El soldat voluntari que va crear el gran imperi del pneumàtic

L’estiu del 2005 es va produir un fet transcendent en el món empresarial internacional: la multinacional italiana Pirelli va vendre la seva divisió de cables als nord-americans de Prysmian, al darrere dels quals hi havia Goldman Sachs. Aquesta operació podria semblar una més de les que cada any hi ha a l’univers de les multinacionals, però la seva repercussió a Catalunya va ser molt gran, perquè va implicar que desaparegués una marca amb tradició centenària al país. En efecte, Pirelli havia obert la seva primera fàbrica fora d’Itàlia a Vilanova i la Geltrú (Garraf) tan aviat com el 1902 i durant més d’un segle es va convertir en la columna vertebral de la indústria local i també en un element central de la vida dels vilanovins.

L’any passat es va complir un segle i mig des que el fill d’un forner de la Llombardia va muntar una empresa que pretenia explotar les possibilitats del cautxú en l'àmbit industrial. Aquest jove enginyer era Giovanni Battista Pirelli, que, sense saber-ho, estava posant la llavor d'un grup empresarial que acabaria situant-se líder mundial en el seu sector. Ben aviat va veure que de totes les aplicacions possibles del cautxú les dues que tenien més recorregut eren els cables elèctrics i els pneumàtics. D’aquesta manera, Pirelli va posar el peu en dos dels sectors que més expansió tindrien durant el final del segle XIX i el començament del XX, com eren la distribució d’electricitat i l’automoció.

També va experimentar amb el linòleum, un material que, com a cobertura del terra d’edificis públics i oficines, va fer furor entre la dècada dels vint i els anys cinquanta. I a mitjan anys vint, Pirelli encara posaria un altre peu a Catalunya: si primer havia estat la planta de Vilanova destinada a fabricar cables elèctrics, el 1924 seria la fàbrica de Manresa, on es produirien pneumàtics. Cinc anys més tard, Pirelli va passar a la història per ser la primera companyia italiana que va cotitzar a la Borsa de Nova York. Un dels factors que van proporcionar més ressò a la qualitat dels pneumàtics que fabricaven va ser el triomf a la cursa Pequín-París (1907), de 15.000 quilòmetres, en què el cotxe guanyador va fer servir gomes del fabricant italià.

Però l’agenda de Pirelli tenia més espai que el destinat als negocis, perquè ja molt abans havia demostrat la seva implicació en els afers nacionals amb la participació com a voluntari a les guerres per la independència d’Itàlia (1866-67), una militància que va continuar anys més tard des de la política, primer com a regidor de l’Ajuntament de Milà i després com a senador durant sis legislatures. A la cambra italiana va exercir una tasca molt intensa com a lobista en favor del sector empresarial que representava, especialment pel que fa a la protecció del producte nacional mitjançant aranzels. En el món empresarial, i fora de l’àmbit de la seva companyia, va ser president del banc Credito Italiano i de l’elèctrica Edison.

Com a dada curiosa, cal dir que coincidint amb els últims anys de vida de Pirelli, a la seva empresa hi va entrar a treballar una jove secretària de nom Rosa Bossi, que amb el temps seria la mare del magnat Silvio Berlusconi. També pot sorprendre que una marca que avui considerem molt vinculada al club de futbol Internazionale (l'Inter de Milà)–ha estat el principal patrocinador de la seva samarreta durant un quart de segle–, en realitat sigui clau per a la història dels seus rivals del Milan AC, perquè Pietro Pirelli, fill del fundador, va ser president del club rossonero i finançador de la construcció de l’estadi de San Siro.

Com hem vist de bon començament, la divisió de cables de Pirelli va desaparèixer fa alguns anys, però la marca que continua a primera línia és la de pneumàtics, això sí, amb propietat xinesa. Una mostra de la importància dels pneumàtics Pirelli és que són proveïdors en exclusiva del gran circ de la Fórmula 1. Les vendes totals del fabricant italià s’enfilen fins als 6.000 milions d’euros anuals i la firma dona feina a 30.000 treballadors. Fins a l’any passat, el màxim executiu de la companyia era Mario Tronchetti Povera, casat amb una descendent de Giovanni Battista Pirelli.