Sònia Alins: “Per Cap d’Any, menjàvem el raïm i ens posàvem una altra vegada a treballar”
L'artista lleidatana explica la seva relació amb la feina i les finances personals
BarcelonaDes de petita l’artista lleidatana Sònia Alins sabia que es dedicaria al món de la il·lustració. "No hi havia pla B”, assegura en declaracions a l’Empreses. Tot i que mai va fer classes de pintura, a l’escola ja li deien La Picassa. I per passar l’examen d'accés a Belles Arts va aprendre la tècnica dues setmanes abans, mentre que la resta d’estudiants feia més d'un any que es preparaven la prova.
Alins diu que va ser “superfàcil” entrar al món laboral: "El professor d’il·lustració va presentar la meva carpeta a l’editorial on ell treballava. I el primer dia ja tenia feina. Tot seguit van venir a buscar-me totes les altres editorials, treballava per a 30 o 40 empreses". El 90% de les entrevistes que feia l’artista acabaven en treballs o clients nous i assegura que viure a Madrid li va obrir moltes portes. “Al cap d’uns mesos tenia massa feina i li vaig dir al Juanjo, la meva parella, si em podia ajudar”, explica la il·lustradora.
Ella era freelance i dibuixava segons les comandes dels clients: "Vam fer una quantitat immensa de projectes. Entre llibres i revistes vam fer més de 300 peces. Penso que el 90% de la gent d’aquí té alguna cosa meva a casa. Si no és la revista dels Lunnis és la de Viajar, perquè les fèiem totes nosaltres". Hi havia pocs artistes dedicats a aquest sector i estava “súper ben remunerat”: "Vam estalviar molt, però és que treballàvem 12 hores diàries. Recordo que era Cap d'Any, menjàvem el raïm i ens posàvem una altra vegada a treballar". “Ens feia molta il·lusió i així estàvem estalviant per comprar-nos la primera casa”, explica Alins.
Il·lustració i mercat de l'art
Coincidint amb la crisi financera, la il·lustradora va endinsar-se en el món de l’art i va començar a fer les seves obres: “És molt fort perquè l’any passat les meves peces eren a Hong Kong. I de fet, ara estan exposades a Amsterdam, remarca emocionada Alins. Amb el seu projecte personal ha guanyat diversos premis internacionals, entre els quals la Medalla d’Or atorgada per la Societat d'Il·lustradors de Nova York (2022).
Actualment, Juanjo Barco s’encarrega de l’empresa d’il·lustracions: “Realment som un equip i ens ajudem constantment l’un a l’altre”. Així han trobat una estabilitat financera: "Els clients et donen un treball tancat i saps el que guanyaràs al mes. Jo visc amb la incertesa de saber si l’obra funcionarà o no". Alins treballa uns mesos sense “guanyar res” amb expectatives de vendre-ho en un futur: “Per exemple, ens van trucar de Taiwan per fer una exposició i només l'enviament de les obres ja eren més de 6.000 euros, una bogeria. I vaig pagar-ho sense saber si perdria diners”. “Moltes vegades hem estat en números vermells, en estat d’alarma. Quan estàs a la corda fluixa i et fan aquestes propostes és una bogeria”, aclareix Alins. En aquest cas l’artista assegura que va sortir “superbé”: “Tenia uns quadres de 5.000 euros i es van vendre el primer dia”.
Per posar els preus dels quadres l’artista es deixa aconsellar pels experts del lloc on ven. A més considera que l’art té un preu: “La gent diu que és molt car, però no, és una inversió. És una herència. D'herència pots deixar diners, pisos o quadres.” A darrere d’un dibuix hi ha “moltes hores” i “no sempre el salari compensa”, manifesta. Així que per tenir una estabilitat ella inverteix en borsa.
Tot i que hi ha moments crítics, l’artista assegura que li encanta la seva feina: “Fa quatre dies, estava treballant a les cinc de la matinada perquè abans havia estat malalta. Veig que no arribo a les entregues i em quedo sense dormir. És veritat que a vegades penso que podríem ser normals i fer vacances. Però no puc dir res dolent de la meva feina, perquè en gaudeixo molt”. A més, valora molt l’oportunitat de fer sinergies amb altres artistes: “És un plaer poder fer col·laboracions, per exemple, amb el meu germà, que és escriptor.”
En l'àmbit personal, gestiona els diners amb molta cautela: “Quan vam venir de Madrid vam dir «ens comprem una casa molt xula i molt gran», però llavors el menjador es va quedar com a empresa. Sempre ple de pintures. No veníem d'una família milionària i havíem d’anar com formiguetes”. Més endavant van invertir en un estudi. Alins admet que “moltes vegades” ha patit pels diners, però ha après a viure en una “irregularitat feliç”.
