Igort: "Els soldats russos també acaben sent destruïts per la seva violència"

BarcelonaIgor Tuveri (Càller, 1958), àlies Igort, és un dels autors imprescindibles del còmic italià modern. Fa uns dies va visitar el Comic Barcelona per presentar-hi Cuadernos ucranianos. Diario de una invasión (Salamandra Graphic, 2023), un reportatge gràfic sobre la guerra entre dos països als quals l'uneixen vincles molt profunds, com va deixar constància a Cuadernos ucranianos y rusos (2010 i 2011, aplegats en un volum per Salamandra Graphic en castellà).

Vostè és italià, però té un nom rus, Igor. Quina relació té amb Rússia?

— El meu pare era un compositor enamorat de la cultura i la música russa, i en la meva família la tradició literària russa era molt important, tant que la meva àvia m'explicava històries de les grans novel·les russes quan jo era petit. Així que vaig créixer en una mena de somni familiar rus en què tots aquests escriptors i músics eren com familiars propers.

El 2010 va publicar un gran reportatge gràfic sobre Ucraïna i, l'any següent, un altre sobre Rússia. Com van sorgir els projectes?

— Cap al 2005 vaig decidir anar a Rússia i Ucraïna per fer un llibre sobre Anton Txékhov a través de les seves cases, que era un tema que l'obsessionava. Al final de la seva vida va aconseguir tenir una casa molt bonica a Ialta. Vaig començar a recórrer Ucraïna per arribar a Ialta, però, durant el camí, vaig començar a prendre notes i fer dibuixos i em vaig adonar que els ucraïnesos eren un poble esplèndid. Són homes i dones molt bells, amb una barreja de melancolia i tristesa.

Aquells llibres van representar un gir en el seu treball cap al reporterisme gràfic.

— Era un moment en què m'interessava parlar de coses importants i no només explicar aventures o somnis. Volia portar el meu treball fora de l'estudi, com els pintors impressionistes quan van sortir a camp obert. Així que vaig començar a entrevistar gent desconeguda i a dibuixar-los, perquè a través de les cares podia retratar la seva vida, d'alguna manera. I els vaig començar a preguntar com vivien durant l'època comunista. I així, el que va començar com un viatge per Ucraïna es va convertir en una estada de dos anys i, a poc a poc, em vaig adonar que la meva visió de l'experiència comunista estava molt allunyada de la seva.

En quin sentit?

— Els ucraïnesos encara tenien por. Quan jo els preguntava alguna cosa ells sempre responien... "Qui ets tu? Qui t'envia?" Tenien por que fos de la policia secreta. Era un terror provocat pel trauma que havien viscut, esclar, pel genocidi i la repressió. Rússia va crear una gran devastació a Ucraïna als anys 30, en dos anys van matar entre sis i deu milions de persones, com vaig explicar a Cuadernos ucranianos, i el record d'aquestes experiències persisteix. Els ucraïnesos no són testimonis del comunisme, són supervivents.

I com van arribar els quaderns ucraïnesos que publica ara?

— Jo estava treballant en una cosa completament diferent, la primera història de ficció que feia en 15 anys. Però va esclatar la guerra i vaig reobrir els meus apunts ucraïnesos, ja que el telèfon sonava cada dos minuts amb notícies dels nostres amics, la meva família ucraïnesa, que m'explicaven històries de mort i destrucció que semblaven de pel·lícula, però que no ho eren. Tot plegat em va sumir en un estat de xoc, no tenia forces per dibuixar, però vaig començar a prendre notes i a publicar-les a Facebook i Instagram, com si fos un diari, però amb els horrors que m'explicaven els meus amics, sense judicis, de la manera més neutre possible.

Com va aconseguir dibuixar aquelles històries?

— Al cap d'uns dies, em van trucar del Corriere della Sera i La Repubblica per veure si podia il·lustrar aquelles notes i publicar-les als seus diaris. Jo encara estava trasbalsat, perquè era com si la meva família estigués atrapada en una guerra. I no paraven de preguntar-me coses, perquè sovint era més fàcil tenir informació des de fora d'Ucraïna que des de dins. No sabia com dibuixar allò, però el telèfon continuava sonant i les xarxes se'm quedaven curtes, així que vaig començar a dibuixar i, després de cinc pàgines, ja no vaig poder parar.

Per al primer còmic ucraïnès va estar dos anys vivint al país. Com s'ho va fer per dibuixar el segon a distància, sense poder viatjar a Ucraïna?

— Aquesta és la gran lliçó de Georges Simenon, el creador de Maigret, que va dir que per ambientar una història en un lloc cal mirar-s'ho des d'una certa distància. Això m'ho donava escriure des d'Itàlia. I tenia milers de fotos i vídeos de quan hi vaig viure. També necessitava una certa distància dels esdeveniments, perquè no volia prendre partit com si fos un Barça-Madrid, jo volia representar com és de miserable la guerra per a tothom. Els soldats russos que abusen de civils innocents i no respecten els drets humans també acaben sent destruïts per la seva violència. La seva vida no torna a ser igual. Per descomptat, el meu cor està amb els meus amics, amb els civils ucraïnesos, però no compro la visió heroica de la propaganda ucraïnesa. De fet, miro de detectar les contradiccions i dificultats.

Al còmic fins i tot esmenta les connexions entre el nacionalisme ucraïnès i l'extrema dreta neonazi. No idealitza Ucraïna.

— Intento no fer-ho. El meu objectiu és plantejar preguntes. Al mateix temps, els arguments de Rússia són ridículs. Diuen que volen desnazificar Ucraïna, però tenen un batalló anomenat Wagner perquè era el compositor favorit de Hitler i el seu líder porta tatuat el símbol de les SS. Entren a Ucraïna amb tancs, bombardegen, maten gent, violen dones, segresten nens... Com poden dir que els volen alliberar?

Al llibre, una civil ucraïnesa pregunta a un soldat rus de què els volen alliberar i ell no sap què respondre.

— Perquè no hi ha cap raó. Els únics motius són econòmics. Només cal veure les zones que els interessen més. El Donbass és la regió més industrialitzada d'Ucraïna, amb una bona part de la indústria siderúrgica. I després venen les ciutats del Mar Negre, que són claus per al comerç. Aquestes dues zones sumen la meitat del producte interior brut d'Ucraïna. I ara també volen Moldàvia, per envoltar Ucraïna i aïllar-la.

El llibre està acabat, però la guerra continua. Continuarà explicant el conflicte en noves entregues?

— Només he pogut explicar els 100 primers dies de la guerra perquè encara estic sota l'efecte del trauma. Explicar històries de dolor, desesperació, violència i destrucció és brutal per a un mateix. Ja no puc dormir bé. Els russos han fet algunes coses inimaginables. Però, fa poc, he dibuixat quatre pàgines sobre la guerra perquè m'ho va demanar una amiga, Francesca Mannocchi, la millor periodista de guerra italiana, per a un especial sobre la guerra d'una revista italiana. I el malson va tornar a començar.

De què parla la historieta?

— Del Krokodil, una droga deu vegades més potent que l'heroïna que està circulant entre els soldats russos i que conté detergent industrial, combustible i oli brut. El Krokodil elimina les inhibicions, perquè el problema dels soldats russos és que no estan motivats per lluitar, matar i torturar. No és un joc divertit i es juguen la vida constantment. I la majoria són nanos de 18, 19 o 20 anys de ciutats molt llunyanes de Sibèria a qui donen una pistola sense ni tan sols rebre instrucció. Amb tres dosis de Krokodil ja ets addicte i no pots desenganxar-te, i li diuen així perquè et destrossa la pell, que s'escama i acaba caient a trossos. També li diuen la droga zombi perquè si la prens sembles un zombi i tens una esperança de vida d'uns dos anys. Tinc entrevistes amb diversos soldats i amb una prostituta que va amb aquests soldats i diu que no tenen res a perdre perquè ja estan mig morts.

Té esperança que la guerra s'acabi aviat?

— És complicat, perquè Europa té una gran dependència del gas rus que impedeix anar més enllà de mesures diplomàtiques. I amb Putin, les mesures diplomàtiques són inútils. És com convidar algú a prendre el te i que et destrossi l'habitació. La diplomàcia feia servir un llenguatge amb el qual es podien dir moltes coses, algunes molt desagradables. Però Putin no fa servir el llenguatge, ell fa servir un martell per destruir-ho tot. No té gens d'interès a parlar. Reunir-se amb ell com fan Macron i altres caps d'Estat és un acudit.