Què són i per què es produeixen les crisis de lactància?

Cada cert temps, els nadons necessiten augmentar la producció de llet perquè els seus requeriments nutricionals s’incrementen a mesura que van creixent, segons explica la llevadora Laia Casadevall al seu nou llibre Maternidad consciente (Editorial Vergara). Això comporta més demanda de succió que ocasiona certa irritabilitat al pit, la qual cosa s’anomena crisi de lactància o brot de creixement. L’autora apunta que la demanda augmenta “durant tot el dia, la criatura està més irritable i demandant de pit, tant de dia com de nit”. Tot i això, sabent que les mares lactants fan el pic més elevat de prolactina (l’hormona encarregada de la producció) a la nit, durant les crisis de lactància “és normal que el nadó també ens demandi més durant la nit”. La primera crisi arriba entre les dues i tres setmanes de vida. El nadó vol estar-se al pit sempre, tot i regurgitar.

Se li ha de permetre continuar mamant?

Casadevall apunta que sí i destaca que la lactància és “a demanda” i que ells mateixos “aprenen a autoregular-se”. La també divulgadora fa èmfasi en el fet que la producció de la llet va relacionada amb la demanda, “és a dir, a més succió, més producció” i, per tant, restringir preses o interferir en la demanda “podria afectar la quantitat de llet que produïm i el creixement del nadó”. La segona crisi de lactància es produeix entre la sisena i la setena setmana, quan el petit es mostra encara més inquiet i irritable.

Com mantenir la calma?

Per a Casadevall, “entendre què passa ens pot ajudar a calmar les nostres incerteses”. En aquest moment el nadó creix, necessita més volum de llet, la qual també varia de gust. Per tant, assenyala, “és normal que la criatura estigui més inquieta i es baralli més amb el pit uns dies”. La tercera crisi coincideix amb els tres mesos i és una de les més complexes.

Per què?

Als tres mesos de vida, el sistema de producció canvia i l’ejecció de la llet no es produeix de manera immediata, “sinó uns minuts després de començar la succió”, per la qual cosa la criatura “s’enfada perquè li costa més obtenir la llet”. D’altra banda, alerta la llevadora, “la mare pot arribar a pensar que la seva producció de llet ha disminuït perquè ja no es nota els pits carregats, sinó més tous”. Cal entendre que no ens hem quedat sense llet i que el nadó rep tota la llet que necessita, l’única cosa que passa, sosté, “és que ha canviat el mecanisme i tot canvi necessita el seu temps de reajustament”. No disposar d’aquesta informació pot fer que les mares decideixin abandonar la lactància en aquest moment, que, d’altra banda, coincideix amb el fet que la majoria aviat es reincorporarà a la feina remunerada.

Què diria a aquestes mares?

Casadevall els diria que “si realment els agrada donar el pit i en gaudeixen, tornar a la feina o un brot de creixement no haurien de ser motius per abandonar la lactància”. En aquests moments, prossegueix, el suport d’una professional que les pugui acompanyar en tots els dubtes i incerteses “pot ser de gran ajuda”. I sí, “el sistema no ens ho posa fàcil, però es pot fer amb el suport adequat”, destaca. Les dues darreres crisis de lactància venen als 12 i 24 mesos.

Per què en aquests moments continuar oferint pit a demanda és més important, si es pot fer?

“Perquè la lactància confereix beneficis nutricionals i immunològics”, diu Casadevall, que exclama que “precisament un nen que no vol sòlids, sort en té de la llet materna”. Cal tenir en compte que l’interès pels sòlids va canviant: a l’any hi ha una crisi on solen tornar-se més selectius, però als 15 mesos, “si respectem els seus processos i no forcem, tornen a recuperar l’interès pel menjar”, recorda la llevadora. Al cap i a la fi, els nens aprenen de l’exemple i si ens veuen gaudir del menjar, hi mostraran interès. “No cal forçar, només oferir”, recorda la llevadora.

Per què als dos anys experimenten novament més dependència del pit?

Als dos anys les criatures experimenten una “crisis d’autoafirmació”, la qual cosa, en paraules de Casadevall, es tradueix que “volen ser independents, però alhora els fa por perquè són petits”. I el pit, conclou, “és casa, els fa sentir segurs davant tota aquesta nova aventura de sentir-se grans i capaços de fer coses per si sols”.