"La sogra està cagada": el repte d'actuar en família

BarcelonaQuan Aurora Rosales, mà dreta de Lluís Pasqual, va proposar a Oriol Pla d'estrenar un espectacle al Teatre Lliure, ell no no sabia ben bé què fer. Tres idees li ballaven pel cap: una peça amb els amics, una sobre la música techno o bé treballar amb la família. Tenia 23 anys i es demanava: què puc explicar? Quin sentit té que expliqui alguna cosa? El director de cinema Jaime Rosales li va recomanar que mirés el que tenia més a prop. I, de seguida, va notar una mena de fiblada interior, “una sensació molt física”, que diu ell, quan va pensar en el seu pare Quimet, la seva mare Núria i la seva germana Diana. Amb tots tres s'havia criat als carrers de Catalunya fent teatre. Amb mesos, ja va sortir amb sa mare que li donava el pit. I als sis anys va batejar-se teatralment amb Quatre fustes i un paper, el muntatge que van ordir els seus progenitors “per transmetre'ls l'ofici”. “El pare ens va ensenyar què és un procés professional”, recorda.

De tot això en va néixer Travy el 2018, que aquesta temporada ha recuperat la Sala Beckett i que és, sens dubte, un dels espectacles més especials que hem vist mai. Farà bolos pel país a la tardor. Allà, el petit dels Pla, amb l'ajuda de Pau Matas en la dramatúrgia, s'inventa un món parateatral on ell és el mestre de cerimònies i deixa lloc als seus perquè facin el que vulguin. És un muntatge divertit, entranyable, d'una profunditat exquisida, la mescla perfecta entre Shakespeare i la Commedia dell'Arte. “Tenir aquest espai era el somni de la meva vida”, indica Pla. “Em tocava i em feia por, però treballar amb ells era el que em venia més de gust”, afegeix.

“Volia explicar alguna cosa i alhora entendre alguna cosa i vaig decidir fer un conte sobre nosaltres mateixos, perquè el teatre està fet per plantejar un món que ressoni en la realitat”, indica l'actor. Pla ve del circ, del teatre de carrer, no havia arribat als 20 anys (ara en té 30) i ja havia protagonitzat un grapat de pel·lícules, sèries i obres de teatre. Fins i tot havia creat un xou, Be god is, del qual es va parlar força fa una dècada.

Famílies a dojo

El seu cas, dins el sector més lliure de les arts escèniques, no és estrany. El món del circ és ple de famílies que treballen plegades. Aquí, sense anar més lluny, Blaï Mateu, que ha dirigit el seu pare, Tortell Poltrona, feia entrar les seves filles als espectacles quan eren petites. A Bèsties, per exemple. Pla recorda un assaig de Falaise (2019), la meravella creada per Mateu i Camille Decourtye, on es van trobar tres famílies de circaires catalans: els Mateu Trias, els Pla Solina i els Castells.

Hi ha moltes famílies d'actors i actrius. El teatre és una professió que es mama a casa i no és estrany veure nissagues de professionals, a Catalunya i arreu del món. Dels onze fills que va tenir Charles Chaplin, set s'han dedicat a la interpretació, entre les quals hi ha Geraldine Chaplin. I té un net, fill de Victoria Thiérrée Chaplin, James Thiérrée, que és un dels més grans homes de circ europeus de l'actualitat. A casa nostra, n'hi ha un bon grapat, de nissagues: Mario Gas, Vicky Peña i Miranda Gas (i podríem afegir-hi Montserrat Carulla, la mare de Peña, i el seu germà, el dramaturg Roger Peña); Joan i Roger Pera; Andreu i Clàudia Benito; Pere i Emma Arquillué; Eduard i Greta Fernández; Sílvia Munt, Ramon Madaula i Raquel Cors (i el nebot d'en Ramon, Jaume Madaula). Costa trobar famílies de músics, d'escriptors o de pintors actuals. No passa així en el món de les arts escèniques.

Però una cosa és que Eduard i Greta Fernández coincideixin a la pel·lícula La hija de un ladrón o que Mario Gas dirigeixi Vicky Peña i Miranda Gas a La isla del aire, i una altra de ben diferent és que Oriol Pla, Anna Serrano o Mariona Naudín aixequin un espectacle amb pares, germans, tietes, etc., fent de pares germans, tietes, etc.

Naudín és una experta en el tema. El 2012, quan vivia a Berlín, trobava a faltar “gent normal” i, sobretot, el seu avi. I d'aquí va néixer VIP. Homenaje a Severiano Naudín, una peça preciosa que va passar per l'Antic Teatre el 2014, després de guanyar un premi a la sala HAU de la capital alemanya. “Era molt amiga del meu avi, un home que era molt teatrer i a qui li agradava molt cantar”, recorda. Naudín venia de treballar amb el coreògraf francès Xavier LeRoy, un dels pioners a fer servir gent del carrer en escena, i va pensar que havia de copiar-lo i que a casa tenia el material que li feia falta. Després va crear Una família balla (2015), on sortia el seu pare. “El vaig haver de convèncer amb una mentida: si no ho fas, m'hauràs de donar els 5.000 euros de la subvenció que hauré de tornar”, riu.

I l'últim espectacle de Naudín amb la seva companyia Los Detectives, Concrete matter, estrenat aquesta temporada a l'Antic Teatre, parlava del desig i de la relació mares-filles i hi intervenien no només la seva progenitora, sinó també les de les seves companyes, Marina Colomina i Laia Cabrera. Ella, ens explica, tenia “un trauma” amb la seva. I li va costar que acceptés la proposta. Un cop superat el primer escull, “van posar tots els obstacles del món i, al final, tan sols van fixar un límit: no despullar-se”.

Concrete matter, que anirà a Madrid i Bilbao a la tardor, és una peça molt especial, amb una primera part en què les mares reprodueixen algunes de les performances més importants del segle XX i les tesis feministes imperants. I una segona, en què les filles donen vida a l'Olga, a la Maixa i a la Irene, les noies de Les tres germanes de Txékhov, mentre les dones que les van portar al món les dirigeixen, una oportunitat que aprofiten per esbravar-se criticant-les.

Canviar els rols

Una de les coses més difícils quan es treballa en família és intercanviar els rols que, normalment, tens a la vida, on els fills solen obeir els pares. A Concrete matter, diu Naudín, van decidir que les filles no dirigirien les seves mares, sinó les de les altres. “Així no hi havia conflicte”, comenta l'actriu i dramaturga. “No estaven gaire còmodes amb el moviment, però les vam obligar: l'objectiu era no ser condescendents i per això, a la segona part, ens massacren”, apunta Naudín.

Pla, al seu torn, també va haver de canviar els rols dins la família. Sempre que havia treballat amb pare i mare, eren ells els que donaven ordres. A Travy va ser diferent. D'entrada, ell i Matas havien escrit bona part de l'obra abans de començar a assajar. Després tenien la intenció de portar el seu món, el folklore, el clown, “cap a una visió més contemporània”. I alguna vegada va haver de dir als seus mestres: “Això, no!”

Fins i tot en algun moment del procés de creació, quan la cosa pintava a desastre, Pla va haver de sentir el pare, sorneguer, dient: “Estem fent un favor a la criatura”. Ell s'ho mirava des de fora i es pixava de riure. Al final, van aixecar un espectacle meravellós, quan l'actor tenia 25 anys. I ara, que han recuperat la peça, després d'un dur litigi amb el Teatre Lliure, l'han feta més madura.

Anna Serrano, integrant del col·lectiu VV.AA. i directora gairebé debutant, també s'ha atrevit amb la família. I ho fa a l'engròs, perquè a No farem pirouettes, que ha arribat a l'Antic Teatre el 18 de maig, hi té fins a vuit dones amb qui comparteix cognoms, a banda de festes, casaments, celebracions de Nadal... Hi són la mare, l'àvia, cosines, tietes. Persones de 5 a 85 anys. I no cal dir que assumir el lloc de lideratge no ha estat fàcil.

“Hem hagut de canviar totalment els rols, entendre qui mana i qui escolta, i els ha costat d'entendre que jo mano i que m'han d'escoltar”, confessa. “Són molt obedients, disciplinades, motivades, però se'ls escapa l'opinió tota l'estona: no poden deixar de ser el que són i jo no puc deixar de ser cosina, filla o neta”, diu. “La relació amb ma mare va ser complicada al principi pel canvi de rols”, afegeix. Van haver de tenir una d'aquelles converses i, per fi, assegura, “ha pogut veure quin és el meu món”.

El projecte de Serrano va néixer durant el confinament. Al Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú li van demanar una peça digital. Va decidir rodar un documental de quinze minuts amb el que tenia més a mà, la família. Venia de treballar en el Rèquiem nocturn de Pere Faura i havia descobert el coreògraf francès Jerôme Bel, l'altre gran introductor de cossos normals als teatres europeus. “Sempre he fet dansa perquè a la família els agradava molt: l'àvia em portava al Liceu, la mare és una ballarina frustrada i la tieta va obrir una escola de dansa, on jo i les cosines anàvem”, recorda l'actriu i directora. “Totes eren molt fans de Nureiev, de Tamara Rojo”, afegeix.

Por i censura

A No farem pirouettes, les integrants de la família de Serrano fan d'elles mateixes i l'argument parla d'unes dones que estan creant una peça. Han intentat no censurar-se gaire, però sovint ha sorgit la frase: “Anna, ara et diré una cosa, però que no surti a l'obra”. És l'etern neguit dels familiars dels artistes que es dediquen a l'autoficció: acabaré apareixent en una obra de teatre, en una novel·la?

Naudín assegura que molts dels seus parents, per línia directa o polítics, “tenen molta por”. “La sogra està cagada”, riu. Provinent d'un entorn sense accés a la cultura, creu que va dedicar-se al teatre per culpa d'un oncle que es disfressava tot sovint, fins i tot a la feina. I, gràcies a Una família balla, va descobrir que el seu pare era “molt bon actor de text”. Coses que s'hereten.

I què podem dir del pudor? Serrano afirma que gaudeix d'una família poc vergonyosa que de seguida li han dit “fem-ho” i li han donat un coixí de confiança. “Per això he pogut estirar tant el fil”, diu. Naudín sempre ha hagut de vèncer les reserves dels familiars, però se n'ha acabat sortint i crear espectacles junts ha millorat la relació que hi tenia.

“Quan he posat el pare o la mare en una obra m'han entès molt millor”, apunta Naudín. Per a ella, “la família et permet treballar des d'allò particular i des d'allò universal”, és a dir, abraçar els dos grans punts de vista de la història de l'art. El més complicat, sempre, no ha estat aixecar els espectacles amb els seus, sinó trobar el finançament per tirar-los endavant.

Les mares, en el cas de Concrete matter, van ser determinants en el resultat final. Los Detectives pretenien fer una cosa més coreogràfica però, després d'una primera residència a La Caldera, es van adonar que havien de tirar més cap a l'artifici, cap al teatre. “Quan els vam demanar què havíem de fer nosaltres a la segona part, no van tenir dubtes: teatre clàssic”, recorda Naudín. Les tres germanes els va agradar a totes i la mateixa Naudín no pot amagar que es moria de ganes de donar vida a “les paraules universals” de Txékhov.

No sabem encara com és No farem pirouettes, però a Travy hi havia moments de gran intensitat que resumeixen què és una família d'artistes. La millor escena era la de Quimet Pla recitant un dels monòlegs de Hamlet, desimbolt, poc perplex, mentre preparava una truita i la resta, a la seva, no li feien cas. A Concrete matter, l'escena en què les mares, transformades en directores berlineses, corregeixen les filles quan estan interpretant Les tres germanes és de traca, i també una metàfora perfecta sobre les relacions intergeneracionals.

Tot ha de ser real? Concrete matter treballava la ficció, la performance, la realitat es trobava en les intèrprets. Travy anava en la mateixa direcció i allò concret es localitzava en les mirades, en la complicitat i el saber estar que exhibien l'Oriol, la Diana, en Quimet i la Núria. A No farem pirouettes, Serrano diu que el 80% és de debò i que s'han permès algunes llicències. I no és això, la vida?