Sobreviure un manicomi

PalmaPer diverses i justificades motivacions, fa un temps que aprofundesc en diaris i dietaris, textos que funcionen talment forats al pany que permeten contemplar les intimitats d’altri amb la morbositat del voyeur. Com a editor, he tingut la sort i el goig de publicar els de Mircea Cărtărescu i els de Feliu Formosa a Lleonard Muntaner, Editor. Com a lector, he llegit amb fascinació els de Lluís Maicas, Alejandra Pizarnik, Mario Levrero, Sylvia Plath, Virginia Woolf i Franz Kafka, per citar alguns dels noms que més m’han impactat. A aquesta nova obsessió s’afegirà indubtablement, i a partir d’ara, un altre títol insígnia: L’altra veritat. Diari d’una diferent, d’Alda Merini, amb traducció de Nora Albert i publicació a la col·lecció ‘Pedreny’ d’AdiA Edicions.

He de dir, tanmateix, que el subtítol no s’adequa, pròpiament, al contingut: aquests no són fulls de diari, ja que el gènere implica una escriptura en viu dels esdeveniments experimentats, a més d’un treball quotidià. Però Alda Merini no tenia la possibilitat de fer feina quan patia els fets, ja que la reclusió que va viure en primera persona –ingressada sense el seu consentiment en un hospital psiquiàtric on va sofrir la brutal aplicació d’electroxocs– li va impedir cap possibilitat de redacció, una de les tortures més típiques que solien aplicar a les persones lletraferides anys enrere: Ezra Pound va passar-la igual de magra en un altre centre a milers de milles de distància de l’autora italiana. Per aquest motiu, aquestes pàgines no són un diari pròpiament, sinó un terrible conjunt de descripcions i reflexions serenes sobre una devastadora època d’aberracions recordada en la distància i immortalitzada amb una obra angoixant i, malgrat tot, il·luminadora, ja que el text cavalca entre la fragilitat de la innocència i l’epifania que s’obté a partir del desconcert i, sobretot, del dolor.

Combinades amb imatges de degradació i diverses escenes d’humiliacions atroces, es despleguen una autoanàlisi molt fina, una capacitat poètica sense límits i un panteisme estremidor a través del qual Alda Merini troba Déu en totes les coses, fins i tot les més sòrdides. Davant d’això, és ben normal que el mateix Pier Paolo Pasolini confessàs quedar absolutament desarmat davant de la monstruosa intuïció i l’extraordinària i prematura qualitat literària d’Alda Merini, i és que els seus llibres són una crua, i a voltes implacable, genialitat. A més a més, llegint aquestes pàgines retem homenatge a l’enyorada poeta i traductora Nora Albert, que ens va deixar el desembre de 2023 quan es trobava immersa en noves creacions i translacions de Merini al català. Amb la seva pèrdua tenim la sensació que ens han robat una visionària, però també una de les millors ambaixadores europees de casa nostra.