Sis jubilacions, sis mons

BarcelonaA la porta hi ha un petit rètol plastificat: "Senyora Victoria". És com el de les bústies d'una escala, però el cartellet de la Victoria Expósito no dona la benvinguda a un pis. Està enganxat a la porta d’una habitació: l'habitació on dorm, l’únic espai totalment seu. Expósito viu en un principal a la ronda Universitat de Barcelona, propietat de Càritas i compartit amb altres persones grans que no es poden permetre pagar un habitatge sencer en aquesta etapa de les seves vides.

Totes les carreres professionals acostumen a acabar en un punt comú: la jubilació. Aquest tràmit administratiu pel qual un treballador en actiu tanca el cercle i passa a una situació laboral inactiva –en la seva definició més freda– pot tenir desenllaços dispars, segons les circumstàncies personals de cadascú, els anys que ha pogut cotitzar i els salaris que ha percebut. N’hi ha que hi arriben amb una posició econòmica sòlida, l’habitatge resolt i podent ajudar els fills; d'altres segueixen patint per arribar a fi de mes dignament. Aquesta és la història de sis jubilacions que encapsulen les realitats de ser un pensionista a Catalunya el 2024.   

Victoria Expósito va néixer al carrer de la Caritat de Badalona, a casa, com la majoria dels nadons de fa 70 anys. El pare era paleta, la mare havia fet feina quan era soltera en algunes fàbriques, però sense cotitzar els anys suficients, i la seva única germana va néixer malalta. La situació familiar li va marcar la vida. Quan no havia d’estar pendent dels altres, marxava a treballar collint fruita i verdura als camps del Maresme o netejant cases. El seu rastre laboral va quedar soterrat en l’economia submergida, remunerat per hores o dies puntuals. Fins que la seva mare va patir un ictus i Expósito va passar a fer de cuidadora a jornada completa. Els únics ingressos que entraven a casa seva eren la pensió mínima del pare, ja retirat, i la no contributiva que percebia la mare. “Havíem de pagar el lloguer, el menjar, la llum, l’aigua… –enumera–. Jo no me’n podia anar a fer una feina durant vuit hores, i per això no he cotitzat”, afegeix.

 

Aquell equilibri fràgil es mantenia, en part, perquè el pis on vivien tenia una renda antiga, que es va acabar quan van faltar els pares i la germana i els propietaris van apujar el preu del lloguer. “Em vaig quedar sense res”, recorda. No tenia dret a atur ni cobrava cap ajuda i era massa gran perquè una empresa la contractés. A Càritas va trobar la solució que ara li permet tenir un sostre. Amb 62 anys es va mudar primer a un pis compartit amb quatre dones més. “Em va caure el món a sobre, de passar de viure sola a fer-ho amb gent desconeguda… Però m’he anat adaptant”, diu. Li van concedir el PIRMI –l’equivalent actual seria la renda garantida– i més endavant la pensió no contributiva. Enguany aquest subsidi per als ciutadans que no tenen els recursos suficients per subsistir s’ha incrementat en un 6,9% fins als 7.250,60 euros anuals (517,90 euros mensuals en 14 pagues). D’aquests diners que rep Expósito n’hi ha 200 que van directes a pagar cada mes el lloguer d’aquest habitatge social de la ronda Universitat.

S’emociona relatant com han estat els últims anys de la seva vida i no pot amagar el seu enuig amb la classe política. “Que apugin les pensions i que donin habitatge a la gent que no en té!” El clam d'Expósito, que un cop a la setmana va a classes de català a un casal, és el de molts pensionistes de la seva generació: “Jo he treballat molt, però no se m’ha reconegut”.

El banc de les protestes

Els següents protagonistes han tingut trajectòries diferents fins al dia en què van cobrar la seva primera pensió, però cada dilluns es troben al mateix lloc: els bancs de la plaça de la Vila de Badalona. Formen part del Moviment Pensionista, que no protesta només perquè les seves prestacions augmentin al ritme de l’increment del cost de vida, sinó també per l’educació i la sanitat pública o el dret a l’habitatge.

Un dels que acudeix puntualment a la cita –encara que avui els acompanyi la pluja– és Roque Martínez. Va arribar amb 15 anys a Catalunya fent el viatge des de Huéscar, un poble de Granada. Tot i començar a treballar a la construcció i el metall, amb la posada en marxa de TV3 va aconseguir una plaça fent producció d’esports. Allà va estar sempre implicat en el comitè d’empresa, des d’on van esgarrapar a la direcció diverses millores del conveni. La seguretat de ser un empleat públic li ha permès arribar a la jubilació sense greus preocupacions econòmiques però tampoc grans luxes: “He guanyat un sou digne per viure, escalfar i refredar l’habitatge”.

El moment de passar a ser pensionista el va pensar molt i finalment va decidir avançar-lo dos anys, als 63. El recorda com un dia “entranyable”, amb una festa on molts dels seus companys van participar per regalar-li una taula de paddle surf i un megàfon per seguir alçant la veu en l'activisme. “No hem aconseguit aturar aquest deteriorament i privatització que s’està produint en els serveis públics, però [a la gent gran] se’ns té en compte mínimament, perquè s’ha de votar cada quatre anys i perquè hem sortit al carrer cada setmana”, reivindica. Ara té 67 anys i l’espera un nou canvi d’etapa. Es traslladarà a Vilanova i la Geltrú, per viure més a prop de la seva filla –que cobra “un sou de misèria” i a qui ajuda sempre que pot– i els seus dos nets.

A Martínez l'acompanya Encarna Ruiz, que admet que encara porta tàpers als seus dos fills adults. Ells ja li fan broma sobre la baixa probabilitat de fer-la àvia mentre el cost de la vida sigui tan elevat. “No els podrien mantenir, un d’ells ha de compartir pis”, diu. Ruiz també va néixer en un poblet de Granada, però en els seus primers anys de vida la família –eren set germans– va seguir la feina del pare, treballador dels pantans estatals, pel Pirineu aragonès i la Franja fins a establir-se a Santa Coloma de Gramenet. La seva primera feina va ser abans de complir els 15 anys, en una oficina on havia de “mentir molt” perquè el cap li demanava que inventés excuses per no agafar el telèfon. Després també passaria per un taller de botons, una impremta de Barcelona on el propietari va voler pagar-li 100 pessetes menys el dia que es va posar malalta i una empresa tèxtil que va tancar quan ella estava embarassada i amb un fill petit a la guarderia. “He canviat molt de feines, totes mal pagades i amb males condicions”, critica.

A Ruiz la maternitat li va suposar fer un pas enrere en la seva carrera professional. “Has de trobar una feina per compaginar-la amb la teva parella, que és qui té el sou estable. I qui fa les renúncies? Doncs tu”. Precarietat, mals horaris, llocs on les mesures de seguretat eren qüestionables, sense assegurança i amb judicis contra l’empresa per incompliments. Aquest va ser el seu historial laboral fins als 48 anys, quan una amiga la va avisar de les oposicions per entrar a Correus i va aconseguir una plaça. Els seus últims 18 anys com a assalariada els va passar a l’empresa pública, però el càlcul de la pensió –es fa en base als últims 25 anys cotitzats– l’ha penalitzada. Amb el que guanya en té prou per arribar a finals de mes, renunciant a capricis que li agradaria donar-se de tant en tant. “Podem viure perquè quan érem més joves vam comprar un pis, però amb els ingressos que tinc ara, si hagués de pagar un habitatge hauria de ser una okupa més”. 

El tercer del banc és Pedro García, que té molt clar per què li ha quedat una pensió mínima, tot i portar treballant des que era un marrec de 10 anys i muntava capses de sabates en un taller. Però a aquesta resposta hi arribarem una mica més endavant. Abans cal saber que va néixer al Marroc, que el seu pare era alcohòlic i un maltractador i que amb la seva mare i la seva germana van escapar-se'n passant per Elx, França i aterrant a Granollers. A Catalunya va entrar al sector de l’hostaleria fins que el va canviar per la metal·lúrgia, on el conveni era molt millor. Durant més de dues dècades va poder guanyar un sou amb una cotització “alta” i anotar-se victòries sindicals com l’equiparació entre homes i dones per categories professionals. Però el 1994 la fallida “de males maneres” de l’empresa on treballava a Badalona, el fabricant d’equips d’encesa electrònica de motos Motoplat, ho va capgirar tot. “A partir d’aquí, tot va ser precari fins que vaig comprar una llicència de taxi”.

Al volant hi havia de posar més hores que a la fàbrica i també va patir la irrupció d’aplicacions de transport com Uber o Cabify, però en treia prou per viure. “Si en els últims anys passes de ser assalariat a ser autònom, la jubilació és de pena”, reconeix García. Reivindica que després d’haver lluitat tota la seva vida hauria de cobrar més del que la Seguretat Social li ingressa mensualment. “Els governs han aconseguit que la gent es faci a la idea que ja no cobraran pensions, i a partir d’aquí hi ha un conformisme que és perillós”, etziba.

Una vida igual d'activa

És complicat trobar un forat per coincidir amb Toni Sender, encara que la seva agenda atapeïda ja no sigui la del directiu d’una multinacional nord-americana, sinó la d’un jubilat barceloní de 65 anys. Després d’estudiar enginyeria industrial, la seva primera feina va ser a la Seat –“vaig estar molt content perquè era una empresa d’aquí i de cotxes”–. Però alguns moviments interns el van empènyer a marxar i Sender es va acabar convertint en un dels primers 30 empleats que el 1986 començaven en una petita fàbrica a Terrassa. Aleshores les sigles HP no eren gaire conegudes, però aquell centre de treball aniria creixent fins a donar feina a 2.500 persones a Sant Cugat del Vallès. Sender va dedicar quasi tota la seva carrera laboral al grup d'informàtica fundat per Bill Hewlett i Dave Packard a Califòrnia. El seu rol va ser sobretot de gestió de projectes, amb molt contacte amb altres equips de fora, i el va forçar a viure algunes temporades –“mai més de tres mesos”– en països com els Estats Units.

A mesura que es feia gran, va guanyar en experiència i tranquil·litat, però confessa que, arribant a la frontera dels 60, aquest món corporatiu també el va desencantar una mica. “L’empresa no passava per un dels seus millors moments i va fer una neteja de dinosaures per temes organitzatius”, explica. Sender tenia 61 anys, va marxar amb una bona indemnització i no es va jubilar efectivament fins a l’any següent: “Si econòmicament m’ho podia permetre no volia entrar en una nova feina”. Però la seva etapa com a pensionista –complementa el subsidi públic amb el pla de pensions que tenia com a empleat d’HP– s’ha omplert ràpidament amb un reguitzell d’activitats: Sender s’ha apuntat a diversos cursos universitaris, dona classes de reforç a joves extutelats, entrena una secció de rugbi touch, elabora cervesa artesana i vins, i s'ha autopublicat dos llibres. L’últim, una obra divulgativa sobre la figura del cavaller medieval urgellenc Arnau Mir de Tost.

L’última jubilació d’aquest relat és la d’una persona que –com molts altres migrants vinguts a Catalunya– va acabar la seva vida laboral molt lluny del lloc on va néixer. Fernando Daniel Saz, el Topo, es va criar en un barri perifèric de la ciutat argentina de Rosario. Fill d’un treballador del ferrocarril acomiadat després d’una vaga que havia muntat un petit negoci de repartir diaris, va marxar de casa amb només 16 anys. Va començar fent de pintor d’obra i el cop d’estat de la dictadura de Videla el va enganxar durant el servei militar. La situació política i la inflació desmesurada del país el van convèncer de seguir els passos d’altres companys militants d’esquerres que havien agafat un avió cap a Espanya sense bitllet de tornada. “El 15 de juny del 1978 aterrava a Madrid”, recorda. A l’aeroport d’Ezeiza, a Buenos Aires, havia conegut una parella de catalans exiliats que feien el viatge a la inversa amb la fi del franquisme i el van acollir durant un temps a Barcelona, on encara viu al barri de la Sagrera.

A partir d'aquí, Saz va fer de conserge en un hostal, de venedor ambulant de cafè o de comercial de cursos d’idiomes en una empresa que va resultar ser una estafa. Tot sempre des de l’economia submergida i amb la incertesa de viure en situació “alegal”, com prefereix dir. “Durant molts anys vaig pensar que si no obria la boca ningú sabria que era argentí”, recorda rient. L’estabilitat –relativa– la va trobar com a venedor d’artesania, primer en fires i mercats de tot l’Estat, i després amb una petita botiga al carrer Verdi, al barri de Gràcia. El negoci, però, va patir de ple la Gran Recessió i el va haver de tancar el 2013, quan tenia 59 anys i ja es començava a imaginar com seria la vida de jubilat. “Anava al SOC i em deien que no hi havia res per a mi. Ni feines ni prestacions, perquè havia estat autònom”, diu Saz. En un moment tan baix com aquell, el cop de sort li va arribar a través de l’activisme, ja que Ecologistes en Acció –on s’ocupava dels temes relacionats amb els contaminants hormonals– el va fitxar com a coordinador per a Catalunya. Un cop jubilat li ha quedat la pensió mínima. A Espanya, el subsidi màxim que pot rebre un pensionista el 2024 és 3.175,04 euros al mes i el més exigu és de 825,2 euros si la persona no té cònjugue a càrrec.

Aquestes són només sis de les 1.537.562 persones que, segons l’Idescat, l’any 2022 van cobrar una pensió a Catalunya (on l'import mitjà és de 1.409,82 euros). Cadascuna amb la seva història, cadascuna amb una carrera laboral en què no sempre van poder triar.