"I sola, què faràs?": recuperar l'amor propi

Feia quinze anys que la Jovita estava separada. Havien estat anys durs. De pujar sola la xiqueta. De fer moltes guàrdies a l’hospital per arribar a final de mes o per poder-li pagar a la Júlia els campaments d’estiu del casal. Quinze anys de poca vida social, d’anar amunt i avall; de prioritzar-ho tot menys ella. De comentaris d’algunes dones de poble petit posant-la en dubte. "I sola, què faràs?". "I com te’n sortiràs sense un manso?". Mai les va escoltar i va tirar endavant. Sola i amb l’orgull de les supervivents.

Ara que la Júlia ja en tenia disset i estava a punt d’entrar a la universitat, ella, de sobte, estava en aquell moment de la vida en què es trobava amb ella mateixa cara a cara, des d’una maduresa sobrevinguda. Havia d’aprendre a reconèixer-se des d’un altre lloc, nou, desconegut i incert. Quinze anys després de tot que havien passat volant. Quinze anys més gran, amb una cabellera ufana de color cendra, la pell endurida, les dents encavalcades pel bruxisme de les nits massa llargues.

No havia acceptat mai càrrecs a l’hospital, i n'hi havien proposat, perquè no volia deixar més hores la Júlia a casa, sola. Es mantenia com a infermera de base, treballant totes les hores, fent les feines més dures i també les més ingrates. Punxar, netejar, cicatritzar, alimentar, abastir, cuidar. Era molt bona infermera. Sabia tractar els pacients. Els acompanyava, mai els mentia. Tots la volien a ella, en especial la gent gran. Tenia sentit de l’humor, era delicada, era forta. Mai parlava d’ella o de la seva filla. Posava tota l’atenció en els problemes dels malalts. Sabia escoltar com ningú. Fins a tres vegades la seva superior li va oferir el càrrec de coordinadora. Fins a tres vegades ella el va rebutjar tot i que suposava un sou més alt. Però volia ser a casa a l’hora de sopar. Ajudant la Júlia amb les matemàtiques; llegint juntes els llibres de lectura de l’escola per poder després comentar-los plegades. La nena sempre es fixava en coses que ella ni tan sols havia vist.

Potser per aquelles estones amb ella, una de les primeres coses que va fer quan la Júlia va anar a estudiar a Barcelona, va ser apuntar-se al club de lectura de la biblioteca del poble. Tot eren dones. Tretze, en concret. Gairebé totes més grans que ella. Xerradores. Només hi havia la Pilar, la seva amiga, també infermera, que s’hi va afegir amb ella i que eren les més joves i les que, potser per defecte de professió, intervenien més aviat poc però escoltaven molt. El club, un cop al mes, era un bon refugi contra les inclemències de fora. Un lloc on cadascuna bolcava les seves experiències vitals mentre parlaven d’un llibre en concret. La literatura com a excusa de la vida. O la vida com a font d’inspiració de la literatura. Mai se sabia on començava una o on acabava l’altra. La Francesca, la bibliotecària, tenia molt bona mà escollint els llibres. De tots els gèneres, d’autors ben diversos i, per tant, també de maneres d’escriure infinites.

La Jovita estava en aquell moment de la vida en què tenia ganes de fer coses noves. De passar-s’ho bé. De conèixer gent nova. Li venia de gust. Les dones del club, per una banda. El grup d’amics de tota la vida del poble que s’havien tornat a trobar després de tants anys i desenganys. El pas del temps que deixava indemne ningú.

En els últims anys totes les amigues noves que havia fet eren dones. Trobava que com més gran es feia, més li interessaven les dones, que la complicitat era diferent. Que el grau d’entesa, també. Com les del club de lectura.

I, en canvi, amb els homes era més difícil. Tot anava bé fins que ell malentenia la situació. Sempre eren ells, i ja li havia passat un parell de vegades. La que li va saber més greu va ser amb el Jacob.

S’havia divorciat feia poc i no s’ho estava passant gaire bé. Amb la Jovita s’avenien i ell trobava que l’escoltava d’una manera que no sabia fer-ho ningú altre. Ella li va dir que podia trucar-li quan fos, que hi seria. Van passar molts mesos i les estones compartides eren molt agradables. Quedaven sovint. A vegades amb tota la colla i d’altres sols. La Jovita podia explicar-li coses íntimes que no explicava a gaire gent. Per exemple com trobava a faltar la Júlia. El Jacob era una zona de confort, un lloc segur. Un bon amic.

Fins al dia en què ell va intentar besar-la per sorpresa un vespre a casa d’ella on havia anat a sopar. La Jovita li va dir que de què anava i ell, lluny de parar, va tornar a insistir dient-li que se n’havia enamorat i que ella li havia donat motius sobradament per pensar que era correspost. La Jovita el va fer fora de casa i mai més res va tornar a ser el mateix amb ell.

La Jovita, ara que torna a tenir temps i que ha decidit prioritzar-se, escull la companyia de les dones. La seva sinceritat, la seva tendresa. La complicitat. Com en el club de lectura, les dones que el formen i totes les seves esquerdes. I la literatura que explica la vida i la vida que sempre és millor que la literatura.