Tenir una sola dona a la foto no és cap victòria
Aquesta setmana l’associació de Jutgesses i Jutges per a la Democràcia denunciava l’absència de dones en la taula presidencial de l’acte de lliurament de despatxos a la darrera promoció de la carrera judicial. A la taula tot eren homes, inclòs el rei Felip VI.
Quan a la jutgessa Ruth Bader Ginsburg li preguntaven quina proporció d’homes i dones li semblaria justa com a representants del Tribunal Suprem dels Estats Units, ella responia foteta per provocar: “Nou dones!” És a dir, la totalitat dels membres. Si li retreien que això seria injust, feia evident que no pensaven el mateix quan hi havia nou homes. El 1981, la jutgessa Sandra Day O’Connor es va convertir en la primera i única dona en el Tribunal Suprem dels Estats Units. Durant dotze anys, va ser l’única dona de la foto fins que s’hi va incorporar Ruth Bader Ginsburg el 1993.
Encara avui dia, en grans actes institucionals o empresarials, en cimeres o en reunions, s’observa en les fotografies oficials la inexistència de dones o la presència inaudita d’una única dona enmig d’una multitud masculina. L’any 2022 la documentalista i productora Immy Humes va publicar el llibre The only woman (Una sola mujer, en la versió en castellà), editat per Phaidon. En el llibre, recull més d’un centenar de fotografies amb una particularitat: hi apareix una sola dona enmig d’un grup d’homes. És el fenomen que ella ha batejat com the only woman, l’única dona. A vegades, arraconades i gairebé imperceptibles, estimulant el lector a un joc semblant al de trobar en Wally enmig de la multitud. En d’altres, apareix en una situació central, com la raresa que cal mostrar o com a acte de deferència. Humes ha documentat cada fotografia i, en la mesura que li ha sigut possible, n’ha identificat la dona. Són fotos que desperten preguntes. Qui era? Què hi feia? Quina situació la va portar a ser inclosa en aquell grup d’homes? Passava en oficines, en clubs, universitats, tribunals i governs. Passava entre l’equip d’artistes de la Bauhaus i a la Societat Estatunidenca de Tecnòlegs de la Remolatxa Sucrera. Remenant arxius, Humes va descobrir que, en alguns negatius, l’única dona estava identificada només com a mascota. El principi de la barrufeta: la dona que només exerceix de dona. La presència femenina com a simple al·licient de divertiment de la resta d’homes. Hi ha una treballadora del port d’Aberdeen, una empleada del ferrocarril, o una que senzillament és esposa d’algú. Hi ha imatges terrorífiques: la d’una indígena enmig d’un grup d’homes com si fos un trofeu de caça, o una model nua on una quinzena d’homes fan provatures artístiques sobre el seu cos. N’hi ha amb noms i cognoms. Hi ha Anna Searcy al costat dels seus companys de primer de medicina a Missouri el 1897. O Virginia Wright, atracadora professional, detinguda al costat dels seus companys de robatori el 1931. O la periodista Jovita Idar a la impremta del diari de Laredo el 1914. O Jane Campion a la foto oficial de directors de cinema del Festival de Canes el 2007. O l’editora Katherine Graham el 1975, en un extrem d’una taula enorme amb més d’una vintena d’homes que integraven la junta directiva d’Associated Press. El llibre ens parla del vincle indiscutible entre poder i masculinitat, i més que un senyal incipient cap a un món més igualitari, és l’esplendor i omnipotència del patriarcat.
El 2024 encara veiem als diaris fotografies de consells directius o trobades de grans càrrecs on tot són homes. A vegades, hi ha una pionera. L’única dona. Però una sola dona no és cap victòria, és només l’excepció que confirma la regla.
