Joël Dicker: "Estem sonats, ens passem el dia fent fotos amb el mòbil només per provocar enveja"

BarcelonaJoël Dicker (Ginebra, 1985) ha passat per Barcelona en una de les seves gires frenètiques per presentar nova novel·la, Un animal salvatge (La Campana / Alfaguara), traduïda al català per Imma Falcó García. Es tracta d'un thriller que funciona –i perdó per la broma– com un rellotge suís. D’una banda, s’estructura com un compte enrere imparable de vint dies fins a arribar a un robatori i, de l’altra, inclou els seus habituals salts d’espai i temps que aprofundeixen en els personatges. Aquí tenim una parella perfecta, rica i exitosa, l’Arpad i la Sohpie, i els seus veïns més convencionals i insatisfets, que els admiren i els segueixen de prop; potser massa. Dicker hi aborda des d’un nou angle els seus temes: què s'amaga sota les aparences, les convencions socials, la força de l’instint, la por i, al capdavall, "el sentit de la vida".

No té ni 40 anys, però aquesta és la seva tretzena novel·la. A l’autor li agrada comptar les sis obres que li van rebutjar els editors abans de publicar l’èxit esclatant de La veritat sobre el cas Harry Quebert (2012), el primer que escrivia seguint el seu gust personal, de forma apassionada. "Tinc la sensació que aquells fracassos m’han fet l’escriptor que soc avui", diu recordant, emocionat, l’angoixa d’aquells anys en què tenia clara la vocació d’escriptor però alhora se sentia perdut i al límit de la depressió. Només han passat catorze anys, i allò sembla molt lluny: Dicker parla dels seus dubtes i inseguretats com a autor, però ara té el coixí d'un públic fidel que es compta per milions i que ja l’ha situat al número 1 als països on ha publicat Un animal salvatge.

Les seves novel·les són un engranatge precís, però aquesta encara és més mil·limetrada: comença anunciant un robatori.

— Sí, vull estar segur que el lector es quedarà amb mi fins al final. En un món en què hi ha moltíssima competència, d'internet, dels telèfons, dies molt farcits, has de trobar la manera que el lector estigui en condicions i dir-li: "Sisplau, queda't amb mi fins a l’última pàgina".

¿Pensa molt en aquest lector que té a mà Netflix i Twitter?

— No, quan estic escrivint no, senzillament és part del procés. Vull situar el lector, com quan vas al teatre: la sala està fosca, s’apaguen els llums i s’obre el teló. Tot això no aporta res a l’obra, però fa que l’espectador es concentri.

I amb aquest ganxo planteja una història que explora el món de les aparences: qui som, qui volem ser i qui creuen que som la gent que ens envolta.

— Sí, té molt a veure amb el món en què vivim, un món en què ens fa molta por decebre, en què necessitem seduir i necessitem també dominar. Hem de demostrar que tot és més: que som més feliços, que tot funciona millor... I estem en competència amb tothom. Per això estem sonats i ens passem el dia amb el mòbil fent fotos a tot arreu només per fer enveja. Si veus un famós pel carrer, la gent vol una fotografia per penjar-la a les xarxes i dir: "Mira, mira la meva superioritat, mira amb qui em trobo".

L’enveja és un dels pilars del llibre, la contraposició entre dues parelles veïnes. Hi ha una mena de mirall i una tibantor de classe que també hi havia a El llibre dels Baltimore (2015).

— Sí, hi ha una tensió, però més que de classe és una demostració que mai no estem contents. Perquè totes dues parelles són propietàries d'una casa en un barri molt chic de Ginebra, amb un bon nivell de vida, però uns se senten per sota dels seus veïns, menys prestigiosos. En aquest món en què sempre ens comparem amb els altres, estem o bé en superioritat o bé en inferioritat. I això no és una realitat concreta, no és el que un observador neutre podria constatar, sinó que és un sentiment personal.

Una altra rivalitat més masculina és entre l’Arpad i el Fera, un amic que torna del passat com una amenaça.

— És una amenaça que altera la parella i que subratlla la feblesa de l'Arpad, un personatge que dubta d’ell mateix i de les seves qualitats com a ésser humà. Es pensa que només val perquè porta un vestit de banquer, se sent protegit pel seu estatus social, com si per a ell mateix no n'hi hagués prou. En canvi, el Fera arriba i sedueix per l’home que és: la superioritat no té a veure amb els diners, la funció o l'èxit, sinó amb la persona.

En la novel·la introdueix un personatge femení molt seductor, la Sophie, que trenca amb els patrons habituals dels teus llibres.

— Estem davant d'homes que tenen un ego, que necessiten mostrar-se, i que estan eclipsats pel carisma, la intel·ligència i la bellesa de la Sophie. I el seu marit ho porta malament. Vivim en una societat en què als homes els costa encaixar en el paper secundari. Hem construït un món molt estrany, on l'home té més poder que la dona, on cobra més. A Suïssa hi ha un 10% de diferència de sou per una mateixa feina, és increïble. És a dir, a l'home li paguen fins al 31 de desembre i, en canvi, la meva dona o la meva filla no cobren a partir del 15 de novembre. [A Catalunya la bretxa salarial de gènere és del 19,9%].

Una de les frases que fan referència al títol del llibre diu: "No es pot convertir una pantera en un gos faldiller".

— Tenim un instint dins nostre que podem embolicar amb capes de convenció, de sociabilitat, d'aparença, de tot el que vulguis, però al final som com som. És la naturalesa. I tampoc ens en podem amagar, no ens podem mentir nosaltres mateixos.

La novel·la planteja una qüestió moral, sobre la mentida: fins on podries enganyar els que estimes?

— El que és interessant és fins on arribarà el que menteix per protegir-se. Fins a quin punt un secret petit, que a priori no té massa importància, es va fent gros, gros, gros i arrossega conseqüències. Això fa que la mentida o el secret encara siguin més terribles, perquè el desastre s'hauria pogut evitar.

En el seu cas, ¿l’èxit ha estat un alliberament o una presó?

— Com més temps passa, més lliure em sento. Perquè m'adono que els lectors em segueixen a mi, sense una expectativa respecte a un gènere en concret. Hi ha expectativa pel que fa a l'exigència, i això sí que és una pressió, però em sento ben lliure de fer el que vull, perquè tinc la sort de tenir un públic que em segueix.

A la vegada, ho veiem al llibre: com més tens, més hi tens a perdre.

— Evidentment, com més èxit i més ets a la cresta de l’onada, més dura pot ser la caiguda. És inevitable, forma part de les regles del joc que acceptem. I és difícil, perquè et condemna a repetir. Per exemple, quan el meu llibre es publica a Espanya i és el número 1, com a molt només et pots igualar. Per això el meu repte és un altre: és ser fidel al que soc i al que vull fer, donant-me el temps necessari per fer-ho, evolucionant a poc a poc. No esperes d'un guitarrista que es posi a tocar la trompeta.

Tinc la sensació que, en certa manera, respon a les crítiques als seus llibres en el llibre següent: escrivint una novel·la més coral o amb un personatge femení més potent, etcètera. ¿Un autor bestseller es preocupa de les crítiques? I on les troba?

— Rebo correus, missatges, comentaris de lectors, crítiques de premsa... Ajuntes les peces i tens una font immensa d’informació. Això és increïble, i em permet avaluar si he tingut èxit fent el que volia fer i, si no, tinc l’oportunitat de millorar. Només és el meu setè llibre, i tinc la impressió i l'esperança que la meva carrera està davant meu i no al darrere. Per això he de millorar, he de treballar de valent, he d'escoltar el que la gent diu, i també anar amb compte, perquè quan et llegeixen tant, reps totes les opinions possibles.

No fa servir ni Twitter ni Facebook.

— Tinc Instagram i un compte a TikTok, però és espantós, perquè tot això t'exigeix un temps que és una bogeria, així que faig el mínim. Però penso que la presència és important perquè la gent sàpiga que hi ets, i perquè a Instagram hi ha gent que encara no són lectors, i crec que cal anar a buscar-los, parlar-hi. Cal anar a Instagram per ajudar-los a sortir d'Instagram. Vaig a pescar el lector potencial.

A la vegada, la seva literatura està al marge de la realitat, de la guerra, de la segregació, del Me Too, de les notícies que podríem trobar al diari.

— Sí, si vols espantar-te mira les notícies i llegeix el diari. Hi ha gent que fa la feina d'explicar els horrors del món molt millor que jo. El que vull precisament és fer una pausa de tot això. I també és el que busco com a lector. Gairebé mai no llegeixo relats de temes actuals, perquè per a mi la lectura és el meu entreteniment, és la manera de sortir del món real en què vivim.