Escoles sense exàmens

BarcelonaTenen entre 8 i 9 anys i estudien tercer de primària en una escola pública de l'Eixample de Barcelona. Des que van començar al centre mai han fet un examen i, de fet, són ells els que s'autoavaluen trimestralment, òbviament amb l'acompanyament i les reflexions del seu tutor. En concret, els alumnes es valoren en tres aspectes: les seves idees i participació a l'aula, la relació amb els companys i, finalment, com estan aprenent. A més d'explicar la seva evolució en aquests punts, han de decidir en quin nivell es troben: "estic començant", "estic avançant", "ho sé fer" o "ho sé fer i puc ajudar". El resultat és que a final de cada trimestre els pares reben l'informe fet pel seu fill amb les observacions del mestre i quan s'acaba el curs s'hi suma l'informe que fixa Educació sobre quin és el grau l'assoliment de l'alumne en cada àmbit.

Com aquesta, cada cop són més les escoles, sobretot les que treballen per projectes, que decideixen prescindir dels exàmens durant la primària. És el cas del centre públic d'Osona on Mar Hurtado, presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, és cap d'estudis. "Els exàmens pensats per abocar informació apresa, per a nosaltres, no són útils. Donem valor als processos d'aprenentatge, i això suposa una avaluació contínua i formativa, desvinculada de la qualificació", defensa. En concret, la seva avaluació busca que l'infant sigui capaç de ser competent en la matèria, de raonar, de transferir i de pensar.

Exàmens, sí o no?

Llavors, ¿són útils, els exàmens? "Poques escoles se centren només en aquest tipus de prova a l'hora de valorar si l'alumne està assolint correctament l'aprenentatge", deixa clar el doctor en pedagogia de la UB Enric Prats. Ara bé, també afirma que els exàmens "hi són i hi han de ser", però per a objectius molt concrets, com per exemple recordar o ordenar certa informació.

Una línia que també defensa el professor d'ESO i dels estudis de psicologia i ciències de l'Educació de la UOC Jordi Perales. "Es poden fer exàmens en funció d'un objectiu concret", assegura. Si és de forma continuada, perden tot el sentit de què vol dir avaluar, "que és prendre decisions". En aquesta línia, concreta que si en l'avaluació un alumne no ha assolit l'aprenentatge, el professor s'ha de plantejar què ha de canviar o com el pot ajudar; al contrari, si l'ha aconseguit molt ràpidament, s'ha d'intentar acompanyar-lo perquè evolucioni més. "En cap cas és posar un número, això no serveix absolutament de res". I en aquest punt Prats afegeix que posar una nota és una "etiqueta" de cara a les famílies: "El que necessiten saber el tutor i l'alumne és el que ha après i el que ha d'aprendre".

A l'escola on Hurtado és cap d'estudis es deixa clar als pares des del primer dia que en els informes el que és important és que quedi reflectida quina és l'evolució del seu fill o filla, que hi hagi els objectius de curs, en quin moment es troba i que tingui una autoavaluació (similar a la de l'escola de l'Eixample) que situa l'infant en el lloc d'on parteix i aquell on vol arribar. "L'autoavaluació és una forma d'automaduració, de saber si ets coherent amb el que has treballat i si pots fer una valoració crítica del teu aprenentatge, però per practicar-la necessites un treball de maduració. En el cas de nens de vuit anys, per exemple, serveix més com a entrenament", explica el professor de la Facultat d'Educació de la UB Jordi Puig.

Canviar la concepció d'examen

Puig és partidari de canviar la concepció d'examen, tal com s'està fent amb la selectivitat, en què es vol prioritzar un coneixement més competencial en lloc d'un de memorístic. "L'examen ha de ser un element de reflexió, per contrastar dades. No té cap sentit que sigui per contestar un concepte tancat, perquè llavors el que fa l'alumne és estudiar per passar la prova i oblidar-ho tot en pocs dies", apunta.

En el que sí que hi ha unanimitat entre els dos professors de la UB i el de la UOC és en el fet que aquest tipus de prova no ha de ser el protagonista d'una avaluació. "Cal pair la transició que estem vivint, en què l'examen pot coexistir amb altres proves", apunta Puig. A més, Perales defensa que s'han de contextualitzar els exàmens. "Si un bon estudiant fa una mala prova s'ha de buscar el perquè, pot ser que no controli la pressió que genera fer-la, i llavors s'hauria de treballar aquest aspecte per donar-li les eines suficients", apunta.

Quan s'han de començar a fer?

En cas de fer-se, però, ¿en quina etapa educativa s'haurien d'instaurar? Aquí no hi ha unanimitat entre els experts. Per a Prats, els exàmens es poden començar a introduir a 5è o 6è de primària, perquè és quan l'alumne ja té capacitat per treballar i estructurar la memòria, mentre que Perales defensa que depèn molt de la maduresa de l'estudiant: "Quan sigui capaç de situar-se davant la prova sense que el condicioni l'estrès", explica. El professor de secundària i de la UOC, però, no veu amb mals ulls que a primària es posi els alumnes davant d'una "situació de pressió" com és fer un examen o situar-se dalt d'un escenari, perquè "una de les coses importants a treballar és la superació de situacions d'estrès".

Pel que fa a Puig, defensa que la primària és una de les etapes educatives on serien menys necessaris, perquè cal "un aprenentatge més pràctic". La presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat afegeix que la decisió l'ha de prendre l'escola o l'institut quan ho cregui necessari, i sobretot que l'examen no signifiqui mai abocar coneixements memorístics: "Si suposa un coneixement clar per a l'alumne i ell sap què s'espera d'ell, endavant!"

A diferència de primària, a secundària ja és molt habitual que es facin exàmens de forma regular. "És l'opció més utilitzada per molts professors", reconeix Pilar Janer, que és docent d'un institut del Vallès Oriental i professora associada de la Facultat d'Educació de la UB. Ella, però, no n'és partidària. L'examen –explica– té la funció de saber quins coneixements ha adquirit l'alumne durant el procés d'aprenentatge, però hi ha moltes altres "evidències" que t'ajuden a saber-ho, com l'elaboració d'un podcast on ells facin el paper d'experts o a través del joc. "L'examen no és capaç de captar tot l'aprenentatge de l'alumne, es queda curt; tindria sentit si durés diversos dies i haguessin de buscar diverses fonts", concreta. Janer, que és professora de tecnologia, a l'ESO no fa aquest tipus de proves, sinó que opta per avaluar els seus alumnes amb una memòria o fent una maqueta de l'institut, entre altres opcions. A batxillerat, però, assegura que "ha de pagar el peatge de la selectivitat", tot i que fa la meitat d'exàmens que la majoria dels seus companys. "El que fem a batxillerat és entrenar-los per a la selectivitat", apunta, una prova que titlla "d'absurda".

Absurda o no, allò en què coincideixen tots els experts consultats és que la selectivitat serà només un dels molts exàmens que un gran gruix d'alumnes hauran d'afrontar al llarg de la vida. I alguns d'aquests seran dels que no serveixen de res, dels de memoritzar per després acabar oblidant gran part del contingut. L'exemple més clar, que tots citen, és la part teòrica del carnet de conduir.