abús infantil a través de la seva fama, va ser menyspreada. “La gent podria dir que va ser dèbil -diu Geldof-. I no, no, no. Molta gent s’hauria enfonsat sota el pes de ser Sinéad O’Connor”.

En canvi, ella es va sentir alliberada. “Podia ser jo. Fer el que estimo. Ser imperfecta. Fins i tot enfadar-me”, escriu al llibre. “No soc una estrella del pop. Només soc una ànima atribolada que necessita cridar davant d’un micròfon de tant en tant”, diu. Considera que les violentes reaccions en contra seva la van allunyar de la vida equivocada del pop convencional, i la van obligar a guanyar-se la vida en directe, on se sent més còmoda com a artista.

Rememberings és el testimoni d’una vida difícil, però també és deliciosament divertit, començant pel títol. “Com ja he dit, no puc recordar gaires detalls perquè estava constantment drogada”, escriu. Està plena d’històries encantadores de l’apogeu de la seva fama. Ella refusa l’afirmació del cantant de Red Hot Chili Peppers, Anthony Kiedis, que assegura que van tenir alguna cosa (“Només a la seva ment”, li respon ella), però confirma que va tenir una aventura amb Peter Gabriel.

Però el llibre no és una reivindicació ordenada i alegre. Aquests moments de revisió cultural són com la concessió d’un premi de consolació, ja que les conseqüències de les controvèrsies del passat mai podran revertir-se. Mentrestant, la mateixa dinàmica es repeteix una vegada i una altra. En els últims anys la salut mental d’O’Connor s’ha convertit en un motiu temàtic de la indústria de la teràpia i l’entreteniment que lideren persones com el Dr. Drew i el Dr. Phil, que prosperen interpretant la malaltia com un drama i convertint el dolor en un espectacle.

O’Connor ha vist un reflex de si mateixa en dones més joves com Amy Winehouse i Britney Spears. “El que li van fer a Britney Spears va ser repugnant -diu-. Si et trobessis amb un estrany al carrer plorant l’abraçaries, no començaries a fer-li fotos, oi?” O’Connor no perd de vista que la nit en què Spears va ser categoritzada rotundament com a boja es va rapar els cabells. “Per què deien que està boja per haver-se rapat els cabells? Jo no ho estic”.

O’Connor encara es rapa els cabells, ho fa ella mateixa cada deu dies, aproximadament. “Simplement no em sento jo mateixa quan tinc cabells”, diu. Ara generalment porta un hijab. Es va convertir a l’islam fa diversos anys i va començar a dir-se Shuhada Sadaqat, tot i que encara respon quan li diuen O’Connor. Va escriure la primera part de les seves memòries el 2015, però després de sotmetre’s a una histerectomia i de patir “un col·lapse total”, com diu al llibre, li va costar temps tornar a dedicar-se al projecte.

“Van ser deu anys molt solitaris”

Va passar sis anys entrant i sortint de centres de salut mental (el llibre està parcialment dedicat al personal i als pacients de l’Hospital Universitari St. Patrick’s) i ara assegura que té una mica clar com funciona la seva ment: principalment sap que pateix un trastorn d’estrès posttraumàtic i complex i un trastorn límit de la personalitat. La seva dificultat per recordar el que va passar després de SNL també és producte d’un trauma. “Van ser deu anys molt solitaris”, diu O’Connor. “Realment confio en el subconscient -afegeix-. Si no vol que recordis alguna cosa és perquè deu tenir una molt bona raó”.

O’Connor mai va entendre per quin motiu la gent se sentia tan atreta per la seva música. Però fa uns anys s’estava preparant per sortir de gira, després d’un llarg descans, i “no podia recordar la maleïda lletra de cap de les cançons”, diu. Per primera vegada va navegar per internet a la recerca de versions antigues de les cançons de la seva carrera. “Pensava, oh déu meu, això és realment bo. Aquesta soc jo! Ai, déu meu!”, diu.

Fa un parell d’anys el productor irlandès David Holmes se li va acostar, enlluernat, en un esdeveniment i li va preguntar si faria un disc amb ell sobre la curació. “És una persona increïble i no se l’hauria de jutjar”, em diu Holmes. “El que fa no ho fa per fer mal a ningú. És simplement la Sinéad, i sempre demostra els seus sentiments”. El seu àlbum de set cançons No veteran dies alone sortirà a la venda a finals d’any.

El so eteri d’O’Connor ha adquirit un rerefons atractiu i cru. Quan canta a la cançó principal “There are two mes, the one that you see / and the real me, who I’m not supposed to be”, el seu magnetisme és innegable. Com diu Holmes: “Té aquella veu, és com una amiga”.

Una ànima generosa

Els seus amics la descriuen com una persona carinyosa per naturalesa. “És una ànima generosa -em diu el cantant de The Pogues, Shane MacGowan, per correu electrònic-. Ella em va cuidar quan realment ho necessitava”. Kara Hanahoe, una vella amiga, afegeix: “Acabo de descobrir que es pot confiar en ella, i crec que això és el més important”.

O’Connor és una escriptora de correus electrònics dedicada: mentre escrivia aquesta entrevista em va enviar missatges signats com a Sinéad/Shuhada i puntuats amb emojis amb ulleres de sol i flors de cirerer. Però el seu complicat estrès posttraumàtic ha derivat en agorafòbia, i les circumstàncies de la seva vida no sempre li han permès tenir persones a prop. Geldof coneix alguns dels que van ser amics seus i que ja no hi parlen. Tot i que ell no n’és un. “Ella pot dir el que vulgui sobre mi i la meva dona -diu-. Perquè és ella”.

O’Connor és feliç quan està sola, al seu jardí, amb les seves cigarretes Mayfair, el seu iPad i el seu “nòvio imaginari”, Taye Diggs, que li fa companyia a través dels episodis de la sèrie Asesinato en primer grado. “No he tingut gaire èxit en ser nòvia o dona. Soc una mica difícil, siguem sincers”, reconeix. Però fa uns mesos, quan es va traslladar a una cabana meravellosament remota, va descobrir que altres dones solteres vivien a prop. Aviat una d’elles es va presentar per oferir-li pa i pastissets, i es va trobar amb un grup d’amigues per primera vegada des que era adolescent. “Coneixem tots els nostres secrets”, diu.

El problema de publicar les seves memòries és que això l’ha obligat a reviure el passat, i aquest fet pot ser una experiència traumàtica, fins i tot si provoca una venjança cultural. “A la muntanya, com jo l’anomeno, ningú pot oblidar-se de Sinéad O’Connor”, diu. Un cop al poble a ningú li importa: “I això és fantàstic per a mi. És meravellós tenir amics”.