I de sobte... som tres!

BarcelonaDir que em va arribar la paternitat de sobte i de forma abrupta quan, en realitat, el meu marit i jo portàvem anys esperant-ho, pot semblar contradictori. Però la realitat d'una adopció nacional és la que és. Feia gairebé cinc anys que havíem iniciat els tràmits. Havíem passat ja tots els cursos, entrevistes i exigències per obtenir la idoneïtat. Però seguíem amb la incertesa de no saber quan arribaria el moment. Vivíem sense fer plans a mitjà i llarg termini, esperant que pogués arribar d'un moment a l'altre, però conscients que podien ser dies, setmanes o mesos. La sensació de tenir un peu a la paternitat i l'altre a l'angoixa de l'espera no és gaire agradable, i menys si s'allarga en el temps. 

Però de sobte, un matí, just abans d'anar a treballar, l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció va contactar amb nosaltres. Havia arribat el moment. Un nen de menys de nou mesos ho tenia tot a punt per venir a casa, amb nosaltres. Quasi infartem! El gran sotrac de l'inici va deixar pas a l'emoció, les llàgrimes i l'eufòria. Però si ell ho tenia tot a punt... nosaltres, no. Un procés d'adopció està ple d'incògnites, i una de les més grans és si la criatura que vindrà és d'una edat o d'una altra, amb aquestes necessitats o amb aquelles, o quan serà el moment. I això fa que es puguin preparar ben poques coses. En només una setmana (!) vam haver de preparar la seva habitació per complet; fer-nos un màster accelerat en cotxets, cadiretes per al cotxe, trones i alimentació infantil; tenir a casa el que es pot imaginar que necessitarà una criatura de nou mesos i intentar evitar que l'estrès de barrejar feina, preparatius i l'emoció de la família no ens provoqués un ictus. El meu marit i jo fem broma dient que vam concentrar en set dies el que una família biològica reparteix en nou mesos i que això potser no altera el sistema hormonal però posa a prova el nerviós. Amb tot, té un avantatge: no hi ha temps perquè el teu entorn qüestioni què fas, com ho fas, quina roba compres, si Montessori era una reina o una farsant, o per què has pintat l'habitació d'aquell color. La precipitació del moment té la seva cara i la seva creu. 

Aquella setmana va ser difícil, sí. Una autèntica gimcana amb més improvisació, dubtes i per si de casos que convenciments. Però la passaria mil cops més només per veure després per primera vegada la cara i el somriure del nostre fill. Quina mirada, quina tendresa, quin riure més innocent i sincer, quina suavitat en el tacte, quina primera abraçada. I quina capacitat, la seva, de suportar veure'ns plorar d'emoció i no fugir corrents al no saber què passava. Mai he conegut satisfacció més plena que la d'aquell moment.

Van ser anys d'espera. Va ser una setmana boja. Però després de quatre mesos amb ell, no canviaria ni un sol d'aquells moments. Som tres, de sobte. I que bé.