El sofriment de ser mare: tot el dia patint per un estoig perdut

A l’andana de l’estació dels Ferrocarrils, un nen plora desconsolat mentre s’abraça a la seva mare. Ella intenta tranquil·litzar-lo però és obvi que aquesta vegada serà difícil aconseguir-ho. El nen deu tenir deu o onze anys, va a una escola que hi ha dues parades més enllà. Forma part dels alumnes amb un pla individualitzat. Normalment va sol i se’l veu content, i compleix a la perfecció amb les rutines que li han ensenyat al transport públic. Aquell matí la seva mare ha entrat amb ell a l’andana perquè el disgust ho fa tot més complicat. El nen plora perquè quan ha sortit de casa ha vist que ha perdut alguna cosa que era important per a ell. Està espantat perquè sent que no la trobarà mai més. La mare l’anima i li diu que està convençuda que se la va deixar ahir a la classe a l’hora de marxar i que quan hi arribi aquest matí la trobarà: “Ja veuràs com el tens al calaix o sobre la taula. No pateixis, que sortirà”. El nen creu que no, que no hi serà, i la pèrdua li suposa un gran dolor. “Si no el trobes quan arribis, explica-l'hi a la Mireia i ella t’ajudarà a buscar-lo. Estic segura que el trobaràs. De veritat”. Però el nen està angoixat. Arriba el tren. La mare encara veu el nano massa alterat per fer-lo pujar. “Va, deixem passar aquest tren i em quedo amb tu fins al següent, però després me n’he d’anar a treballar”. El nen s'hi abraça fort i ella li fa petons. “Vinga, va, que trobaràs l’estoig quan arribis a classe. Te’l devies deixar ahir. No passa res. Ens ha passat a tots alguna vegada. Quan arribis, la Mireia t’ajudarà”. La mare li proposa respirar junts una estona per calmar-se. Ella fa el cor fort. Li notes l’angoixa pel mal moment que està passant el seu fill, però també el coratge de proporcionar-li confiança, de mostrar-li optimisme i ajudar-lo a afrontar els petits problemes de la quotidianitat. L’esforç d’educar a vegades té aquestes contradiccions. Arriba el tren. Mare i fill s’abracen fort. La mare li repeteix que trobarà l’estoig, que ja ho veurà i que, sobretot, parli amb la Mireia, que deu ser la mestra. El nen puja al vagó. Està una mica més calmat, però de tant en tant encara té algun sanglot. La mare li diu adeu des de l’andana amb un somriure i li fa un gest amb els braços per encomanar-li força. I, des de la distància, es veu com ella de seguida agafa el mòbil per trucar algú. El nen baixa a la parada de sempre. Des de la finestra, el veus passar el torn de l’estació, amb la motxilla a l’esquena i capcot. Durant el dia vas pensant si aquell nen que només coneixes de coincidir molts matins a l’estació deu haver trobat l’estoig. Reses perquè les previsions de la mare s’hagin complert. Penses en aquella dona, que deu haver tingut un dia complicat a la feina patint pel que ha passat i desitjant que tot hagi sortit bé i que el seu fill estigui millor.

L’endemà al matí el nen torna a ser a l’andana. Està content i porta l’estoig a les mans. La mare s’espera a l’altra banda del torn per dir-li adeu quan pugi al tren.

Final feliç per a una història que ens va deixar a uns quants passatgers amb el cor encongit. Una escena que et connecta amb el sofriment que comporta a vegades educar, transmetre als fills la confiança en ells mateixos, fer-los veure que poden resoldre ells els seus problemes malgrat que se sentin superats per algun imprevist. Allò tan difícil de fer-los autònoms. I també t’identifiques amb aquell patiment que de vegades suposa créixer quan som infants. I, sobretot, la importància de tenir algú que t’abraci ben fort.